Recollint signatures (Decideixo Decidir)

Reunits al bar l'Almirall, fa força dies havíem decidit, amb el Raül i la Laia, de participar com a voluntaris en la recollida de signatures organitzada per les plataformes Sobirania i Progrés i Decideixo Decidir a favor de la transferència a la Generalitat de les competències en matèria de convocatòria de referèndums. Si calia, estàvem disposats a muntar la nostra pròpia taula (al Poble Sec o Gràcia, si no n'hi havia) i desembutxacar el 100€ que costava el kit de muntatge (una fusta, un parell de suports, alguna senyera, bolígrafs, les paperetes, etc.). Amb tal propòsit, el Raül es va posar en contacte amb els de Sobirania i Progrés, que més enllà de l'agraïment inicial no ens va donar cap altra resposta en els dies que han seguit. Vam tornar a adreçar-nos-hi a mitjans d'aquesta setmana, i amb el que ens van dir vam entendre que transferien la nostra proposta a la plataforma Decideixo Decidir, perquè estaven saturats i anaven una mica de bòlit. Però vam seguir sense rebre cap informació concreta del que hauríem de fer avui. Finalment, el Raül va trucar-los ahir i vam resoldre col·laborar en alguna taula en què fessin curt de gent i els calgués ajuda. Ens van dir que a la de l'Arc de Triomf. Així doncs, aquest matí a les nou arribava amb el Bicing al començament del Passeig de Lluís Companys, mig mort de fred (ha fet un dia rúfol i ventós) i mort del tot de cansament (ahir nit, després de la marató laboral d'onze hores i els minuts d'estupidització amb el futbol i l'Eurovisió, vaig sortir a fer un beure amb els amics perquè el Ciurana ha baixat de Brussel·les a celebrar l'aniversari amb la família). He vist el Raül però cap paradeta muntada, i plegats ens hem dirigit cap a un grup de persones que semblaven (i efectivament ho eren) la resta de voluntaris. Ens han informat que el senyor que portava el kit de muntatge trigaria una mica perquè li havia tocat ser suplent en una mesa electoral, i havia de passar pel seu col·legi. He aprofitat per a marxar cap a una altra estació del Bicing, perquè cap de les dues que hi ha als peus de l'Arc funcionaven, i tampoc volia que em tornessin a robar calés pel mal funcionament del seu servei si me l'havia de quedar tot el matí. Quan he tornat, llavors sí, ja estaven muntant la taula, i després de dubtar uns moments on la posàvem (atès que la Llei Electoral diu que no es poden dur a termes activitats d'aquesta mena a prop dels col·legis, però no en precisa la distància), hem muntat el campament sota mateix de l'Arc, de tal manera que una de les seves bases s'interposava entre nosaltres i el col·legi, i no ens podrien acusar tan fàcilment de manipuladors de la intenció de vot dels ciutadans. Aquí i allà es veien ara mossos ara urbanos, i malgrat que podia considerar-se un fet ben normal en un dia d'eleccions (més encara després de l'atemptat), teníem el convenciment que algun hi seria perquè la Junta Electoral de Barcelona havia prohibit la nostra acció i en qualsevol moment vindrien a fer-nos fora. Dit i fet, al cap de cop un parell de motos de la Urbana aparca a un pam d'on érem. Es miren un dels rètols informatius que hem penjat i ens miren a nosaltres, però no baixen de les motos ni ens diuen res. M'hi acosto una mica tot xiulant, mirant el cel amb cara d'innocent i amb les mans a l'esquena (tanta formació televisiva ha de tenir els seus fruits, oi?) , i mig escolto que estan rebent ordres sobre el que han de fer. I sembla que la consigna és deixar-nos fer, perquè al cap de cinc minuts s'allunyen fins a l'altra banda del carrer. Passen els minuts i segueixen sense dir-nos res. Més tard se'ns acosten uns mossos... per a desitjar-nos un bon dia! El clima de bona predisposició és evident, i una trucada dels voluntaris que hi ha al Fossar de les Moreres ens ho confirma amb