divendres, 8 de desembre de 2006

Topar amb la realitat

El meu affaire amb la xicoteta valenciana ja es va mostrar impossible als cinc minuts d'haver-nos conegut. Malgrat haver superat el llistó del mínim de bellesa exigible, se'm va mostrar com el 99% de les noies que conec: accessible només al treball, a l'interès i a la paciència (encara que aquestes siguin hipòcritament jugades per un semental comú). És a dir, que fan imprescindible el flirteig i la seducció, per mínims que siguin. I jo estic impossibilitat per a aquestos jocs de refluxos per les vies tangencials. Impossibilitat per manca de recursos, però també perquè em fot molta ràbia aquesta defugida pels camins del formalisme. Ara bé, és probable que fos abans l'ou que la gallina, i que em faci ràbia perquè sóc un inútil a l'hora de seduir. Tan és. La qüestió és que als cinc minuts jo ja tenia clar que no tenia la paciència suficient per a treballar-me una nit de passió, més que res perquè no tenia el mínim interès en la vida d'aquesta noia, que se'm mostrava com el perfil de persona amb qui no puc empatitzar emocionalment. No només no hi empatitzo sinó que encara em desgasten, perquè m'obliguen a dissimular contínuament que tinc cara de pal i uns ulls als que interessen més les taques i rugositats de les parets. La noia té la meva mateixa edat, i els mateixos problemes que la meva generació i classe social (habitatge, precarietat laboral, etc). I també, malauradament, el mateix enfocament sobre aquests temes: quan va saber que l'endemà (és a dir, avui divendres festiu) jo havia de treballar, li va sorprendre que no volgués acabar els estudis i poder així accedir a una feina millor retribuïda i amb millors horaris. Aquesta és la trista realitat de la meva generació (tan democràtica, tan activa, tan conscienciada): davant dels problemes, seguir caminant i deixar-li el mort als pobres que queden darrere. Però el ximple sóc jo per no voler llicenciar-me, com si llicenciar-se hagués de ser cap solució. Com si fos possible que tothom es llicenciés i ja ningú hagués de fer horaris esclaus per un sou de merda. No, sempre caldran uns desgraciats per a la feina bruta. I la meva generació democràtica, activa i conscienciada ho accepta. O no hi pensa, que és una altra cara de l'acceptació. Evidentment, al ficar-me al llitet vaig haver de recuperar les meves fantasies clàssiques. I avui m'he entretingut a la feina preparant-li un regalet per a una companya. La creativitat que aquest matí comentava. Sort de les meves musses oníriques. Les reals m'enfonsen en l'apatia.

2 comentaris:

Wilheim ha dit...

Com ha anat el regal????

Joan Vecord ha dit...

Molt bé. Sembla que li va fer gràcia haver de seguir les pistes per la botiga per a trobar el regal. I el regal en sí, uns guants de colors, també (sobretot ara que ha vingut el fred). I visc encisat recordant els seus ullets mentre me'ls ensenyava l'altre matí.