divendres, 4 d’abril de 2008

Utopies

Llegint l'entrevista a Fernández Buey que publica Rebelión, m'han vingut al cap dos pensaments. I són dos pensaments pessimistes, malgrat que el paio aquest a mi m'agrada i que les seves respostes conviden a l'esperança. Serà perquè estic de mala lluna perquè encara no he resolt el conflicte amb la llibreria (ja li he comunicat a l'amo la meva intenció de marxar, però ara he d'esperar una resposta per a veure com ho resolem de manera que cap de les dues parts en sortim perdent: jo amb un bon comiat, ells tenint-me fins després del Sant Jordi), i ara a sobre tinc les amígdales grosses com melons i la resta de la gargamella encetada i nafrosa (psicosomàtic que és un de vegades). Aquesta suma de dolor salvatge (veig les estrelles cada cop que empasso saliva) i d'indeterminació en l'horitzó vital m'estan provocant les pitjors nits febroses que recordo. En fi, tornem als dos apunts pessimistes: (1) Fernández Buey diu que cada dia sent més joves emprar el terme utopia. I a mi això em sembla l'enèsima cantarella per a mantenir les pulsions rebels del jovent en aquest nivell d'inacció pràctica però suficient per a què els egos s'inflin, de tal manera que tot plegat segueixi ben ben igual però total no passa res perquè hem creat dinàmiques de lluita. És un ritus generacional molt ben administrat pel capitalisme, i de la meva generació m'ho he sentit dir moltes vegades, però vet aquí que hem acabat dividits entre un grandíssim grup d'indiferents, un petit grup de frustrats i un molt petitíssim grup amb l'orgull satisfet d'haver aconseguit un bon currículum d'accions revolucionàries inútils. Recordo quan fa uns 7 o 8 anys els universitaris sortíem al carrer per protestar per l'informe Bricall, i els diaris naven plens de lloances com les d'avui del Fernández Buey. I on ens han dut? A aquella indiferència o frustració que deia (i a els poquets que es van saber penjar la medalla i avui la llueixen des de posicions cada cop menys proletàries), i també amb el Pla Bolonya fent el guiri per Barcelona abans de la definitiva sodomització de l'ensenyament públic. (2) Sempre he entès l'utopia com aquell moviment que creu que un altre món és possible malgrat totes les evidències en contra (siguin certes o interessades). En aquest sentit, l'esquerra és utòpica gairebé per definició, perquè de totes bandes ens diuen que la solidaritat, la justícia i la igualtat són fites inassolibles per a l'ésser humà. I encara en aquest mateix sentit, les revoltes dels anys seixanta del segle XX cal considerar-les utòpiques perquè es van alçar contra els dogmes que propugnaven els poderosos, segons els quals era impossible una societat avançada que no fos patriarcal o catòlica o blanca o militarment poderosa, etc. Però s'ha produït un canvi substancial, i és que el moviment utòpic d'avui dia ja no s'alça contra les evidències, sinó que les assumeix com a punt de partida ; ja no es tracta de bastir una alternativa millor contra un sistema eficient però moralment incapacitat, sinó de trobar una sortida (personal) que ens eviti (o no ens recordi) el desastre que s'aproxima. Potser avui no ens cal tanta utopia, sinó més realisme. Perquè l'esperit utòpic tendeix a voler fugir del món que li ha tocat viure per a somiar-ne un altre de millor, i avui podem comprovar la cara desagradable d'aquesta fugida de la realitat: mentre que abans un s'alçava contra les evidències per combatre-les ("diuen que el capitalisme és l'única opció, però jo vull un món més just on..."), avui les evidències posen de manifest la nostra impotència i covardia ("diuen que la pobresa s'escampa, però jo què vols que hi faci..."). Per a la majoria de la gent, un món on es fa evident que triomfa la injustícia i en què cadascú hi té la seva responsabilitat és un món insufrible, i per això la gent s'imagina vivint en un món on el mal venç a causa d'unes forces externes i molt poderoses contra les quals, afortunadament per al propi equilibri moral, no s'hi pot fer res. Reivindicar avui la utopia comporta aquest risc d'afavorir aquests moviments que volen viure no contra la injustícia i el capitalisme desbocat, sinó contra la responsabilitat i el veritable exercici de la ciutadania. Diu Fernández Buey que un dels motius del renaixement de la utopia és "la comprovació de què el món que surt de la globalització neoliberal (el món de la guerra i de l'expoli permanent, de la crisi ecològica global i de l'augment de les desigualtats) és un escàndol moral". I té tota la raó del món. Però a les classes mitjanes occidentals ens resulta molt més necessari (i fàcil!) protegir-nos contra el desgast anímic d'aquesta amoralitat quotidiana que contra les malvestats del capitalisme, que sempre seran molt pitjors per als milions de desgraciats que estan per sota de la nostra condició social. I cal que vigilem (3) El Maiquelyason (joder, perdoneu-me, però la febre té aquestes coses...) PS: parlant de lo malament que poden acabar els somnis, avui es compleixen 40 anys de l'assassinat de Martin Luther King...