dissabte, 8 de març de 2008

Endavant, Rodolfo Chikilicuatre!

Cansat després d'un esgotador dissabte feiner, el cervell em demana descansar i, conseqüentment, decideixo aplicar-me una dosi ben alta d'atontament neuronal i m'encenc la tele mentre sopo. La cosa comença bé, perquè estan fent un partit de futbol, i la combinació del verd de la gespa amb els moviments atzarosos de la pilota són l'horitzó perfecte per a desconnectar i fondre's en el no-res essencial de l'univers. Acaba la primera part i, com a bon devot consumidor de nul·litat, agafo el comandament a distància amb la ferma intenció de zapejar i acabar de matar el poc criteri que em queda. No cal. Aterro directament a TV1, on fa poc acaba de començar el programa on es triarà la cançó que representarà Espanya a Eurovisió, i automàticament se m'excita la part de cervell que ha sobreviscut fins llavors, formada principalment, no cal dir-ho, pel pitjor lumpen neuronal. A la pantalla, la Raffaella Carrà (gràcies, o deu meu, per tanta caspa!) va anunciant els 10 candidats, i cadascun del noms que pronuncia és seguit pels crits de suport del públic. Tots? No, n'hi ha un que provoca el rebuig i l'escridassada de tothom . És el de Rodolfo Chikilicuatre. Qui és? És en David Fernández Ortiz, uns dels humoristes habituals dels programes de l'Andreu Buenafuente, i aquest seu nou personatge va néixer com una paròdia de la cançó xabacana i hortera que caracteritza aquesta mena de festivals. La cosa va anar prenent volada i es va acabar per estirar la broma i presentar la cançó al procés de preselecció per a Eurovisió. A causa de la fama del programa del Buenafuente i del posterior boca-orella, va assolir el primer lloc. Què és? Una cutreria, una bajanada, una banalitat. D'això no hi ha cap dubte. Però no deixa de ser només una passa més en la progressió de la teleporqueria que ens domina i que, en exagerar-la, la posa en evidència. Per això (i només per això) m'agrada. I ara encara més, quan he vist que la majoria del públic l'ha esbroncat, com si la vergonya, la indecència i l'estupidesa només fossin cosa del Chikilicuatre. En certa manera, em recorda tota l'afectació democràtica que ha seguit el fastigós assassinat d'ahir, com si només fos ETA la representant dels nivells de vergonya, indecència i estupidesa (política) que hem assolit. Tanmateix, amb tot plegat, tinc l'esperança que, arribats a aquest extrem, l'única via possible sigui la de recuperar el senderi.