Viatge a l'amor (2 de 2)

[Abans hi ha una primera part]

—Quan es van comparar les ressonàncies magnètiques entre persones bojament enamorades i persones “normals”, van observar que als primers se'ls activaven zones neuronals de l'anomenat nucli caudat (una regió extensa en forma de 'C' adscrita al cervell reptilià, part integrant del sistema de recompensa). A més, a les persones que portaven enamorades dos anys o més també se'ls activa l'escorça cingulada anterior (on interacciones les emocions, l'atenció i memòria relacionada amb el treball) i l'escorça insular (que recull dades procedents del tacte i la temperatura externa) [p.97].

—Contactes de la pell mitjançant carícies han revelat l'existència d'un tacte límbic que activa directament l'ínsula, generant sentiments de plaer, al marge de l'escorça somatosensorial (p.97).

—Un ratolí que llepa amb freqüència el seu fill el converteix en un individu més amable i segur de si mateix [p.98].

—Un ratolí a qui s'extreu el gen que determina la molècula reguladora TRPC2 és incapaç de detectar la identitat sexual dels individus de la seva espècie [p.98].

—L'exemple més sorprenent de què un sol gen controla el comportament sexual el tenim amb la mosca del vinagre: si el desactivem en els mascles, aquests perden tot interès per les femelles ; si l'activem en les femelles, aquestes executen el ritual d'aparellament específic del sexe oposat [p.99].

—Existeixen dues variants del cuc C elegans. L'un és solitari i es busca l'aliment pel seu compte ; l'altre és social i busca menjar en grup. La genetista Cori Bargmann ha comprovat que l'única diferència entre tots dos consisteix en un aminoàcid situat en una proteïna receptora que comparteixen. Doncs bé, si al cuc social se li extreu aquell receptor i se li col·loca al solitari, aquest ja només surt a menjar acompanyat [p.100].

—En algun moment de l'evolució es va produir una mutació que va deixar els humans sense el segon sentit de l'olfacte: l'òrgan vomeronasal encarregat de detectar els senyals de les feromones [p.100].

—Fent l'amor se segrega oxitocina, que juga un paper fonamental en la conducta sexual, ja que està present en totes les seves fases: enamorament, postpart i lactància. La llet conté nivells alts d'oxitocina i prolactina, que faciliten el vincle entre la mare i el nadó [p.101].

—Juntament amb l'oxitocina, la vasopressina és un transmissor neurobiològic clau per a l'amor i la consolidació de la parella. És un pèptid que podria ser responsable del refús o l'agressió després de la còpula, que alguns identifiquen amb l'acte sexual consumat sense vincle afectiu [p.102].

—La testosterona constitueix un enigma: disminueix en l'home enamorat, mentre que augmenta en les dones [p.102].

—Quan un ratolí de camp (“ratón de la pradera”) femella s'aparella amb un mascle, desenvolupa una marcada preferència per aquell mascle, i quan se li injecta dopamina comença a mostrar preferència pel mascle que estigués present en el moment de l'experiment, encara que no fos la seva parella [p.102].

—La serotonina, en canvi, encapçala les substàncies que modelen el desamor. La seva falta s'ha relacionat amb l'agressivitat, la depressió i l'ansietat. Les drogues de la família del Prozac eleven els nivells de serotonina. Els persones amb trastorn obsessiu compulsiu tenen nivells de serotonina inusualment baixos, però alhora pensaments obsessius similars als dels enamorats: tots dos poden passar-se hores concentrats en un objecte o amb una persona [p.103]. Un estudi ho va demostrar: obsessius i enamorats tenien un descens de serotonina de fins el 40% [p.104]. En el cas dels enamorats, els nivells de serotonina recuperen la normalitat quan un afecte més subtil cap a la parella havia reemplaçat els primers sentiments més apassionats [p.104].

—Les persones enamorades tenen un índex de cortisol més elevat, reflectint l'estrès que produeixen els estímuls associats als inicis d'una relació sentimental [p.104].

