Copyleft (apunts varis)

Aquests darrers dies de vagareig sense internet m'he descarregat (des de la feina o de casa mons pares) un quants llibres PDF sobre Copyleft, Free Software i cultura lliure en general. Els podeu trobal a la Biblioweb de Sindominio. De moment, només n'he llegit un i n'he fullejat la resta, i de tot plegat he anat acumulant els apunts que conformen l'entrada d'avui (desordenats i encara sense pulir, ja que per exemple he d'afegir-hi molts enllaços web). En format paper, a més, estic llegint “LINUX – GUÍA PRÁCTICA” d'editorial RA-MA, per a anar-me familiaritzant amb l'Ubuntu i la seva línia de comandaments. Amb tot plegat, i xino-xano, vull anar formant-me una miqueta en tot aquest món, per tal d'anar-m'hi implicant i participant. —El copyleft, en un sentit molt general, requereix dos principis essencials: 1.Reconeixement: cal reconèixer el crèdits de l'obra original. 2.Compartiment de llicència: l'obra derivada només pot seguir distribuint-se amb una llicència idèntica de l'original. —S'inscriu dins del moviment de la creació lliure (principalment la del software lliure), que defensa la còpia, modificació i distribució, sense permís, de les creacions humanes (principalment artístiques i intel·lectuals, però cal considerar també les científiques, que pateixen el constrenyiment del seu avenç per culpa de les patents de propietat privada). —Es tracta de revertir recíprocament en la formació d'un comú (que alguns anomenen procomú) que fos la reserva infinita per a les futures creacions. Tota creació sempre s'ha basat o inspirat en creacions anteriors. El copyleft coincideix, doncs, amb el que podríem anomenar “circulació primària de la cultura”, o la seva permanent recombinació en tant que condició de la seva pròpia vitalitat i reproducció. —Legalment, suposa el reconeixement de què l'autor pot escollir amb plena llibertat el model de distribució i explotació de les seves obres. I hauria també de permetre que aquestes no fossin apropiables per algun monopolista que en volgués treure benefici econòmic. —Per això, el software lliure és fonamentalment un concepte jurídic: és sobtretot el conjunt de llibertats que el creador garanteix als usuaris (llibertats d'ús, còpia, modificació i distribució). —Software privatiu vs. software lliure. —Dins de l'etiqueta de software lliure, cal considerar que hi ha qui considera que ha de ser un software gratuït (free software) i hi ha qui senzillament hi veu un software de codi obert (open source software). Cal considerar que ni el software lliure ha de ser necessàriament gratuït (ara bé, com que es pot redistribuir, sempre es podrà aconseguir gratis de segona mà) ni que qualsevol programa gratuït sigui software lliure. —Stallman considera que per a què un software sigui considerat lliure ha de complir 4 llibertats (o, més acuradament, ha de ser la llicència del software la que les permeti): 1.Poder usar el programa sense restriccions. 2.Poder estudiar-lo i adaptar-lo a necessitats particulars. 3.Poder redistribuir-lo. 4.Poder millorar-lo i publicar les millores. —Des d'un punt de vista legal, tant els programes privatius com els lliures es distribueixen sota llicència. La diferència, evidentment, la donen les llibertats permeses per cada tipus de llicència. —Cal tenir present que la propietat del programa no canvia: les llicències no suposen transferència de propietat, sinó només atorguen alguns drets específics (en el cas del software lliure: ús, còpia, millora i redistribució). —Segons la Llei de Propietat Intel·lectual espanyola (i les directives europees aplicables), si no hi ha permís explícit no es pot fer gairebé res amb el software, tret d'usar-lo tal i com es rep. —Hi dos tipus bàsics de llicències lliures: 1. Les permissives (o liberals o minimalistes o BSD, de Berkeley Software Distribution): no imposen condicions en la redistribució (amb lo que podria esdevenir privatiu). 