Despullat

Camí cap a l'estació de Plaça de Sants, en sortir de la classe de fontaneria, sobre tres quarts de deu de la nit, m'he mort de fred. I tampoc no en feia tant, sembla. Més aviat ha estat degut a què no duia cap mena de protecció: m'havia deixat la camisa que faig servir de jaqueta a la llibreria, i amb ella bona part de la meva armadura espiritual, arrencada d'entrada pel tempestot de llamps i trons que ha caigut a mitja tarda. Després (bé, pròpiament durant la tempesta... ai pobra, ara ja no podré mai més deixar de relacionar-la amb els trons) he parlat amb la L i hem resolt la confusió de l'altra nit. Bé, s'ha resolt a base de confirmar que no va existir tal confusió. Si hi ha hagut alguna cosa, doncs, ha estat només la meva por a haver-li fet algun tipus de mal. I ara com que em sap greu i tot aquesta falta de suquillo, ostres. M'he acabat de despullar una mica més tard, quan m'he reunit amb el Jesús, el profe de fontaneria i alma mater de l'escola, amb qui m'havia citat per a resoldre alguns dubtes sobre el funcionament del centre (no gaire ben resolts, per cert) i per a sadollar la imperiosa necessitat de posar-m'hi de genolls i admetre la meva qualitat de fontaner espuri, d'ens alienígena provinent de les llunyanes constel·lacions de la Filologia ; que els meus coneixements de la lampisteria són ridículs ; que potser sigui ridícul el que algú com jo estigui allí. Però no li ho ha semblat pas, i m'ha mig reconfortat (i mig disparat les alarmes anti-titulitis) amb un frase de l'estil de: "tu te n'acabaràs sortint, i no com algun dels molt tanoques que fa temps que hi treballen però que no estaran mai capacitats per a aconseguir el carnet d'instal·ladors". I així, tornant cap al metro, malgrat haver resolt prou bé els combats contra dues de les meves pors, el fred al cos i la solitud en l'espai em feien pensar si tot plegat no formava part sinó d'un combat més gran i important, en el que fa temps que vaig grogui i hi plana l'amenaça d'un ko cada cop menys evitable.