dimarts, 2 d’octubre de 2007

Concert dels Crowded House

Ahir nit vam anar, amb ma germana i uns altres fans del grup, a la sala Razzmatazz a veure el concert dels Crowded House. El darrer cop que havien actuat a Barcelona va ser, com bé recordava ahir el Neil Finn, quan la torxa olímpica recorria la ciutat pocs abans dels Jocs Olímpics. És a dir, ara fa 15 anys, quan jo en tenia només 13. Evidentment, no hi vaig anar. És clar que encara llavors em sembla que jo no sabia ni tan sols qui eren, ja que ma germana m'hi deuria enganxar després de comprar-se el disc Together Alone, a finals del 1993. Després que se separessin, ella va seguir amb igual fervor els discos del Neil (en solitari o amb son germà), però jo em vaig quedar a l'etapa Crowded. Amb l'arribada dels MP3, vaig acabar establint un cànon amb les meves cançons preferides, amb el perjudici que la resta de cançons feia molt de temps que no les escoltava. Així per exemple, quan al concert d'ahir van tocar Locked Out, vaig haver de callar mentre tot l'auditori la corejava amb deler, amb la consegüent incomoditat. Com que no m'agrada ballar (m'atreviria a dir que el que no m'agrada és moure'm, directament), la meva presència al concert es fonamentava únicament en el fet d'haver cridat com un boig cadascun dels versos de les cançons (excepte els de Locked Out, és clar). I, ocupant com ocupàvem la primera fila de la sala, això va salvar la meva integritat física, perquè hauria estat temerari ni cantar ni ballar. La fotografia mostra la meva posició exacta, bastió capturat tan bon punt van obrir les portes de la sala i que vaig haver de defensar durant tot el concert. Val a dir que la gent era pacífica i no hi va haver temptatives agressives de conquesta territorial, ni tan sols (malauradament) per part d'una pèl-roja que tenia al costat, que amb cada cançó que passava (i sense alcohol de pel mig) anava trobant-la més interessant. Però res. Com a bons freakies, vam esperar després a què sortissin. I ens vam endur un bon botí de fotos i autògrafs del mateix Neil Finn i del bateria Matt Sherrod.