2. Les robustes: obliguen a què se segueixin complint les condicions de la llicència (p.ex. GPL). —La llicència GPL defineix també l'obra derivada de forma que es considera també GPL qualsevol conjunt de software que l'inclogui. Això impedeix que es puguin redistribuir programes que incloguin una combinació de codi protegit per la GPL i de codi privatiu. Hi ha qui ho anomena l'efecte viral de la GPL; d'altres en diuen l'efecte herència. És a dir, l'usuari és lliure d'usar simultàniament programes GPL i programes no-GPL, però no podrà redistribuir-ne el resultat. —Per a evitar l'anterior, la mateix Free Software Foundation va promoure la LGPL (o Lesser GPL), que sí que ho permet. [I que per exemple permet la lliure redistribució d'Ubuntu, on no tot és GPL?]. —Hi ha dues motivacions principals per al software lliure: 1. Ètica [Free Software Foundation]: el software és coneixement i ha de poder difondre's sense impediments. Ocultar el coneixement és antisocial. És el corrent del Free Software. 2. Pragmàtica [Open Source Initiative]: proporciona avantatges tècnics i econòmics. És el corrent de l'Open Source Software. —Es fa servir el terme coopetició per a referir-se a la situació en què es desenvolupa el software lliure, on els programadors competeixen i alhora cooperen. —Dins d'una perspectiva econòmica i empresarial, el software lliure està provocant que ja no es vegi el software com un producte amb què comerciar (atès que es podria redistribuir gratuïtament) sinó com un servei amb què fidelitzar els clients (disposats a pagar per tenir unes ràpides millores i adaptacions). —Amb el software lliure s'està experimentant amb un model de producció d'obres intel·lectuals on no es coarta la llibertat de l'usuari per a protegir la dels autors. Els pioners del software lliure són els que han començat a canviar les regles (tan profundament imbricades en les societats humanes) de la producció de coneixement. —El sistema de producció tradicional (controlada totalment per una indústria que decideix qui serà famós i qui fracassarà) genera una important homogeneïtzació dels gustos i de l'oferta. En canvi, l'accés mitjançant les xarxes P2P a una gran quantitat de música ha suposat un fre en aquesta homogeneïtzació. —Un estudi del 2004 de la Universitat de Bournemouth va concloure que a Alemanya només hi ha 1200 “professionals” que viuen de la seva música, i d'aquests només 216 (un 18%) gràcies als drets d'autor. —Mentre no s'acordi (se signi) el contrari, l'autor és l'únic titular del drets de la seva obra. Ara bé, pot cedir a tercers (discogràfiques, SGAE) els drets d'explotació. —Totes les legislacions coincideixen en considerar que l'autor té dret al reconeixement de l'autoria i a decidir o no la divulgació dels seus textos (el que en la legislació espanyola es coneix com a drets morals, Art. 34 de la Llei de Propietat Intel·lectual 1/1996). També correspon a l'autor decidir en quines condicions es distribuirà i si se'n permet la modificació. —Moltes de les tasques de l'editor (selecció del text, disseny) generen al seu torn nous drets d'autor, que normalment es consideren obres derivades del text original. —En la tríada autor-editor-públic, els drets sempre han contemplat els dos primers. El Copyleft, en canvi, es fonamenta en el públic (en la societat en general) com a substrat primer de tota producció intel·lectual i cultural. —A diferència dels 4 requisits d'Stallman per al software, en l'àmbit de l'edició (i en general a tot el que es refereix als “béns culturals”: obres gràfiques, musicals, visuals), s'entén que una obra és copyleft si compleix amb el requisit mínim de què se'n permet la difusió i distribució no comercial. —A diferència de l'anterior moviment de l'anticopyright, que negava la legislació vigent, el copyleft s'hi adapta, i estalvia molts problemes legals als seus seguidors. —Segons la legislació espanyola, homologable a la de tots els països occidentals, un autor no només és titular dels anomenats drets morals (que li reconeixen l'autoria inalienable sobre la seva obra i l'autoritzen a decidir o no la seva difusió pública) sinó també el que s'anomenen drets d'explotació. D'acord a l'article 17 de la Llei espanyola de Propietat Intel·lectual: “Correspon a l'autor el dret exclusiu dels drets d'explotació de la seva obra en qualsevol forma i, en especial, els drets de reproducció, distribució, comunicació pública i transformació, que podran ser realitzats sense la seva autorització, trets d'aquells casos previstos en la present Llei”. —LPI, art. 26: “Els drets d'explotació de l'obra duraran tota la vida de l'autor i 70 anys després de la seva mort”. —Nuestra legislación