dilluns, 19 de maig de 2008

Universos paral·lels

Aquest cap de setmana passat, aquest meu blog hauria d'haver quedat més blau que el cul d'un barrufet, ja que volia parlar del meu suport (barceloní) als qui s'oposen al trasvassament d'aigua(cap a la malbaratadora Barcelona), així com quedava pendent parlar dels blaveros, i també volia dir quatre paraules del cap de setmana artístic que he patit (divendres al Lliure amb el Carles Santos desbrossant l'absurd, divendres a la llibreria amb una marató poètica de deu hores ininterrompudes recitant poemes de l'Estellés). Quina relació té això darrer amb el color blau, no ho tinc gaire clar ; però tampoc m'ha quedat gaire clar quina relació tenen certs esdeveniments amb la cultura. Tot serà un absurd, doncs.
I aquest cap de setmana haurà estat especialment absurd perquè un amic i jo hem començat a viure en un univers paral·lel. Cadascun per un motiu ben diferent, però tots dos ara ens trobem vivint unes vides concretes (de fet, les mateixes que fins ara) però hem tingut a mig pam de la cara una altra vida, gairebé un gir copernicà en la vida que portàvem i portem, una nova vida inesperada i no volguda. Tant ens hauria canviat la vida, que he mentit quan he dit que la vida que ara portem és la mateixa que portàvem, perquè ara som conscients que per un simple caprici estaríem vivint aquella nova vida, i ara ens mirem la realitat amb els dos ulls en aquesta però amb la meitat del cor i del cap a l'altra. El nostre món d'ara és ple de referències i connotacions que ens posen l'ai al cor i ens remeten a l'altra opció, a l'altre univers, que percebem que no queda gaire lluny (prengui'n nota els físics que defensen aquesta teoria!). Primer va ser el meu amic, a qui la nova vida va voler entrar picant a la porta de casa, i divendres vam patejar-nos les Rambles amunt i avall mentre ell provava d'explicar-me tota la magnitud dels esdeveniments. I no em deuria quedar clar, perquè a mi va ser diumenge, i per telèfon, a qui va oferir-se'm una altra nova vida, incomparablement més bona que la seva, qui sap si per a què comprengués també el que haurien significat uns canvis tan profunds i essencials, un horitzó excessiu i acollonidor. I bé és va merèixer també una patejada pels carrers de l'eixuta (perquè és fashion, pija i de disseny) Barcelona. I te n'adones, impotent, que a l'univers, que a la totalitat d'universos paral·lels, se'ls enfot la nostra sort i quina sigui la vida que portem. I te n'adones, avergonyit, que arreplegats com estem en el nostre present se'ns enfot sovint la sort i el destí de terceres persones. Fins que arriba el destí, o un àtom desbocat des d'un altre univers paral·lel, i pica contra la teva porta.
.