dimarts, 16 de juny de 2009

Esquilada i cap a Lisboa

M'he tallat la cua. Més de dos anys després de tornar-me a deixar créixer els cabells, ahir em van fer la trena per darrera vegada i em van ben esquilar. Amb la calor que fa, beneït sigui el clatell net! I demà me'n vaig de vacances cap a Lisboa, on m'estaré fins passat Sant Joan, lluny dels petards que ja comencen a ocupar els carrers de Barcelona. Sóc dels "afortunats" que estrenarem la nova Terminal 1 de l'aeroport del Prat, i no em faria res que s'equivoquessin els operadors i les pantalles m'enviessin per error cap a un avió amb destinació a Hawaii (ai no, que som un país de fireta i aquest aeroport gairebé no té vols internacionals!) M'hi enduc quatre llibres. Dues novel·les: (1) Alexandria Quartet, de Lawrence Durrell. És probablement la lectura preferida de la Laura, i jo intentaré gaudir-la en el seu anglès original. (2) The Girl who Played with Fire, la segona part de la famosa trilogia de l'Stieg Larsson. L'original és en suec, però vaig llegir-ne la primera part en anglès i em va ben enganxar. I dos assajos sobre la cultura lliure: (1) Imagine... no Copyright, de Joost Smiers. (2) La sociedad de control: privacidad, propiedad intelectual y el futuro de la libertad. Us en podeu descarregar gratuïtament la versió electrònica des de la pàgina que us he enllaçat amb el títol. I a propòsit d'aquest mateix tema, una de cal i una d'arena [rodolí!]: (1) Els de Compartir Dóna Gustet han publicat el seu àlbum a internet, sota llicència copyleft i que us podeu descarregar gratuïtament des de la seva pàgina web (amb informació molt interessant de per què editen en un format lliure) o des de Jamendo. (2) La Imma Monsó va publicar un article lamentable diumenge passat a La Vanguardia, titulat "El Copyright me oprime", atacant el Partit Pirata suec, que ha aconseguit un escó en aquestes passades eleccions europees (de les que, per cert, me n'aniré a Lisboa sense saber-ne els resultats reals, i malgrat que el nombre d'irregularitats augmenta). A l'enllaç de la notícia de la Vanguardia no hi trobareu la notícia completa (coses de la cultura de pagament, què hi farem), però us en podeu fer una idea. Senzillament, defensa les mans que li donen de menjar, és a dir, els "intermediaris", és a dir, les editorials (i les discogràfiques). Però els avenços tècnics progressen imparablement, i res no podrà aturar aquests horitzons de major llibertat que s'albiren. Res, és clar, tret dels poderosos mitjans de què disposen els conservadors per a no perdre el control de la situació... ¿D'aquí a uns anys tindrem una Europa lliure o feixista?