l'anècdota de què un altre grup de mossos fins i tot els ha esperonat i donat suport amb la campanya. Una periodista del Punt s'ha arribat on érem i n'ha estat testimoni. Les parades que sí que han retirat (segons m'ha semblat entendre navegant ara per internet) ha estat sempre per petició explícita del president d'algun col·legi o del representant d'algun partit polític. De fet, també nosaltres hem acabat rebent, perquè sobre quarts de dotze del matí han vingut 3 mossos de paisà i ens han comunicat (molt educadament, això sí) que des del col·legi del costat els han demanat que ens retiréssim uns quants metres més encara, i ens hem traslladat fins a la meitat del Passeig, a mig camí del Parc de la Ciutadella, on la jornada ha transcorregut sense cap incident fins quarts de tres, quan el Raül i jo, veient que ja s'hi quedava prou gent, hem decidit plegar veles i tornar a casa. El ritme de recollida de signatures ha estat, al meu entendre, força bo. La part més positiva és la quantitat de nouvinguts que hi han mostrat interès (i molts d'ells no només interès, sinó també suport). La part més negativa és la quantitat de persones que ens ha dedicat, en diferent grau i mesura, menyspreu. La major part d'aquest menyspreu era simple i pura indiferència per a les nostres reivindicacions, però també he hagut de suportar moltíssimas mirades indulgents, perdonavides i paternalistes. Sembla ser que la Democràcia ja és algo d'allò més normal i consolidat, i és de passerells això d'estimular la participació ciutadana i anar demanat competències per a convocar referèndums. Especialment ràbia m'han fet els pijo-progres (molts d'ells amb El País sota del braç, per a refermar el tòpic) i aquest seu divisme democràtic que no es pot permetre's de tacar-se amb aquestes mostres populatxeres si no és per a donar mostres de fita civilitzatòria i lliçons de ciutadania; també m'han regirat els budells els progre-passotes, ben ornats amb les seves rastes, grenyes, mocadors, malles, arracades i tota aquesta parafernàlia de catàleg de moda juvenil que no deuen trobar en les avorrides i serioses consultes populars la diversió, festa i ballaruca que sí que els donen les manifestacions contra la guerra, la precarietat laboral o la màfia immobiliària. I encara els matrimonis clarament convergents (amb les dones totes emperifollades i traient a passejar el més carrincló de la seva joieria), amb la seves incongruències i pasterades mentals de sempre: més d'una m'ha adoctrinat que, si realment volia salvar Catalunya, em deixés de romanços i votés pel Duran, "l'única opció de mantenir l'orgull enfront del sometiment espanyol". Tota una lliçó de democràcia, això d'anteposar les passions a les formes. En general, el regust amarg d'aquest de remar a contracorrent, de participar només d'una minoria quan tens la sensació que són unes reivindicacions ben normals i que haurien de gaudir de moltíssima més extensió social. Però que la gran majoria de la gent no està per aquestes coses. Més comprensible en el cas català (a causa de tota la manipulació), aquesta desafecció resulta totalment esfereïdora en el cas democràtic. Però també posa de manifest que moltíssima gent que manté una política anticatalanista (incloent-hi els que reconeixen Catalunya només com una regió espanyola amb alguna pinzellada pròpia) ho és perquè pateix mancances en valors democràtics i menyspreen la política. Però compte, perquè menyspreen i passen de la política però molts d'ells hauran anat avui a votar (PP o PSOE, evidentment), mentre que molta gent als qui ens importa el fet polític de l'existència humana avui ens hem abstingut o votat en blanc o nul. PS: Les plataformes pel Dret de Decidir i Sobirania i Progrés han publicat un parell de comunicats sobre la recollida de signatures d'avui: comunicat 1 i comunicat 2.