sigue basada en una idea de la creación individualizada en la figura del genio que hace indisociable la obra de su creador. Sin embargo, toda innovación se produce de forma colectiva y por vías a veces muy complejas que normalmente incluyen comunidades y formas de vida de distinto tipo (culturales, científicas) y circuitos de formación que tienen a menudo fuertes dosis de financiación pública (universidades, centros de arte, de investigación). El movimiento copyleft debería partir de esta consideración para intentar abrir, al tiempo que se generaliza, una nueva concepción de la norma y la ley que haga del público y del procomún el bien más preciado a conservar y reforzar, siempre con el propósito de multiplicar nuestro legado intelectual. —A causa de la precària situació dels artistes com a treballadors-productors culturals, aquests veuen el copyright com l'únic salvavides on poder-se aferrar. —Els processos de producció d'art contemporani (museus, galeries, cases de subhastes) depenen quasi exclusivament de les institucions públiques, és a dir, dels recursos públics. És per això que el copyleft hauria de ser “la” opció pública, amb l'accés obert i la lliure circulació de coneixement, en lloc dels modes restrictius actuals. —Als escultors, pintors, fotògrafs, dibuixants, la llei els considera “artistes visuals”. També ells tenen dos tipus de drets: 1. Morals: inherents a l'autor, irrenunciables i intransferibles. El dret a ser reconegut com l'autor; a decidir si l'obra ha de ser exhibida i com; si es divulga amb el seu nom, pseudònim o anònimament; que es pugui o no deformar i modificar. 2. Econòmics: ... (a) D'explotació: pertanyen a l'autor de manera exclusiva i excloent sense que ningú pugiu usar-los sense el seu permís, i inclouen el dret de comunicació pública (o exposició), el dret de reproducció, el dret de distribució i el dret de transformació. Aquests drets tenen uns límits marcats per la llei com són el dret a la cita, a la informació, la investigació o la paròdia i la tan polèmica còpia privada. Estan limitats en el temps, en termes generals, durant un plaç de 70 anys a partir de la mort de l'autor. ... (b) De simple remuneració: no són exclusius de l'autor tot i que se li assegura una remuneració en l'explotació de l'obra segons indica la llei. Els més habituals són el dret de participació (droit de suite), que assegura un percentatge en posteriors vendes de l'obra, malgrat que històricament no s'aplica a l'Estat espanyol, i el dret de remuneració per còpia privada. —La Llei de Propietat Intel·lectual (LPI) és la que regula els drets d'autor i el seu exercici, tot i que les entitats de gestió i algunes associacions d'artistes reclamen que es denomini “Llei de Drets d'Autor”, atès que la noció de propietat no és adequada per a les produccions culturals i respon més aviat a una tradició jurídica pròpia de l'Estat espanyol. —El copyright és la norma que regeix als EEUU. El seu símbol © representa tota una manera de legislar en matèria de drets d'autor que està contagiant totes les decisions que es prenen a escala internacional, sense que necessàriament l'anomenat model continental (d'Europa) s'ajusti al concepte de copyright. A l'Estat espanyol n'hi ha prou amb la firma de l'autor per a què l'obra es trobi protegida i no cal cap mena de registre. És més: tal i com diu la llei en les disposicions generals, “la propietat intel·lectual d'una obra literària, artística o científica correspon a l'autor pel sol fet de la seva creació”. —A l'Estat espanyol només existeix una entitat de gestió per a les arts visuals: la VEGAP. Vincular-s'hi no és obligatori, però VEGAP rebrà la seva part del polèmic cànon fins i tot d'un autor que no hi estigui associat, de tal manera que es contravé el que diu la LPI respecte del repartiment d'allò recaptat, ja que s'hi explicita que ha d'efectuar-se de manera que se n'exclogui l'arbitrarietat. A sobre, VEGAP no considera la realització de contractes copyleft, contravenint el dret moral que en té l'autor. —La LPI té una contradicció, ja que d'una banda estableix que el dret de remuneració per còpia privada és irrenunciable per als autors, però a l'apartat 7 del mateix article afirma que tal dret “es farà efectiu a través de les entitats de gestió de propietat