Per a què collons serveix l'ONU?

En pocs dies, hem vist com l'exèrcit turc entrava a l'Iraq per a atacar tropes del PKK (l'exèrcit dels kurds), i a l'ONU, sempre tan escrupolosa amb què es respectin les fronteres, no sembla haver-li importat aquesta invasió. Una altra interpretació d'aquest silenci seria que han reconegut, de facto, que allí no hi ha cap frontera legítima, i que els soldats es van moure per un mateix territori: el Kurdistan, però... he he, a qui volem enganyar? Tots sabem que a l'ONU només li interessa la independència que pugui reportar beneficis econòmics o estratègics, com el cas de Kosovo. I, a més, com que l'Iraq és ara mateix el país més putejat per la comunitat internacional (amb el permís de Palestina), ja no deu venir d'una humiliació més. Parlant de Palestina, hem vist també com Israel responia a un atac de Hamàs (que alhora, no ho oblidem, responia a la situació desesperada a què l'estat sionista ha abocat la franja de Gaza, setge que l'ONU reconeix, tot i que ho descriu amb aquella fredor burocràtica que va caracteritzar els nazis a l'hora de portar els comptes dels seus camps) provocant més de 50 morts, molts dels quals dones i criatures. ¿Ho consideraran finalment un crim de guerra? ¿Faran ús del seu poder per a posar fi a aquest sotmetiment tan terrible per als palestins, tan execrable per a la memòria de la Shoà, i tan vergonyós per a la resta de la humanitat? No, home no! Una senyora institució com l'ONU, se suposa que garant dels drets internacionals, es limita a condemnar-ho (això sí, posant-los tots al mateix sac, com si fos el mateix que un membre de Hamàs mati un sol innocent que el govern d'Israel —recalco: el govern d'un país— n'ordeni matar gairebé 60). Per a rematar-ho (mai pitjor dit), l'exèrcit colombià ha entrat il·legalment en territori equatorià per a atacar les FARC, i n'ha assassinat 17 membres. De moment, l'ONU calla. És clar que encara és un fet massa recent i no ha tingut temps de pronunciar-s'hi, però la història d'aquesta institució-titella no ens deixa gaires esperances. I vistes les reaccions que ja s'han sentit i l'enfocament que en fan la majoria de mitjans de comunicació, es confirma novament que tot està permès en nom de la guerra contra el terrorisme. I tot plegat amb el beneplàcit o el silenci còmplice de les organitzacions que, com l'ONU, haurien de vetllar pel compliment dels drets humans i internacionals per damunt de qualsevol interès partidista o nacional. Una vergonya. I una advertència molt clara per a tots aquells que pretenem oposar-nos a la destrucció imparable de les condicions d'existència (tan natural com humana) a què ens ha condemnat el capitalisme.