—Les regions cerebrals riques en oxitocina i vasopressina (les hormones de l'amor) se superposen sobre aquelles riques en dopamina (el neurotransmissor de la recompensa). S'ha suggerit que les preferències mostrades per una parella es deuen, a llarg termini, als circuits de la vasopressina que, d'alguna manera, connecten amb els de la dopamina, motiu pel que un animal associarà una determinada parella amb una sensació de recompensa [p.105].

—En aquelles regions cerebrals riques en dopamina dels mamífers monògams, els anomenats receptors V1 de la vasopressina són més abundants que en els mamífers promiscus [p.105].

—Comença a concretar-se que el mecanisme afectiu de preferències utilitza el circuit de la dopamina per a què les experiències d'afecte siguin satisfactòries. L'atzar va voler que s'unifiquessin els circuits per a identificar la parella escollida amb el plaer, i que en nasqués l'amor irresistible [p.105].

—Durant la fase primerenca de l'amor, amb daltabaixos químics i hormonals, té més possibilitats de guanyar la partida aquell de la parella que sigui conscient que cavalca en una muntanya russa i sàpiga esperar el xiulet del final de volta [p.105].

—De quina manera una neurona informa de la intensitat de l'estímul que la fa vibrar? La duració de l'estímul es codifica en la duració de l'activació, mentre que la intensitat de l'estímul amb la freqüència de l'activació. És a dir, que allò que està en l'origen d'una sensació (sigui visual, tàctil o auditiva) és indiferent ; l'únic que compta és la freqüència dels impulsos i els canals de comunicació emprats pel cervell [p.107].

—El desemparament i patiment de la gent del carrer contrasta amb els fins evolutius benintencionats de les hormones i els circuits cerebrals [p.108].

—Com menys sofisticada és la forma de vida, més utilitat semblen tenir les feromones, especialment en els insectes [p.113].

—Es van humitejar lleugerament els llavis superiors d'algunes dones amb cotons impregnats de molècules de suor de les axil·les d'altres dones situades en un lloc geogràfic diferent, i es van sincronitzar els seus respectius cicles menstruals [p.114].

—S'ha demostrat que les dones poden garantir millor la descendència mitjançant l'orgasme, que és responsable d'una major succió d'espermes quan es produeix fent l'amor [p.121].

—Fluctuació asimètrica: desviacions o diferències respecte de la simetria perfecta (p.ex. un ull una mica caigut) [p.120]. Augmenten amb l'endogàmia, els naixements prematurs i els retards mentals [p.125]. Una bona simetria demostra que es té un capital genètic suficient per a desenvolupar-se i sobreviure, i converteix l'individu en una parella potencial sana i fèrtil [p.121]. Estadísticament, els homes més simètrics tenen més parelles sexuals que els homes amb més fluctuacions asimètriques [p.122]. Els esquelets dels indis prehistòrics demostres que els individus més vells tenien ossos més simètrics que els que morien més joves [p.127].

—El dimorfisme sexual és el conjunt de trets específics que diferencien els homes i les dones. Augmenta a la pubertat, constitueix un clar indicador de què s'està assolint la maduresa sexual i, per tant, el potencial reproductor [p.124].

—La gent tria cares que representin mitjanes poblacionals, que denotin menors nivells de fluctuacions asimètriques i que respectin el dimorfisme sexual de l'espècie [p.124].

—Els nadons mostres preferències clares per determinades cares abans que els hagi pogut influir l'entorn cultural [p.123].

—La creixent barreja de poblacions i cultures diferents redundarà en un planeta cada cop més simètric i, per tant, més bell i per això mateix més sa [p.125].

—Les dones tendeixen a sentir-se atretes pels homes que les fan riure, mentre que als homes els agraden les dones que riuen les seves gràcies [p.130].

—Els malsons no són somnis en el sentit literal, ja que no sorgeixen en la fase REM de l'acte del son, quan el moviment ràpid de les parpelles delata que l'organisme està somiant [p.137].

