diumenge, 27 d’agost de 2006

Mala hòstia

Avui és l'únic dia de festa que tinc en tota la setmana, i m'he despertat amb el cap fet un bombo, a 38 de febre, mocós a rabiar (les que rabien són les mucoses, de tant mocar-me) i gairebé afònic. El cel és lleig, amb uns núvols que més aviat semblen vapors o emanacions tòxiques, i la llum del migdia els travessa només per a accentuar, amb un ressol apocalíptic, la lletjor de les facanes barcelonines quan plou o amenaça de ploure. Quina diferència amb Manchester, no gaire agraciada estèticament però que tenia el seu encant plogués o fes sol! M'hi ha fet pensar un article de l'Avui en el que es fa palesa novament la relació entre reconstrucció (és a dir, destrucció) i avenç econòmic, ja que si Manchester va poder sortir de la crisi que l'assotava, va ser gràcies a la bomba que hi va posar l'IRA l'any 1996. Amb antecedents com aquest, no m'estranya la fervorositat amb què Anglaterra ha defensat la destrucció (és a dir, reconstrucció) de l'Iraq... A banda del temps i de l'encostipat (encara no goso pronunciar la paraula grip), m'ha pujat la mala hòstia amb un altre article de l'Avui, on el Francesc Puigpelat critica el jovent català per no ser tan ambiciós i arriscat com ho van ser les generacions precedents. Sóc el primer d'abominar del jovent d'avui dia (m'hi incloc, evidentment), i subscric plenamet la seva frase de què "el progressisme queda per a la roba estrafolària, la música, els pírcings, les manifestacions contra la guerra a l'Iraq i les declaracions de cara a la galeria", però em molesta que el nucli de la crítica hagi de ser precisament la postura conformista i desinteressada que prenem davant d'un horitzó laboral penós (què esperava?), i a sobre tot evocant com a model les maneres de la burgesia tradicional catalana, que detesto. El que més em rebenta, ara ho veig, és quan recorda que van ser aquests burgesos els que van fer de la Catalunya de principis del XX un país "ric, modern i dinàmic". Bé, pròpiament quan afegeix que "la riquesa de Catalunya no va ser fruit dels anarquistes, comunistes, catalanistes i altres istes de diferent pelatge que ara es volen canonitzar ". No només caldria discutir què entenem per riquesa, modernitat i dinamisme (ademés que no les tinc totes que siguin matemàticament sinònimes de benestar o felicitat), sinó que si a algú cal agrair tots els avenços (o no) que ens va portar la industrialització, aquests són els pobres pelacanyes que es van deixar la pell a les fàbriques. Sense els esclaus no hi ha galera que avanci. A més, si van sorgir tants ismes va ser precisament per a combatre la pobresa i l'esclavatge provocats per tota aquesta ambició i dinamisme de la burgesia, no crec pas que ho fessin per a celebrar l'adveniment de cap millora o riquesa. Curiosament (o no), hi ha un tercer article (i l'editorial) on es deploren pràctiques tan incíviques com els grafitis o els monopatins. Ai carai! Que no reivindicàvem dinamisme i modernitat? Doncs que preguntin els 10 motius principals pels que Barcelona és considerada una ciutat moderna i dinàmica, i descobriran que, a banda de l'oferta pijo-alternativa-cosmopolita i dels comiats de solter passats de voltes i d'alcohol, Barcelona és un referent entre els joves europeus (i de més enllà) que patinen i també dels que pinten parets. Recordo la cara d'un jove nordamericà que estava patinant a la Plaça Universitat (amb unes pintes patètiques, tot sigui dit, segons les últimes tendències del sector) quan se li va acostar un Guàrdia Urbà per advertir-li que el multaria. Ell li va replicar sorprès (en anglès, of course) que havia travessat l'Oceà per a venir a patinar a Barcelona, i que fins llavors li havia encantat la bona disposició de la ciutat envers els patinadors, ja que no coneixia cap altra lloc amb tants llocs per a practicar el seu hobby. Es referia, és clar, al fotimer de places dures amb bancs d'ergonomia dubtosa que poblen Barcelona. Per a què sinó, deuria pensar aquest ianqui, el disseny de la Plaça Universitat?