Ballant la Yenka

No és la meva intenció retre-li cap homenatge a aquest ball ridícul, malgrat que em recorda la dolçor de la infantesa. Ma mare tenia un disc de la Década Prodigiosa al que, amb recança, és probable que hagi d'agrair la disparitat d'estils musicals que m'atrauen. Val a dir que tampoc no és poc el mèrit que hi correspon al Dúo Dinámico, però no penso que sigui el moment de començar a treure els mals adobs que configuren els meus gustos. O sí, perquè podria entendre millor les apetències del meu cor, i qui sap si llavors seria capaç de diluir definitivament l'amor platònic que fa tans anys que em colesterolitza les venes. Fa una setmana vaig patir l'atac d'un maleït coàgul, i encara no me n'he refet. No m'arriba prou sang al cap, i no puc concentrar-me gaire en res sense emprenyar-me. Procuro, tanmateix, no pensar-hi, i faig esforços per a no incidir en aquest pensament torturós de records punyents de les pitjors ganivetades, i el meu cap va fent passetes ara a l'esquerra, ara a la dreta, ara endavant i ú, dos, tres... però no hi ha manera. I sovint corro el risc de patinar, sobretot cap a l'esquerra: ahir vaig assistir a la presentació d'un llibre sobre el Puigcercós, amb assistència del lloat i de nombrosos simpatitzants d'ERC. Em va decebre profundament veure com anaven vestits tots els assistents, amb un estil cada cop més indestriable de l'ecopijeria intel·lectualoide d'Iniciativa. No vaig poder evitar de recordar la decisió recent del Puigcercós de l'obligatorietat de dur corbata, i em venç la sensació que la meva concepció del que és ser d'esquerra desafina. Per tot plegat em quedo, d'aquests dies, amb el record de la Luisa (la dona de fer feines de la llibreria) ballant modestament amb l'escombra, tot criticant la Yenka (que sonava del meu ordinador, veritable caixa de Pandora musical) com un dels balls moderns (sic) que han ensopit els salons i discoteques tot impedint el contacte i el flirteig tàctil entre homes i dones.