LA REPÚBLICA DE LOS PIRATAS: La verdadera historia de los piratas del Caribe.
Colin Woodard
Ed.Crítica, 2008
430 pàgines
ISBN: 9788484321323
29€
La primera ressenya de les meves darreres lectures la dedico a aquest assaig, sobretot perquè hi tinc ben poques coses a dir i gairebé no n'he pres notes, ja que m'ha decebut una mica.
Primerament, perquè llegint-ne la contraportada [vegeu el següent paràgraf] és fàcil fer-se una idea equivocada del llibre: sembla una promesa d'anàlisi política de l'activitat dels pirates, però a l'hora de la veritat és la simple narració de la vida i miracles d'alguns d'ells [això sí, molt ben explicada i "més fascinant que la millor novel·la de pirates"]. En segon lloc, perquè aquesta vida seva sembla força lluny de cap ideal d'emancipació republicana, i la seva màxima fita es redueix senzillament a apropiar-se d'una illa caribenya per a beure, follar i dormir la mona.
La contraportada, en canvi, prometia això: «Aquest llibre ens parla d'una lluita contra la tirania, d'una revolta marítima que va posar en perill els imperis d'Espanya, França i Anglaterra i que va paralitzar el comerç naval de l'Atlàntic. En el seu centre hi havia una república de pirates formada per uns quants milers d'homes i dones de totes les races i religions, en què els negres eren ciutadans en igualtat de drets amb els blancs i els mariners escollien democràticament els seus capitans, prenien les decisions en comú i es repartien equitativament el botí. Va ser un somni de llibertat que va semblar anunciar els nous temps de les revolucions democràtiques, però que va acabar a sang i foc».
Va acabar a sang i foc perquè l'Armada Anglesa hi va enviar un bon destacament a reconquerir la colònia, però tampoc no hauria durat gaire més per si sola: la imatge que es dóna del port de Nassau (la "capital" pirata) és absolutament decebedora, amb totes les cases mig ensorrades, plenes de merda i sense cap intenció d'arreglar res, i tothom borratxo nit i dia dilapidant la riquesa acumulada en anteriors saquejos, fins que es tornen a empobrir i llavors es veuen forçats a tornar a la pirateria.
Hi participen negres i dones, això és cert —i al segle XXI potser ens costa una mica de fer-nos a la idea del que això significava a començaments del segle XVIII—, però ni és tan idílic com ho dibuixen (el llibre va ple d'exemples de pirates que seguien enriquint-se amb el tràfic d'esclaus, i i les dues úniques dones pirates que hi apareixen "escopien i renegaven més que la resta dels homes junts") ni sembla tenir, en cap dels casos, la més mínima motivació política al darrere. En cap moment —o al menys al llibre no se'n parla— tenen cap intenció d'acabar amb el tràfic d'esclaus o d'iniciar una revolta per a alliberar-los, sinó que senzillament no fan escarafalls si han d'acceptar algun negre com a membre de la tripulació, i això es dóna sobretot per qüestions pràctiques, com quan algun combat o malaltia els ha delmat la tripulació i necessiten mà d'obra.
I respecte de les monarquies i els seus imperis no només no semblen tenir gaire interès en suprimir-les, sinó que molts dels pirates (que són d'origen anglès) prenen partit en favor de restituir en el tron el llinatge dels Stuart, que l'havien perdut perquè el príncep James era catòlic, i combaten el nou monarca britànic: George I, de la Casa alemanya de Hanover [es veu que no sabia ni parlar anglès, el paio].
Per a fer encara més dubtosa la suposada militància d'aquests pirates, al final del llibre podem comprovar com la majoria acaben renegant per partida doble (tant de la pirateria com del seu suport als Stuart), i accepten el perdó de la reialesa britànica. Molts d'ells, fins i tot, acaben esdevenint corsaris britànics que combaten els seus antics companys. Amb repúbliques així, quin rei necessita dictadures?
Dels quatres pirates principals de què ens parla el llibre, el que més simpaties em desperta és en Sam Bellamy, que realment du a terme moltes accions amb motivacions polítiques al darrere. De fet, ell i la seva tripulació eren conegut com "els homes de Robin Hood", i es dedicaven a piratejar vaixells mercants rics per a repartir el botí amb la gent pobra. El mateix Bellamy havia nascut en un ambient depauperat d'Anglaterra, i es va veure forçat (com molts d'altres joves sense feina ni mitjans) a fer-se a la mar, on eren explotats i vexats de la manera més inhumana per capitans sàdics i desaprensius. Amb la pintura que ens fa l'autor de les condicions laborals i humanes tan dures dins dels vaixells (comercials o militars), és lògic que la major part de la tripulació simpatitzés amb la pirateria, i s'hi aboqués a la primera possibilitat que se'ls presentava. És important recalcar, doncs, que la gent esdevenia pirata per necessitat (per fugir de condicions inhumanes) i no per posicionament ideològic (per a reivindicar la igualtat i combatre l'imperialisme). Aquest és el motiu pel qual m'ha defraudat el llibre, perquè jo m'esperava que la República la conformaven pirates del segon tipus, i no només del primer.