—Els ulls disposen de comunicacions nervioses que condueixen directament a un suport cerebral vinculat a la coordinació de les emocions i l'empatia. Es tracta de la zona cerebral de lòbul òrbitofrontal, que acompleix una missió estratègica decisiva en connectar la part del cervell límbic (responsable de les emocions) amb els mecanismes automàtics característics del cervell reptilià i l'experiència planificadora del cervell més evolucionat o neocòrtex. Es tracta de processos inconscients que desencadenen els automatismes necessaris per a culminar, per exemple, en un petó, activat abans que el neocòrtex hagi tingut temps de reflexionar [p.140].

—Fins ara creiem que la imaginació s'assenta primordialment en els conductes visuals, però amb investigacions recents es comprova que la informació canalitzada a través del tacte i, per tant, del contacte físic és primordial [p.140].

—La creativitat és un esforç multidisciplinar, i aquest només pot prosperar un cop assentada la capacitat metafòrica. I què té a veure la multidisciplinarietat amb l'amor romàntic? Doncs que aquest és l'antítesi d'aquell [p.141].

—Hi ha uns circuits cerebrals que el neuròleg Mark Lythgoe anomena inhibidors latents que, quan s'activen, tendeixen a filtrar i fins i tot eliminar tota la informació o soroll aliens a la tasca que estem executant [p.142]. Són fabulosos per a sobreviure, però incompatibles amb el pensament creatiu, ja que no permeten tenir la ment oberta al vendaval d'idees. Als artistes acostumen a no funcionar-los bé aquests inhibidors ; i a molts grans científics és al revés: els funcionen massa bé [p.143]. També semblen funcionar perfectament en una persona enamorada, que es dedica amb devoció al seu ésser estimat [p.144].

—A jutjar per les investigacions científiques més recents, hauríem d'anar acostumant-nos a renunciar a la idea de què la nostra capacitat d'imaginar és portentosa, indescriptible i diferenciada dels mecanismes ordinaris de la percepció visual i tàctil. De fet, a nivell biològic tenen el mateix efecte. Primer, en imaginar alguna cosa estem utilitzant els mateixos circuits cerebrals que quan la veiem ; segon, visualitzar mentalment alguna cosa desencadena en el cos els mateixos impactes que percebre-la. La única diferència és que en imaginar no s'activen aquells processos sensorials o motors destinats a entrar en acció [p.145].

—Pensar en la persona estimada pot millorar la relació amorosa, de la mateixa manera que practicar mots encreuats pot ajudar a mantenir la ment desperta [146].

—Només hi ha dues formes de fer cas omís de la realitat: o bé deixant-se dur per l'instint primordial o bé imaginant que la realitat és diferent del que és (com passa amb l'amor) [p.147].

—Segons Alain de Botton, el desig d'estimar precedeix l'estimat, i la necessitat ha inventat el seu propi remei. L'aparició de l'estimat és tan sols el segon acte d'una necessitat prèvia, tot i que en gran part inconscient, d'estimar algú [p.147].

—Els que creuen en l'amor estan d'acord amb què el sexe hi està involucrat, la il·lusió predomina, l'obsessió és inevitable, el grau de control conscient és molt modest i el temps de glòria molt breu [p.150].

—L'únic que ens diferencia dels ximpanzés és la nostra capacitat metafòrica per a ornamentar la persona asseguda al costat dels seus pares a la taula contigua del cafè amb els atributs que donen sentit a les nostres vides [p.151].

—Quan Walt Disney va crear un parc temàtic ple d'animals reals, els primers visitants es van queixar de com d'avorrits eren els animals biològics comparats amb els virtuals [p.151].

—Hi ha tres etapes en la relació de parella: la primera és l'estratègia de fusió mútua ; la segona la construcció del niu, és a dir, el suport material i social ; la tercera i més complexa la negociació dels marges respectius de llibertat i intimitat. Tots tres condicionats a la resistència dels materials biològics, inclosos els circuits cerebrals per on flueix el torrent inconscient de fluxos hormonals [p.155].

—La primera comesa de la parella és entendre's, i la veritat és que els bacteris semblen tenir-ho més fàcil. Quan es tracta de sistemes de comunicació, no sempre els més complexos funcionen millor [p.156].