intel·lectual”. —Per a informar-se sobre les diferents llicències de contingut obert, és molt interessant consultar: Liang Lawrence, Guide to Open Content Licenses, Piet Zwart Institute, 2004. —Ja l'any 1958, la Internacional Situacionista escrivia: “Tots els textos publicats en la IS poden ser lliurement reproduïts, traduïts i editats, fins i tot sense citar-ne la font original”. —Segurament, l'intent més fidel se traslladar la llicència GPL (la de GNU) al món de l'art digui la Free Art License (Llicència d'Art Lliure). De fet, la Free Software (FSF) Fundation la recomana per sobre de les de Creative Commons (CC). S'autodenomina una “llicència amb actitud”, i amb ella els artistes busquen també fomentar el lliure accés a la cultura enfront dels models restrictius vigents. L'artista garanteix que l'usuari pugui: 1. Fer còpies per a ús personal o de tercers. 2. Distribuir lliurement el treball per qualsevol mitjà, de manera gratuïta o no. 3. Modificar lliurement el treball. —Hi havia també l'Open Content License, oficialment clausurada el 2004 i reemplaçada per CC. El seu autor, David Wiley, pretenia estendre els termes del model FLOSS (???) a continguts no basats en el software i difondre la idea dels continguts oberts amb l'objectiu de què fossin compartits. Es dirigia principalment al món educatiu. Com GPL, es garantia el dret a copiar, redistribuir i modificar el contingut. —Hi ha també Aire Incondicional, creada el 2004 per l'advocat Abel Garriga. S'inspira en GPL i CC, però inclou un parell de novetats: en primer lloc acoten la definició “amb ànim de lucre” (“s'entendrà que no hi ha benefici comercial si l'accés a l'acte de comunicació pública de l'obra dóna lloc al pagament d'una quantitat que no excedeixi allò necessari per a cobrir-ne les despeses de funcionament”) ; i en segon lloc fa menció expressa a la prohibició d'utilitzar la imatge amb fins directa o indirectament publicitaris, i es presta atenció especial a l'intercanvi a través de xarxes p2p (“l'intercanvi de l'obra mitjançant sistemes que permetin compartir-la amb d'altres persones, file-sharing, no es considerarà amb ànim de lucre excepte si comporta el pagament d'alguna quantitat en virtut d'algun concepte relacionat amb l'intercanvi de l'obra”). —També Coloriuris, desenvolupat pels advocats Canut i Grávalos “per a definir la política de drets d'autor dels continguts a partir del model continental, i amb respecte al Conveni de Berna i a la normativa de la UE”. Està dirigit específicament a continguts literaris, musicals, audiovisuals i fotogràfics que són distribuïts per Internet, prestant especial atenció als weblogs. Els diferents tipus de llicència es mostren sota una gama de colors, des del vermell més restrictiu al verd més lliure. —Against DRM 2.0 s'orienta a treballs intel·lectuals (works of mind) de caràcter creatiu, i s'oposa explícitament a les tecnologies DRM, “orientades a exercir restriccions sobre els usuaris d'un sistema o forçar els drets digitals permesos”. —LDGPL (Libre Designs General Public License): OpenDesigns és una iniciativa que prova de compartir dissenys oberts/lliures de qualsevol tipus d'objecte, el que la converteix en un GPL per a objectes. Com a novetat, menciona expressament el perill constant de les patents i la incompatibilitat de la llicència amb patents que no garanteixin les llibertats de la llicència. —Per a llegir un diari de paper no ens cal cap dret en particular (per a la tipografia: els tipus de lletra), però sí quan el volem llegir online. La llicència ha de ser gestionada pel navegador. D'aquest problema se n'encarreguen els “Be a Design Group”, Unifont.org o Stix Fonts Project (STIX = Scientific and Technical Information Exchange). Una de les principals és la llicència OFL (Open Font License), de SIL International, però la més usada és GNU GPL (malgrat que el seu ús és incompatible si s'usa en un document que no tingui la mateixa llicència, tot i que per això hi ha la “Font Exception” plantejada en la mateixa llicència???). —Les llicències CC (Creative Commons) han donat la volta a la legislació de copyright, realitzant un enginyós gir legal de la fórmula “tots els drets reservats” en “alguns drets reservats”. Alguns els retreuen una vocació hegemonista dins del copyleft (es presenten com “la” alternativa), i fins i tot certes connotacions neoliberals. En qualsevol cas, han aconseguit d'aglutinar un gran moviment en favor del copyleft i han assolit un rotund valor jurídic, del tal manera que qui aplica una llicència CC està protegit amb la mateixa efectivitat jurídica que amb el copyright. —El copyleft no afecta significativament el salari d'un artista, ja que només se'n veu afectat el cobrament dels drets patrimonials que ofereix el copyright, i tothom sap que molts pocs artistes poden viure dels seus drets d'autor. La majoria viuen de (1) subvencions, beques o encàrrecs institucionals i (2) a través de l'efecte de “ser conegut”, que li permet d'aconseguir d'altres vies de finançament: conferències, docència, etc. I en ambdós casos el copyleft pot ajudar més que no perjudicar. —Amb les noves tecnologies, està clar que el finançament de les obres d'art ha de traslladar-se quasi íntegrament a la seva producció, i no com ara quan es beneficia principalment la distribució. Es redreçarà la lògica i el guany revertirà en l'autor, no pas en les màfies intermediàries. —Resulta paradoxal el cas en què institucions públiques (!) exhibeixen obres d'art que ja fa anys que són de domini públic però que les gestionen com si fossin privades. ¿Per què no puc fotografiar un Velázquez a El Prado? Però de fet no cal ni que l'obra sigui de domini públic, perquè la Llei de Propietat Intel·lectual estableix que qualsevol usuari pot fer reproduccions sense autorització sempre que siguin sense ànim de lucre, per a “ús privat del copista” o per a ús docent o d'investigació. —La producció cultural amb fons públics necessita propostes compromeses que treballin per un accés obert i lliure a la cultura que es trobi allunyada de les pràctiques privatives tradicionals en museus, galeries, fires, etc. —Internet Archive té la vocació de construir un domini públic real. —En el nou ambient audiovisual provocat per internet i les descàrregues p2p, el públic en general n'és el principal beneficiat i la intel·ligència pública es converteix en el dipositari dels sabers que n'emanen. És un escenari fèrtil que es retroalimenta, ja que l'accés a nous materials és la font d'inspiració de noves idees. El copyleft n'hauria de ser l'eina elemental. —S'anomenen obres derivades les traduccions, les adaptacions i les modificacions. —En base al dret de informació i al dret d'educació, un autor està obligat a permetre la reproducció o distribució de la seva obra per motius investigadors o formatius, en procediments judicial o en determinades institucions culturals i científiques. Uns altres límits als drets d'autor són el dret de cita i ressenya, el dret de paròdia i el comentari crític, així com el dret a la còpia privada. —Degut a la pressió de les entitats de gestió, en la darrera modificació de la LPI s'ha eliminat pràcticament el dret a la còpia privada. —Las entidades de gestión que actualmente actúan en el Estado español en lo que se refiere al ámbito audiovisual son las siguientes: # EGEDA: Entidad de Gestión de los Derechos Audiovisuales que gestiona los derechos de productores audiovisuales. # SGAE: Sociedad de Gestión de Autores y Editores que gestiona los derechos de autores en general y de las productoras editoriales. # La AIE y la AISGE: Asociaciones de Actores Intérpretes y Ejecutantes que gestionan los derechos conexos de estos. # DAMA: gestiona fundamentalmente los derechos de los directores audiovisuales como autores de obra audiovisual. —Paradoxalment, el sistema legal que prohibeix la còpia és... de còpia lliure! Aquest dret a copiar una norma legal no és una conseqüència de la legalitat ordinària, sinó del grup dels drets de major jerarquia: els anomenats drets humans o drets fonamentals (atès que només si la llei pot copiar-se s'obtenen dues de les premises bàsiques d'un sistema democràtic: la seguretat jurídica i la publicitat de les normes que evita l'arbitrarietat dels poders públics). —Molt abans de què es parlés de l'alliberament del codi informàtic, es va produir el primer alliberament d'un codi: el jurídic. —La primera llei espanyola de Propietat Intel·lectual es remunta al 10 de gener de 1879, i en el seu article 28 deia: “Las leyes, decretos, Reales Órdenes, reglamentos y demás disposiciones que emanen de los poderes