Malauradament, en Sam Bellamy mor jove a causa d'una tempesta, i l'altre gran pirata que tenia certes inquietuds socials (per exemple mai no va fer ús innecessari de la violència), l'Edward "Barbanegra" Thatch, amic d'en Bellamy i també nascut més pobre que una rata, acaba gaudint tranquil·lament de les seves riqueses a Carolina del Sud, sota la protecció del seu governador, suficientment corromput. Morirà finalment a mans d'un oficial de la marina i el seu cos seria exhibit, durant molt de temps, convenientment trossejat, en una gàbia, malgrat que havia acabat acceptant el perdó de la Casa Reial. Davant de la desbandada de pirates que s'acullen al perdó de l'imperi anglès, l'únic que manté la dignitat i es nega a renunciar a la llibertat assolida pels pirates al Carib és en Charles Vane. Malauradament, era tan o més sàdic que la majoria de capitans. En qualsevol cas, també acaba penjat. Uns pocs altres, entre els quals Paulsgrave Williams, durant molt de temps el segon de Sam Bellamy (i, com ell, pirata per ideologia i per convenciment, malgrat que, a diferència d'en Bellamy, provenia de bona família), no abandonen la pirateria però se'n van cap a l'Àfrica, principalment a Madagascar, on potser ja hi havia hagut una altra mena de República pirata: Libertatia. Sospitosament, al llibre només se cita Madagascar de passada un parell de vegades, i no s'hi diu res de Libertatia ni de cap altra de les utopies pirates.
El contingut del llibre es pot completar amb una interessant pàgina web: The Republic of Pirates. I el seu autor també escriu habitualment un blog: World Wide Woodard.
Colin Woodard
Ed.Crítica, 2008
430 pàgines
ISBN: 9788484321323
29€
La primera ressenya de les meves darreres lectures la dedico a aquest assaig, sobretot perquè hi tinc ben poques coses a dir i gairebé no n'he pres notes, ja que m'ha decebut una mica.
Primerament, perquè llegint-ne la contraportada [vegeu el següent paràgraf] és fàcil fer-se una idea equivocada del llibre: sembla una promesa d'anàlisi política de l'activitat dels pirates, però a l'hora de la veritat és la simple narració de la vida i miracles d'alguns d'ells [això sí, molt ben explicada i "més fascinant que la millor novel·la de pirates"]. En segon lloc, perquè aquesta vida seva sembla força lluny de cap ideal d'emancipació republicana, i la seva màxima fita es redueix senzillament a apropiar-se d'una illa caribenya per a beure, follar i dormir la mona.
La contraportada, en canvi, prometia això: «Aquest llibre ens parla d'una lluita contra la tirania, d'una revolta marítima que va posar en perill els imperis d'Espanya, França i Anglaterra i que va paralitzar el comerç naval de l'Atlàntic. En el seu centre hi havia una república de pirates formada per uns quants milers d'homes i dones de totes les races i religions, en què els negres eren ciutadans en igualtat de drets amb els blancs i els mariners escollien democràticament els seus capitans, prenien les decisions en comú i es repartien equitativament el botí. Va ser un somni de llibertat que va semblar anunciar els nous temps de les revolucions democràtiques, però que va acabar a sang i foc».
Va acabar a sang i foc perquè l'Armada Anglesa hi va enviar un bon destacament a reconquerir la colònia, però tampoc no hauria durat gaire més per si sola: la imatge que es dóna del port de Nassau (la "capital" pirata) és absolutament decebedora, amb totes les cases mig ensorrades, plenes de merda i sense cap intenció d'arreglar res, i tothom borratxo nit i dia dilapidant la riquesa acumulada en anteriors saquejos, fins que es tornen a empobrir i llavors es veuen forçats a tornar a la pirateria.