—La gran diferència entre el llenguatge dels ocells i el nostre radica en què nosaltres no l'emprem només per a expressar estats emocionals, sinó per a intuir la ment dels demés (amb la intenció de modificar-la, manipular-la o, si es vol, millorar-la) [p.159].

—Com més nombrós és el grup de ximpanzés, més temps es dedica a la neteja i la cura de l'altre ; no perquè hi hagi més puces, sinó una major necessitat d'intercanviar informació social. Per a alguns antropòlegs, les interminables sessions de neteja i xafardeig social constitueixen les arrels del llenguatge. L'altra gran finalitat del llenguatge dels primats és la selecció sexual [p.160].

—Unamuno deia que quan dues persones es troben no n'hi ha dues, sinó sis persones diferents: cadascú com es creu que és, cadascú com l'altre el veu i cadascú com realment és [p.164].

—Malauradament, la majoria de les parelles dedica més temps a intentar explicar què pensa cadascú que a intuir el que pensa l'altre. Una pista útil per a l'harmonia en la convivència dels enamorats és compartir el secret de l'evolució: el llenguatge no serveix per a explicitar les conviccions pròpies sinó per a intuir la ment de l'altre [p.167].

—El període de fusió de l'amor és breu: de mitjana, l'enamorament perviu el temps necessari per a assolir els fins evolutius, és a dir, engendrar i cuidar els nens, que es correspon amb la saviesa popular i la investigació dels psicòlegs: uns 7 anys [p.167].

—Els únics fets comprovats per l'experiència sexual és que com més es practica més ganes es tenen de repetir-lo. I també a la inversa: l'abstinència sexual afecta el vincle de l'amor romàntic [p.168].

—Els occidentals som els únics, enfront de la resta d'animals i del món, que fem que el nadó dormi sol i separat dels pares [p.169].

—Ressonàncies magnètiques de cervells infantils sotmesos a períodes prolongats d'estrès revelen una disminució del volum de l'hipocamp, que augmenta la seva vulnerabilitat a la depressió, l'ansietat i el consum de droga o alcohol en la seva etapa adulta [p.169].

—La neurociència ha demostrat que no es bo deixar plorar els nens fins que rebentin [p.170].

—El matemàtic financer Nassim Nicholas Taleb anomena cignes negres ('black swans') els esdeveniments absolutament imprevisibles l'impacte demolidor dels quals portaria (en el cas de poder-los preveure) a prendre les mesures necessàries per a evitar-los [p.171].

—És probable que l'elecció de parella estigui també determinada pel concepte complex de la diversitat genètica requerida per a protegir-se d'amenaces invisibles. A molts bacteris i organismes destructors l'evolució els manté a ratlla fomentant la diversitat genètica, ja que gràcies a l'intercanvi de gens es crea un nou pany genòmic a la descendència que deixa inservible la clau que tenien aquells bacteris [p.171].

—L'antítesi de l'amor no és l'odi, sinó el menyspreu. El menyspreu és un senyal indeleble que permet anticipar el resultat negatiu de la negociació d'una parella [p.176]

—La versió curta del gen de la ciclotímia pot provocar la depressió suïcida, també en casos de desamor. És un desordre bipolar semblant al dels maniacodepressius, amb períodes alternatius d'excitació intensa i desesperança [p.179].

—Quan es pateix depressió o desamor, l'hipotàlem segrega, en direcció de la glàndula pituïtària, l'hormona alliberadora de corticotropina (CRH) o corticoliberina (per a molts, la molècula de la por) que, al seu torn, produeix l'hormona de la adrenocorticotrofina (ACTH), que arriba pel torrent circulatori, a les glàndules suprarenals, i les estimula per a què sintetitzin i alliberin, entre d'altres substàncies, cortisol (l'hormona de l'estrès) [p.180].

—Naixem proveïts de mecanismes programats per a formar forts vincles afectius. Quan aquests vincles es trenquen, sona la senyal d'alarma de la por atàvica a la mort per abandonament. Aquesta emoció desperta cada cop que una espasa ens separa d'un ésser estimat, sigui la mare o la parella [p.180]. Els mecanismes i hormones que flueixen pel cos d'un nen separat de la seva mare són els mateixos que els del cos d'un adult que pateix l'ansietat del desamor. Les mateixes descàrregues i circuits cerebrals són els responsables de què un 35% dels nens se sentin insegurs, i també de què un 12% d'adults contraguin una depressió en separar-se de la seva parella [p.181].

