dilluns, 19 de juliol de 2010

Santiago Alba Rico: "Espanya no és Corea del Nord"

Després de mig any sense fer els deures, he tornat a traduir un article del Santiago Alba Rico. Com sempre, el podeu trobar també en aquest altre blog, que vaig crear expressament per a recollir-hi les traduccions.  La novetat és que a partir d'ara també apareixeran a la nova pàgina de Tlaxcala [l'idioma dels menús depèn de l'idioma que tingueu configurat el navegador]. Demà espero poder-vos-en parlar més a bastament, però de moment dir-vos que he entrat a formar-ne part encarregant-me de la versió catalana. Necessitem més voluntaris (en català ara mateix només hi sóc jo) o sigui que si algú està interessat a participar-hi, que m'ho digui. 

De moment, l'article:

ESPANYA NO ÉS COREA DEL NORD

Heus aquí el que diu el programa del PSOE: "Us oferim justícia i igualtat davant la llei. Pau i amor entre els espanyols. Llibertat i fraternitat exemptes de tirania. Feina per a tothom. Justícia social, duta a terme sense rancúnies ni violències, i una equitativa i progressiva distribució de la riquesa sense destruir ni posar en perill l'economia espanyola ".

És un programa amb què és difícil no estar-hi d'acord, llevat perquè ─me n'adono ara de l'error─ no es tracta del programa del PSOE sinó d'un discurs de Mariano Rajoy, màxim dirigent del PP, davant milers de simpatitzants enfervorits que en les pròximes eleccions l'ajudaran a assolir la presidència del govern.

Però no, un moment. He tornat a equivocar-me. Les línies citades més amunt no pertanyen al programa del PSOE ni a un discurs de Rajoy; formen part del manifest signat a Santa Cruz de Tenerife a les 5.15 hores del dia 18 de juliol de 1936 per... Francisco Franco. Hores després, a cavall d'aquests principis, el generalíssim desencadenava una guerra civil que es cobraria la vida d'un milió d'espanyols, i en seguirien afusellaments, tortures, empresonaments i represàlies durant quaranta anys de dictadura.

Vull que se m'entengui: que Zapatero, Rajoy i Franco utilitzin els mateixos conceptes ─justícia social, igualtat, llibertat i pau, tots ells patrimoni de l'esquerra─ no dissol les diferències de fet que els separen. No són iguals, però aquesta coincidència il·lumina dos fenòmens, un de bo i un altre de dolent, sense els quals no és possible entendre la gestió política del capitalisme. El bo és que a tots ens agrada ser justos i raonables. Que calgui mentir en nom de la veritat, guerrejar en nom de la pau, matar en nom de la civilització i il·legalitzar partits en nom de la democràcia vol dir que l'esquerra ha aconseguit imposar els seus valors com a font natural de legitimitat: es pot governar contra el poble, però no sense ell. Fins i tot Neró va haver de renunciar a vantar-se del seu incendi, fins i tot Franco va haver de manllevar ─com Zapatero i Rajoy─ el seu llenguatge a l'enemic.

El dolent és que la font de legitimitat i la font de decisió són línies asímptotes i que, a força de nomenar la pau, la democràcia, la igualtat, la llibertat ─mentre es menteix, es fa la guerra i es silencia aquells a qui es roben les paraules─, aquests mateixos valors d'abast universal pateixen un universal desprestigi. La hipocresia no rendeix homenatge a la virtut, la declara simplement útil; és a dir, innoble. Però la hipocresia dels polítics ─el llenguatge "políticament correcte", encunyat pels pobles─ indica que encara no s'ha tocat fons. Franco va començar a matar en nom de la mort, i no de la vida, tan bon punt va trobar suficient resistència i va tenir suficient suport. El feixisme només és possible quan ens deixa d'agradar ser justos i raonables, quan ─val a dir─ la font de legitimitat i la font de decisió troben un punt d'intersecció en la barbàrie.

Franco, Rajoy i Zapatero tenen diferents conceptes de la igualtat i de la llibertat. No és el seu llenguatge esquerrà el que els fon en un mateix motlle. El que veritablement els uneix és l'única frase de la cita franquista que cap esquerrà no pot rubricar: "una equitativa i progressiva distribució de la riquesa sense destruir ni posar en perill l'economia". Terrible, insultant, macabre oxímoron on el terme "economia", que significa justament, o hauria de significar, "una equitativa distribució de la riquesa", passa a definir en exclusiva els beneficis dels bancs, les financeres i les empreses. Aquesta frase podria ser de Friedman, de Strauss-Kahn, de Díaz Ferrán, de Solbes, mai de Chomsky o de Galeano. Hi ha moltes formes, ho sabem, de gestionar el capitalisme: amb partits o sense partits, amb revistes pornogràfiques o sense, amb reis, amb camps de concentració, amb camps de futbol, amb Moviment o amb "Movida". Ningú no pot dir que "amb Franco vivíem millor", però sí que allò que agermana el dictador, Rajoy i Zapatero ─i desacredita l'anomenada "transició"─ és la seva presa de partit pels rics, és a dir, el capitalisme.

El passat 17 de març Corea del Nord va afusellar Park Nam-gi, ex-director de Finances del Partit dels Treballadors, per "haver portat el país a la ruïna" com a responsable del fracàs de la reforma monetària. El passat mes de juny, també per haver portat el país a la ruïna, el govern d'Espanya va premiar una vegada més els seus banquers i empresaris amb una "reforma laboral" que protegeix i augmenta els seus beneficis. ¿Afusellar o recompensar? Afusellar. No, segur que hi ha una manera més justa de fer justícia. Recompensar. No, segur que hi ha una manera menys ofensiva de ser injustos