Hi participen negres i dones, això és cert —i al segle XXI potser ens costa una mica de fer-nos a la idea del que això significava a començaments del segle XVIII—, però ni és tan idílic com ho dibuixen (el llibre va ple d'exemples de pirates que seguien enriquint-se amb el tràfic d'esclaus, i i les dues úniques dones pirates que hi apareixen "escopien i renegaven més que la resta dels homes junts") ni sembla tenir, en cap dels casos, la més mínima motivació política al darrere. En cap moment —o al menys al llibre no se'n parla— tenen cap intenció d'acabar amb el tràfic d'esclaus o d'iniciar una revolta per a alliberar-los, sinó que senzillament no fan escarafalls si han d'acceptar algun negre com a membre de la tripulació, i això es dóna sobretot per qüestions pràctiques, com quan algun combat o malaltia els ha delmat la tripulació i necessiten mà d'obra.
I respecte de les monarquies i els seus imperis no només no semblen tenir gaire interès en suprimir-les, sinó que molts dels pirates (que són d'origen anglès) prenen partit en favor de restituir en el tron el llinatge dels Stuart, que l'havien perdut perquè el príncep James era catòlic, i combaten el nou monarca britànic: George I, de la Casa alemanya de Hanover [es veu que no sabia ni parlar anglès, el paio].
Per a fer encara més dubtosa la suposada militància d'aquests pirates, al final del llibre podem comprovar com la majoria acaben renegant per partida doble (tant de la pirateria com del seu suport als Stuart), i accepten el perdó de la reialesa britànica. Molts d'ells, fins i tot, acaben esdevenint corsaris britànics que combaten els seus antics companys. Amb repúbliques així, quin rei necessita dictadures?
Dels quatres pirates principals de què ens parla el llibre, el que més simpaties em desperta és en Sam Bellamy, que realment du a terme moltes accions amb motivacions polítiques al darrere. De fet, ell i la seva tripulació eren conegut com "els homes de Robin Hood", i es dedicaven a piratejar vaixells mercants rics per a repartir el botí amb la gent pobra. El mateix Bellamy havia nascut en un ambient depauperat d'Anglaterra, i es va veure forçat (com molts d'altres joves sense feina ni mitjans) a fer-se a la mar, on eren explotats i vexats de la manera més inhumana per capitans sàdics i desaprensius. Amb la pintura que ens fa l'autor de les condicions laborals i humanes tan dures dins dels vaixells (comercials o militars), és lògic que la major part de la tripulació simpatitzés amb la pirateria, i s'hi aboqués a la primera possibilitat que se'ls presentava. És important recalcar, doncs, que la gent esdevenia pirata per necessitat (per fugir de condicions inhumanes) i no per posicionament ideològic (per a reivindicar la igualtat i combatre l'imperialisme). Aquest és el motiu pel qual m'ha defraudat el llibre, perquè jo m'esperava que la República la conformaven pirates del segon tipus, i no només del primer.
Malauradament, en Sam Bellamy mor jove a causa d'una tempesta, i l'altre gran pirata que tenia certes inquietuds socials (per exemple mai no va fer ús innecessari de la violència), l'Edward "Barbanegra" Thatch, amic d'en Bellamy i també nascut més pobre que una rata, acaba gaudint tranquil·lament de les seves riqueses a Carolina del Sud, sota la protecció del seu governador, suficientment corromput. Morirà finalment a mans d'un oficial de la marina i el seu cos seria exhibit, durant molt de temps, convenientment trossejat, en una gàbia, malgrat que havia acabat acceptant el perdó de la Casa Reial. Davant de la desbandada de pirates que s'acullen al perdó de l'imperi anglès, l'únic que manté la dignitat i es nega a renunciar a la llibertat assolida pels pirates al Carib és en Charles Vane. Malauradament, era tan o més sàdic que la majoria de capitans. En qualsevol cas, també acaba penjat. Uns pocs altres, entre els quals Paulsgrave Williams, durant molt de temps el segon de Sam Bellamy (i, com ell, pirata per ideologia i per convenciment, malgrat que, a diferència d'en Bellamy, provenia de bona família), no abandonen la pirateria però se'n van cap a l'Àfrica, principalment a Madagascar, on potser ja hi havia hagut una altra mena de República pirata: Libertatia. Sospitosament, al llibre només se cita Madagascar de passada un parell de vegades, i no s'hi diu res de Libertatia ni de cap altra de les utopies pirates.
El contingut del llibre es pot completar amb una interessant pàgina web: The Republic of Pirates. I el seu autor també escriu habitualment un blog: World Wide Woodard.
1 comentari:
INteressant aquest Robin Hood dels mars
Publica un comentari a l'entrada