dimarts, 19 de desembre de 2006

Els intel·lectuals i l'okupació

Qui m'ho havia de dir, però em veig en l'obligació de celebrar i de lloar l'article d'ahir de l'Hèctor Bofill, publicat a l'Avui. Expressa una sèrie de valoracions que m'havien passat pel cap de raonar en aquest bloc (sobretot respecte de la perplexitat que em suposa veure la quasi totalitat de la nostra intel·lectualitat opugnant ferotgement el moviment okupa, una evidència més de les que darrerament col·laboren a engrandir a marxes forçades el meu desencís amb el temps que m'ha tocat viure). Però ben dit i de forma cohesionada, que ajuda i molt. Per tot plegat (i perquè em veig incapaç de destacar-ne alguna part) el reprodueixo tot: Haig d'admetre que m'ha sorprès la censura gairebé unànime contra els okupes que ha planat pels articles i intervencions dels opinadors d'aquest país arran dels fets del Can Ricart. Potser ens governa una Entesa d'Esquerres però es pot afirmar que aquest flux indefinit que constitueix l'opinió pública encapçalada per una amalgama d'intel·lectuals, periodistes i garlaires diversos està experimentant un viratge implacable cap a la dreta. I si no ho veuen clar, només cal que comparin l'actitud majoritària dels mitjans en relació a Can Ricart amb el debat que suscità la brutal desocupació del cinema Princesa ara fa deu anys. No parlo sols del judici de valor sobre el fenomen de l'ocupació (com dic, en l'actualitat, de rebuig sense pal·liatius), sinó també de la qualitat de la discussió. Enguany han prevalgut les aproximacions simples, la desacreditació contundent del col·lectiu okupa, les reaccions frívoles de manera que, en comptes d'entrar en l'anàlisi sociològica de fons i en les implicacions filosòfiques, jurídiques i econòmiques del procés, alguns s'han estimat més ridiculitzar les suposades virtuts artístiques dels ocupants o assenyalar el noi de casa bona que es proposava conviure a la comuna traslladant amb un taxi les seves pertinences. És que potser caldria que els desallotjats s'haguessin atrinxerat i haguessin resistit de forma aferrissada als antiavalots com va passar al cinema Princesa perquè ens els prenguéssim seriosament? És que només la violència ens incita a la reflexió sobre els dèficits de la nostra societat?En aquesta ocasió (i a diferència dels conflictes dels anys noranta) no recordo, per exemple, ningú que hagi qüestionat la criminalització de l'ocupació. És a dir, el fet que habitar en un espai de titularitat pública o privada que no constitueix domicili ni habitual ni ocasional, i que generalment es troba abandonat i en condicions precàries, mereixi una sanció penal. Una cosa és que l'ocupació sigui censurada pel sistema jurídic i l'altra, com succeeix, que s'hi apliqui tot l'aparell repressor per castigar amb la màxima contundència aquestes conductes (article 245 del vigent Codi Penal). De debò cal aquesta reacció desproporcionada de l'estructura policial i judicial respecte a espais que no són domicili de ningú, en un context de greus dificultats d'accés a l'habitatge, i en el que es produeixen perjudicis greus en determinats principis i drets constitucionals? No acabo d'entendre per què es promou de manera tan aclaparadora la limitació d'alguns d'aquests drets (intimitat, lliure desenvolupament de la personalitat, dignitat...) quan a l'altre platet de la balança hi ha el dret de propietat (insisteixo, propietat que no és domicili, propietat infrautilitzada), que, segons l'article 33.2 de la Constitució vigent, hauria d'estar delimitat per la seva "funció social".No cal ser gaire astut per copsar que el zel que demostren les autoritats en la repressió del moviment okupa, i l'eficàcia amb què des dels mitjans es deslegitima la seva protesta, té a veure amb el perill que els seus plantejaments tenen per l'estructura profunda del sistema. No cal aprofundir gaire en la psicologia humana per entendre que rere les opinions sagnants contra la rebel·lió naïf dels ocupes hi ha el malestar de la majoria atrapada per la forca de la quota hipotecària o del lloguer astronòmic, la qual, en la seva acceptació resignada de les regles del joc, ha permès l'especulació irracional, la dilapidació dels recursos i la desigualtat galopant. Almenys