dilluns, 17 de març de 2008

Invitació al pessimisme 3: precarietat laboral

A la llibreria on treballo m'han ofert de pujar al pis d'Humanitats i Idiomes, perquè un dels dos treballadors que hi ha (un per a cada torn) s'ha tret unes oposicions i marxa. Fins ara jo he estat desenvolupant principalment tasques de magatzem (recepció dels paquets i entrada dels albarans), però sovint també faig de botiguer omplint les continuades necessitats de personal a causa del curt planter que tenim: quan algú surt a esmorzar jo ocupo el seu lloc, però quan algú es posa malalt l'he de suplir tota la jornada. I també tots els dissabtes que treballo (un de cada dos) . Per això és lògic que, davant de la marxa d'un botiguer i la imminència del Sant Jordi, hagin pensat en mi, que ja tinc experiència de venedor i em conec el producte, per a substituir-lo. El problema s'ha presentat quan aquest canvi d'activitat no ha vingut acompanyat d'una millora salarial. Bueno, divendres me'n van fer una, però perquè jo els l'havia demanada una setmana abans (i ja és trist que no els surti a ells espontàniament i sigui el treballador qui hagi de recordar-los-hi, tenint en compte que per a mi el canvi no és només de tasca sinó també d'horari: de treballar només els matins passaria a treballar una setmana de matins i una de tarda, i l'amo hauria de veure que això per a mi suposa un retrocés de qualitat de vida i que me l'hauria de compensar econòmicament). En qualsevol cas, no és aquesta seva habitual incompetència i curtesa de mires la que m'ha emprenyat (més que res, perquè n'han donat tantes mostres que un ja s'hi acostuma), sinó que penso que era un moment per a refermar el contracte que tenim l'empresa i jo, i no ho han fet. O sí que ho han fet, i això seria el que m'emprenyaria, perquè m'haurien demostrat que no em valoren. Aquest proper juliol farà 5 anys que sóc a la casa, i segons sembla seguiré cobrant una puta misèria. Avui mateix, el meu sou és de 740€ nets al mes, per 40 hores setmanals, la meitat dels dissabtes de l'any, i no sé què són la Setmana Santa ni les vacances de Nadal ni les de Reis (però bé, això no és particularitat de la meva botiga, sinó de totes les botigues i del magnífic Conveni de Comerç, l'única existència del qual justificaria l'afusellament d'uns quants membres de la Patronal i també, oi tant, dels Sindicats). I jo encara sóc un afortunat, perquè el meu sou és més alt del que marca el Conveni. La qüestió és que fins ara és un fet que jo he (diguem-ne) acceptat, perquè vaig entrar a la llibreria de rebot i acabat de tornar de Manchester, empobrit materialment i amb l'esperit fet un nyap. A més, la llibreria sempre l'he considerada com una feina de pas (¿cap a on? ni idea), i sempre he preferit no implicar-m'hi gaire ni evolucionar-hi (perquè els sous no hi conviden, oi?), i n'he tingut prou d'anar realitzant tasques més aviat subalternes, perquè per la merda que cobro prefereixo obrir paquets que haver d'aconsellar algun client sobre llibres. ¿I ara pretenen que sigui essencialment un llibreter i segueixi cobrant una porqueria? ¿Com pretenen dignificar l'ofici de llibreter? ¿Com pretenen que oferim un bon servei quan no ens sentim ben considerats? Bueno, com ja he dit abans, divendres passat finalment em van dir que m'apujaven el sou... 90 € bruts... Però bé, no és això el que em molesta més (tot i que trobo que 90€ bruts per a tenir una feina amb major responsabilitat i un pitjor horari és ben poc), sinó el fet que ara el moment que em diguessin: "mira, Joan, després de tot aquest temps amb nosaltres, hem pensat que realment has de formar part de la casa, i és probable que també tu pensis amb la possibilitat de dedicar-te a la llibreria durant molt de temps més, i com que amb 750€ al mes no es pot anar enlloc, hem volgut refermar aquest lligam amb un contracte decent". Perquè a la llibreria n'hi ha, de contractes decents (el Conveni marca només un mínim legal), tot i que són deguts a l'antiguitat acumulada (i herències d'èpoques més daurades pel que a condicions laborals es refereix) o bé a amistats amb els nous amos (cosa que, evidentment, provoca algunes tensions, perquè no és just ni a ningú li agrada que l'únic element per a què algú cobri més sigui el favoritisme). Amb tot plegat, és normal que aquests darrers anys hagin desfilat per la llibreria un seguit de treballadors que al cap de l'any (o dos, però no més de tres) acabin marxant cap a feines millor remunerades. ¿M'estan suggerint a mi el mateix? ¿M'estan dient que malgrat aquests cinc anys el millor que podria fer es volar cap a una altra banda? I això és el que més em dol. PS: Per tant, si algú sap d'alguna feina, li agrairia la informació ;-) Ah! Però no tinc ni carnet de conduir, ni cap titulació acadèmica ni cap nivell de català. La titulitis (o titolitis?) és una de les meves guerres personals... i ja veieu que m'està fotent una pallissa i tinc totes les de perdre...

3 comentaris:

Notebooks ha dit...

Hello. This post is likeable, and your blog is very interesting, congratulations :-). I will add in my blogroll =). If possible gives a last there on my blog, it is about the Notebook, I hope you enjoy. The address is http://notebooks-brasil.blogspot.com. A hug.

1400gramos ha dit...

Desde luego es una pena que no sepan apreciar a alguien que trabaja bien. Contra el capitalismo de maximizar los beneficios -pagando poco- debería existir el capitalismo de la calidad -por 3500 netos al mes seguro que estarías todos los días sonriendo y atendiendo de maravilla incluso a los fans de Girauta- que a la larga da los mismos frutos.

Me recuerdas mi profesora de piano, alguien con unas ganas de enseñar muy por encima de su sueldo y sus penurias; cada verano le rescindian su contrato para activarlo al nuevo curso, y así ahorrarse dos mensualidades.

Pero debería existir una asignatura especial para los chavales "hijosde...", o sea, futuros empresarios. Para humanizarlos un pelín. De la misma forma que existe educación para la ciudadania, una que sea educación para la tiranía o algo así. Claro que si ya hay follones con enseñar a los niños que el concepto de família va más allá de papá y mamá, los que habría con enseñar a dar vacaciones de más, sueldo digno, etc.

Joan Vecord ha dit...

Sí, debería haber una reconsideración a fondo de las relaciones salariales, puesto que hay gente que cobramos muy poco por lo que trabajamos y otras, en cambio, que cobran demasiado (sin contar stock options). Como mínimo, ya que pagan poco, que estos "hijosde..." no vengan luego con exigencias de lealtad o compromiso, que en el trabajo asalariado el único valor que cuenta es el de la Visa Master Card. Para todo lo demás, lo que quieran.