públicos, pueden insertarse en los periódicos y en otras obras en que por su naturaleza ú objeto convenga citarlos, comentarlos, criticarlos ó copiarlos á la letra, pero nadie podrá publicarlos sueltos ni en colección sin permiso expreso del Gobierno ”. —En la LPI de l'11 de novembre de 1987 es va adoptar la redacció que segueix vigent en l'actual LPI del 12 d'abril de 1996: “Artículo 13. Exclusiones. No son objeto de propiedad intelectual las disposiciones legales o reglamentarias y sus correspondientes proyectos, las resoluciones de los órganos jurisdiccionales y los actos, acuerdos, deliberaciones y dictámenes de los organismos públicos, así como las traducciones oficiales de todos los textos anteriores”. —Un softwate de codi tancat, igual que una llei secreta, suposa acceptar els criteris d'arbitrarietat del proveïdor de software. —La normativa actual s'estructura de forma piramidal: 1. Dalt de tot hi ha el Tractat ADPIC (Aspectes dels Drets de Propietat Intel·lectual relacionats amb el Comerç), annex 1C de l'Acord de Marrakech pel que s'estableix l'Organització Mundial del Comerç, firmat al Marroc el 15 d'abril de 1994. 2. Al segon nivell hi ha els convenis de l'Organització Mundial de la Propietat Intel·lectual. 3. Les Directives de la Unió Europea (p.ex. la 2001/29/CE, de 22 de maig). 4. Les normes de l'Estat espanyol. —Més enllà del compromís i la motivació ètica amb la llibertat individual, Stallman defensa una dimensió política del copyleft. Sempre hi ha estat, però ara és inevitable, perquè hi ha enemics declarats (Microsoft) que amb les seu poder imposen unes lleis que impedeixen el desenvolupament del software lliure. I cal actuar contra aquestes lleis de forma política. —Abans de l'era digital, el substrat material del coneixement registrat n'impedia la gestió fora de la forma de propietat (condensada en la força de treball, l'energia i els recursos necessaris per a reproduir i traslladar els béns culturals). Ara que els obstacles materials de l'accés, reproducció i distribució han caigut, l'horitzó històric es transforma irreversiblement. Per primer cop en la història, ens trobem en un sistema social en què el cost d'adquisició, reproducció, transmissió i modificació dels béns intel·lectuals tendeix a zero. —Atès que transitem cap a una economia d'informació en xarxa, cada punt de control sobre la producció i el flux de la informació i la cultura es converteix en un punt de conflicte entre l'antic model industrial de producció i els nous models distribuïts. —L'èxit de la cultura lliure ja no depèn de la seva capacitat productiva (> tècnica), sinó de la consolidació d'un moviment que sigui capaç de defensar aquest model productiu enfront dels grups de poder que pugnen per a imposar els seus interessos particulars. —El copyright sorgeix al segle XVI com a forma de control de la llibertat de circulació cultural que va permetre el sorgiment de la impremta, tan inquietant per als règims absolutistes dels palaus i els monestirs. Paradoxalment, la còpia manuscrita estava permesa. —El mite romàntic del geni creador d'inspiració divina dibuixa la figura de l'autor com origen i font de la producció cultural, la fragilitat i debilitat del qual exigeix mesures de protecció i auxili sota la forma de drets d'autor i la inqüestionable integritat de l'obra. Avui dia, l'autor és un producte de la indústria, que explota els seus drets contra la societat per a imposar una cultura de masses amb què sostenir l'augment de beneficis econòmics uniformitzant els sistemes culturals de consum. —Els tres sectors que tenen un pes més gran en les exportacions dels EEUU depenen de la propietat intel·lectual: la indústria informàtica, la del entreteniment i la de les indústries biotecnològiques (farmacèutica i enginyeria genètica). No es només qüestió, doncs, de defensar una font de beneficis econòmics directes per a les grans corporacions, sinó també d'assegurar un domini estratègic sobre els codis culturals, la salut, la tecnologia i l'agricultura a escala planetària. —Les pràctiques socials d'intercanvi i producció col·lectiva han crescut tant que la indústria ha hagut de reaccionar per a frenar aquest avenç del procomú reforçant els 3 àmbits imprescindibles per a assegurar la seva hegemonia: (1) el control tècnic