el moviment okupa és una bufetada simbòlica contra els pisos de 50 metres quadrats pagats a més de mil euros mensuals, contra els barris fantasma de moltes localitats de la costa catalana que ja són terceres o quartes residències habitades només deu dies a l'any i, en general, contra la màquina d'una estructura productiva i de consum que cada cop llença més gent a l'exclusió social. Em sap greu, d'altra banda, que aquells compromesos amb una línia de defensa del moviment okupa haguem de carregar amb l'objecció de reconèixer que els nostres nivells de benestar personal no ens haurien de permetre cap altra cosa que exalçar les virtuts del model. Però que en la nostra vida privada no tinguem el suficient coratge per assajar altres àmbits del possible i ens dediquem a pagar religiosament la nostra quota hipotecària no ens pot inhibir, i torno al principi, de pensar sense embuts sobre les impugnacions ideològiques que plantegen els okupes. Dedueixo que a una contradicció similar s'hi enfronta ara mateix l'actual govern d'entesa i, en particular, una força com Iniciativa per Catalunya, amb el seu líder, procedent d'una determinada tradició política, ara amb el difícil encàrrec d'assumir la conselleria d'Interior. Tampoc no cal ser cap gran analista per copsar que el revifament de la polèmica okupa en els termes extremadament conservadors en què s'ha produït té com a objectiu final alguns elements de l'Entesa i el que representen. Només espero d'aquella sensibilitat política que, tot havent estat crítica amb el sistema, ha decidit entrar en el circ, que com a mínim mantinguin la seva capacitat d'escoltar. Si de moment hi ha una determinada llei cal complir-la, però això no vol dir que es renunciï a la seva reforma. Quan es tornarà a proposar des d'ICV per part dels seus representants al Congrés la derogació del delicte d'ocupació? En aquest sentit, les notícies que arriben sobre la llei de l'habitatge tenen, almenys, el do de la coherència. Fa uns pocs dies ja m'havien escandalitzat especialment un seguit de declaracions de gent "normal" ("del carrer") entrevistades a propòsit del projecte d'obligar a llogar les segones residències en el cas d'estar un cert temps inutilitzades. La majoria de respostes anaven de l'egoisme més primari fins al liberalisme més ranci, i l'exèrcit dels detractors d'aquesta mesura el formaven gent de tota condició i/o estatus social. Constatar que les llavors podrides de la convivència s'estenen transversalment per tota la població em colpeix amb força. I cada cop estic més desesperat. Des de molt jove tinc la sensació que no hi ha res a fer, que la batalla està perduda. Però llavors no sabia ben bé quina era aquesta batalla ni tampoc si la sensació respondria més aviat al meu caràcter pessimista. Però passen els anys i no deixo d'acumular justificacions d'aquest pessimisme. I jo i els meus coetanis ens anem fent grans, i ens mostrem incapaços d'aturar tota aquesta monstruositat. I molt pitjor encara: cada cop n'hi ha més que ja no en veuen, de monstruositat. Bons sous, funcionariats, obligacions familiars, hipoteques: els horitzons ja se sostenen indefugiblement en la perpetuació dels mals que patim. Les enormes inèrcies històriques fan girar el món sobre l'eix de la injustícia, i això ha estat així des de que el món és món i l'home és home. He estat un il·lús de pensar que la meva generació podria canviar-ho, de pensar que érem la primera fornada realment preparada, nogensmenys tenim la combinació perfecta entre els mitjans tècnics suficients per a aconseguir-ho i els coneixements necessaris per a no tornar a caure en errors passats (i, sobretot, no tan passats). Però no. I no només no ho farem sinó que perseguirem i acabarem amb qui ho intenti. Aquests okupes són una xacra. Com ho havien estat els republicans i anarquistes. I els mariners de Kronstadt. I els Comuners de París. I tants d'altres. I la desfeta dels okupes, com la de la Comuna, Kronstadt o la Columna Durruti, apareixerà als llibres d'història emmarcada en tot un constructe de justificacions i explicacions ben lògiques. Amb la lògica que ja gasten tots aquests intel·lectuals que avui omplen els diaris d'acusacions i criminalitzacions del moviment okupa.