—Quan s'inhibeix la producció d'oxitocina per mitjans farmacològics al ratolí de camp ('ratón o topillo de las praderas'), que és l'espècie més monògama d'entre els mamífers, aquest s'aparella amb el primer que troba. Sense oxitocina no hi ha vincles afectius ferms ni comportaments maternals [p.181]. Quan s'apliquen neutralitzadors d'oxitocina a ovelles i rates, es desentenen completament de les seves cries ; en canvi, si s'injecta l'hormona en la medul·la d'ovelles verges, aquestes es comporten de forma maternal amb cries desconegudes [p.182].

—La possibilitat de posar-se en el lloc de l'altre i d'intuir el que està cavil·lant exigeix una escorça orbifrontal que hagi culminat la seva etapa de formació [als 3 anys??]. Aquesta part del cervell és el “controlador” de l'hemisferi dret que domina la infantesa ; és el que coordina les àrees sensitives de l'escorça cerebral amb les àrees més profundes i atàviques responsables de les emocions condicionades per l'esperit de supervivència [p.183].

—Abans la gent se separava perquè s'odiava. Ara perquè ja no s'estimen prou [p.188].

—Els homes s'enamoren més ràpidament que les dones [p.190]. Les dones disposen d'un major nombre de neurones per als centres que regeixen els sentits del llenguatge i la oïda ; i també són més grans els espais ocupats per l'hipocamp (punts neuràlgics de la memòria i les emocions) [p.190].

—S'ha descobert la incompatibilitat entre l'estrès i l'orgasme femení (p.190). L'home se'n ressent menys possiblement perquè té unes vint vegades més de testosterona (p.190). Els nivells de testosterona disminueixen aproximadament un 10% cada dècada després dels 50 anys (p.191).

—Quan els homes senten atracció física, també senten impulsos sexuals. Però una dona pot sentir-se atreta físicament i no tenir desig sexual (p.191). La libido femenina depèn bàsicament de la seva ment, no del seu cos (p.191).

—Hi ha individus que poden estimar sense desitjar, d'altres que poden desitjar sense estimar i uns altres perfectament capaços de desitjar sense amor [p.193]. Els resultats de l'enquesta del capítol 12 suggereixen que el desamor sorgeix amb major facilitat en aquelles persones que separen nítidament l'amor del desig [p.193].

—S'ha comprovat que les filles de cabres estressades són més propenses a heretar els impactes de l'estrès que els fills mascles [p.192].

—El punt de partida de l'autoengany resideix en el costum de formular generalitzacions positives sobre un mateix i particularment negatives quan es tracta dels demés [p.193].

—Una manera d'amagar més profundament que estàs enganyant algú és no ser-ne conscient [p.195]. A més, mentir conscientment resulta esgotador per al cervell [p.196].

—Els protagonistes quotidians de l'amor i dels gelos no reflexionen sobre els seus actes i molt menys són capaços del relat assossegat. En canvi, als que viuen en el món de les idees els està vedat el de les passions. Els que podrien elaborar teories sobre l'amor només saben de solituds, desamors i ficcions. Els que viuen no saben, i els que saben no viuen [p.205].

—Tradicionalment la teràpia del desamor passa per l'oblit forçós. Primer de tot, prenent consciència de què tot s'acaba: un arbre, una flor, la vida. La finitud és un atribut bàsic de la bellesa perquè únicament amb ella fermenta la intensitat necessària per a què esclati el plaer. La permanència, en canvi, banalitza el món [p.206].

—Antonio Damasio ha suggerit una nova teràpia: la millor manera de precipitar el final d'una emoció negativa és generant una altra emoció de la mateixa intensitat però de signe contrari. En lloc de capbussar-se en la interpretació minuciosa del malson, és necessari perseguir l'espurneig d'un nou esplendor [p.207].

[Per tornar a la primera part, clica aquí].