dilluns, 10 de març de 2008

Reflexions postelectorals

(1) El més destacable ha estat la davallada de tots els partits d'esquerra, en particular els d'en Ridao que han perdut 350.000 vots (gairebé la meitat que havien obtingut el 2004). Vista la patacada després de la seva aposta per la política útil (és a dir, fútil), espero que serveixi per a què redrecin el rumb i se centrin ara en satisfer aquells electors que ens vam il·lusionar fa uns anys i esperàvem la irrupció d'uns aires regeneradors en la política que permetessin parlar sense embuts ni complexos de sobirania i de polítiques d'esquerra. Ara potser el mal ja està fet i formo part d'una una tercera generació (després de la que va patir les renúncies a principis dels 80s i de la que va viure els desgavells amb el Colom i la Rahola) massa profundament decebuda amb el partit de Macià, i aquests 4 anys que podrien haver servit per a consolidar un referent fort de l'esquerra catalana hauran resultat en canvi un viatge incòmode i marejant, i molts mirem per la finestreta cap a d'altres opcions, esperançats amb els resultats de les CUP a les municipals. D'entre els potencials votants d'ERC que conec, la majoria ens hem abstingut (o votat en blanc o nul) i molts d'altres hi han anat a votar amb les mans al nas (o sigui, que la patacada encara hauria pogut ser pitjor). Només en conec 2 que han tornat (perquè sempre ho han estat) a CIU, però segons he llegit per internet hi ha força més casos d'aquests, i és evident també que n'hi ha hagut molts altres que han tornat (perquè sempre ho han estat, també) al PSC-PSOE. (2) Lo dels socialistes té delicte. Tota la vida sentint-te dir que els nacionalismes ens preocupem per coses secundàries i que allò important en la política són les dificultats que ens trobem en la vida quotidiana (obviarem ara la IMMENSA dificultat que representa fer-te entendre en català al teu país), i resulta que com a colofó d'un any desastrós en les infraestructures, en la que la gent ha hagut de patir tota mena d'incomoditats, va i resulta que el partit que n'ha estat el màxim responsable, el PSC-PSOE, va i encara guanya 90 mil vots més a Catalunya! Són els vots de la mateixa gent que 364 dies a l'any declaren amb orgull i modernor que "passen de la política" (però que, ja ho hem vist, no passen gens a l'hora de posicionar-se contra les polítiques catalanistes), però que a cada elecció acudeixen com a borregos a les urnes i el cor se'ls infla de sagrats principis democràtics quan hi ha un assassinat mediàtic. (3) Que la nostra societat és un ben estudiat engranatge de subtil obediència queda palès en el fet de què el PP i el PSOE han gastat 6 vegades més que la resta de partits en propaganda electoral, han monopolitzat els debats televisius i s'han endut el 85% dels vots i el 92% dels diputats. És el que hi ha quan els partits s'han de sotmetre als grans mitjans de comunicació, que responen als interessos dels grans grups empresarials dels que formen part, i és dóna el fet que la ciutadania ha perdut el sentit crític i prefereix que l'adoctrinin. La política, el consum i l'educació es desintegren tots en una mateixa lògica capitalista.

1 comentari:

1400gramos ha dit...

No tengo ni idea de nada y sin embargo te diría que a partir del momento en que se habla de éxito la democracia muere. Se supone que los políticos son representantes del pueblo para negociar el bien común, y sin embargo es lo más parecido a un partido de futbol donde el pueblo es la pelota y nos patean de unos a otros. Politicamente me considero un derrotado más; un votante inútil que hace el voto útil al PSOE para evitarnos las penurias de la derecha. No hay más.
Y aunque el idealismo para mí sería el de decenas de partidos negociando con claridad qué hacer con el dinero público, cada vez estamos más cerca del modelo americano de dos únicos partidos.

Perdono tu ausencia del domingo, sé que empieza a ser una tortura esto de tener un amigo con delirios musicales