del flux d'informació per tal de produir escassetat i assegurar-se'n la gestió privativa, (2) el reforç simbòlic (publicitat i propaganda) del concepte de propietat intel·lectual i el sentiment de culpabilitat associat a l'acte de copiar i reproduir lliurement béns immaterials i (3) la creació de lleis repressives i dissuassòries. —En 15 anys han sorgit agències especials i mecanismes jurídics nous per a implantar un ordre de propietat intel·lectual a escala planetària: el Tractat de Copyright de 1996 de l'Organització Mundial de la Propietat Intel·lectual (WIPO, el braç “intel·lectual” de l'Organització Mundial del Comerç), la DMCA americana (Digital Millenium Copyright Act) o la CDEU (Directiva Europea de Copyright). També els projectes TCPA-Palladium i el DRM (promocionats sota l'enganyosa etiqueta de trusted computing), que són acords tàctics entre empreses de hardware, software i entreteniment per a impedir l'intercanvi cultural imposant tanques barreres tecnològiques a la còpia i transmissió d'arxius digitals. Han arribat a aconseguir d'inserir lleis que prohibeixen explícitament la investigació pública sobre aquests mecanismes anticòpia. —Llei de Mickey Mouse: cada cop que s'acosta la data en què la imatge del ratolí de la Disney ha de passar al domini públic, la legislació allarga la duració dels terminis dels drets d'autor —Ara hi ha en marxa un projecte de llei que amenaça d'estendre a 50 anys i a qualsevol forma de distribució (inclosa Internet) els drets de difusió de les obres. Això implicaria que una empresa privada, en adquirir els drets d'emissió d'una obra, n'obtindria durant 50 anys el monopoli exclusiu de la seva emissió pública, encara que l'obra fos copyleft o hagués passat ja al domini públic [http://www.eff.org/IP/WIPO/broadcasting_ treaty/] —També suposa un retrocés el cànon sobre el préstec a les biblioteques: —Tal i com preveu la nova LPI, es pot castigar amb 2 anys de presó a qui es descarregui d'internet un arxiu sense permís del seu autor. —La ministra espanyola d'educació i cultura ha arribat a proclamar que “la cultura sense la indústria no existeix”. —El subjecte polític copyleft no sorgeix de la reacció als atropellaments que els lobbies del copyright estan exercint sobre la societat; no es tracta d'un subjecte que es defineix només en oposició. Molts dels activistes per la tecnocultura lliure parteixen de múltiples experiències comunitàries i històriques. —Des de Derecho de Internet poden descarregar-se instruccions i documents que permeten al ciutadà realitzar demandes contra els abusos dels lobbies de la propietat intel·lectual (p.ex. el cànon per la compra de DVD). —Malgrat que el finançament públic de les xarxes de comunicació sense fil suposaria una inversió mínima per a municipis i administracions, la indústria de les telecomunicacions ha impedit aquesta possibilitat a Espanya al·legant que constituiria una competència deslleial. —Cal no deixar d'alimentar el procomú amb recursos, materials i infraestructures copyleft per a assolir una massa crítica que permeti una autonomia completa respecte dels modes de producció privatius. —Cal exigir a les administracions públiques una política clara de compromís amb el domini públic. —El copyleft suposa la creació de subjectivitat política a través de la defensa d'una sèrie de drets fonamentals (amenaçats pel règim de propietat intel·lectual) i les possibilitats obertes per un model de producció cooperativa de comunicació, coneixement, tecnologia i cultura. És el nostre un moment constitutiu de les societats del coneixement en què dos models de societat pugnen per definir els seus fonaments. Cal posicionar-se. —El que hi ha en joc no és la gratuïtat d'una sèrie de béns culturals sinó la possibilitat mateixa d'un model de societat basat en el coneixement i la cultura lliure. Aquesta és la naturalesa política del copyleft. —La FSF vol que el software esdevingui un bé públic i no un producte, i ho fa per un motiu: que s'acompleixi el dret ètic a compartir informació. L'intercanvi lliure d'informació és el fonament de la ciència occidental, i sense ell seria impossible un veritable progrés del coneixement. —Fins fa ben poc, la informació es transformava en objectes físics que costaven diners a l'hora de ser elaborats, transportats