dimecres, 28 de març de 2007

Més iaio que el Hendrix

Si ara ensopegués escales avall i m'esberlés el cap, o si d'aquest cel fosc i pesat en sortís un llamp que anés a petar al bell mig del meu front generós, tanmateix podria deixar aquest món amb la satisfacció d'haver mort més vell (i amb més estil) que no pas el Jimmy Hendrix. Una satisfacció, cal dir-ho, doblement morbosa. No només perquè fa lleig de comparar morts (i més encara quan una és real i l'altra només literària), sinó perquè el Hendrix sempre ha estat un referent per a mi d'allò que jo no podria arribar a ser mai. I ara que ja tinc 28 anys (ell va morir tan sols amb 27) resulta totalment impossible superar-lo. És una inabastabilitat consumada, i per això dic que és un satisfacció morbosa: ara ja puc celebrar que s'han acabat els anys d'angoixa i frustració per no poder ser mai un Jimmy Hendrix ; ja no més pretensions impossibles, no més esperances infundades, cap propòsit inassolible de què encara em quedava temps (ni que fos per un miracle o mitjançant la típica llàntia màgica de torn) de tocar el cel amb la guitarra abans de complir-ne 28. Val a dir que llavors, quan amb 16 o 17 anys em vaig comprar l'elèctrica, ja sabia del cert que ni de conya arribaria mai a ser ni tan sols un guitarrista mediocre. Tanmateix, tampoc vaig preveure que la meva deixadesa envers les aficions seria tan absoluta i destructiva com finalment ha resultat ser. En aquests 10 o 12 anys no l'he tocada gairebé mai, la guitarra, i quan ho he fet ha estat desordenadament i sense la mínima implicació metòdica. Si en alguna cosa m'he especialitzat a la vida és en garantir uns resultats desastrosos quan es tracta de dedicar temps i interès a alguna cosa durant llargs períodes de temps. Només romanc fidel, i ja fa temps que a contracor, a algo encara més inabastable que les fites rockeres del Hendrix. Semblaria doncs que podríem definir el meu caràcter com “explosiu”, o com la típica papallona que ara veu un flor i s'hi llança apassionadament fins que en veu una altra de més bonica. Però seria massa cínic. Lo més semblant que tinc amb una papallona és amb la seva etapa de crisàlide, tot el dia dins del meu capullo d'inactivitat i desídia. I a sobre ahir vaig perdre la cartera, poc després d'haver tret 60€ per a productes de neteja. I les mans encara em fan mal de tan netejar tot sol el nou pis on anirem a viure. I la meva pell desprén una desagradable pudor a lleixiu. I ara mateix el cel m'amenaça amb la possibilitat de tronades i defalliments emocionals. Saps què, Hendrix? Ja no t'envejo tant per la teva genialitat amb les sis cordes, sinó perquè voldria jo també poder deixar d'empassar-me els vòmits que em sobrevenen quan contemplo els meus 28 anys i tot allò que els envolta.