i venuts. En conseqüència, va néixer l'economia de la distribució de la informació, que va crear els drets de propietat per tal d'obtenir pagaments que cobrissin els costos de producció (malgrat que oficialment sempre s'ha dit que es defensava el “geni creatiu” de l'autor). —En l'article “Anarchism Triumphant”, s'analitzen arguments per a defensar que la cultura lliure desenvolupa un software superior que la privativa. —Lema dels primers programadors: “write once, run everywhere” (escriu el codi una sola vegada, i fes que funcioni a tot arreu). —Un sistema [el software privatiu] la continuïtat del qual depèn de la universalització de la ignorància [no mostrar el codi font] per a benefici privat és un sistema immoral. Destruir-lo és senzillament un pas més en la llarga història de la lluita per la llibertat. —El resultat del copyleft és un bé comú que es protegeix a si mateix: l'apropiació es pot donar de forma il·limitada sempre que cada modificació dels materials en el bé comú es retorni en forma de bé comú. —En el béns funcionals (software, mapes, informació del genoma) amb cost marginal zero, la producció sense relacions de propietat produeix béns superiors. —La indústria musical segueix invertint el 94% del benefici brut en la promoció i distribució de música, mentre que nens de 12 anys realitzen molt millor aquesta tasca a cost zero. —El que estem decidint és si alliberem la xarxa per a què sigui una xarxa, o bé si la controlem per a què sigui un mitjà de distribució (un mitjà de distribució propietària per part d'alguns individus privilegiats i on la resta són considerats simplement consumidors, és a dir, no-productors, no-creadors). Ens hem acostuma tant a aquest model de representació de la ment humana (uns pocs creen activament i molts altres consumeixen passivament) que no hi reconeixem les implicacions que té sobre la gent en general. És l'assumpció d'un principi profundament antidemocràtic. —Quan la gent se n'adoni de què està pagant 100 euros al mes (entre telèfons, internet, televisió per cable, etc) però que podria tenir una capsa de 15€ a la butxaca i parlar tot el que volguessin, amb comunicació ràpida de dades allà on anessin per a la resta de la seva vida, tot plegat esdevindria un assumpte de la societat civil, en un assumpte polític. —El software lliure és tan antic com les pròpies computadores, i les seves arrels són encara més profundes, ja que s'enfonsen en una tradició secular entre els homes de ciència: la de compartir les fites de cadascú amb la resta de col·legues. La filosofia hacker no és sinó l'actualització de la dels científics d'èpoques anteriors: consisteix bàsicament en creure que tota la informació útil, que serveixi per a ajudar a comprendre com funciona el món, ha de ser lliure i accessible per a tothom, i que cal usar el coneixement ja disponible per a crear més coneixement. —La influència de Richard Stallman (antic treballador del Laboratori d'Intel·ligència Artificial del MIT) ha estat essencial per a establir el marc de referència moral, polític i legal del moviment del software lliure com a alternativa al desenvolupament i distribució de software privatiu. Com a programador va desenvolupar el sistema operatiu GNU, però també va inventar el concepte de copyleft i la va implementar en la Llicència Pública GPL. —Cap al 1990 el sistema GNU estava gairebé enllestit, i només li faltava completar el que s'anomena “kernel” o nucli, que van denominar Hurd (i que la Free Software Foundation va decidir escriure seguint un disseny tan innovador com complex). Avui dia, el Hurd és funcional, però encara li falten uns quants anys per a assolir la maduresa necessària per a publicar-ne la versió 1.0. En el seu defecte, s'ha usat el kernel Linux, desenvolupat per Linus Torvalds el 1991 a partir del MINIX i que va penjar a internet per a què la gent hi col·laborés. I aquesta és una de les principals aportacions del Linux: el “model bazar” (participatiu i obert) enfront del tradicional “model catedral” (tancat i vertical). —Paral·lelament al Free Software, va sorgir un moviment que no defensava el software lliure per motius ètics, sinó únicament per la superioritat tècnica i eficient del model bazar: són el bàndol de l'Open Source. L'única diferència entre ells és en la filosofia.