La manifestació de l'1 de desembre

Finalment em vaig decidir a anar a la manifestació, malgrat un lleuger refredat havia vingut a sumar-se a les meves pors atàviques a que hi llencessin un petard. Però tot va transcórrer tranquil·lament. En un principi, massa tranquil·lament i tot, perquè havíem quedat amb el Raül, la Laia i gent del seu cau davant de la Casa Batlló, i al Passeig de Gràcia no resultava fàcil de distingir l'habitual massa de turistes i compradors de la d'assistents a la manifestació (perquè la gran majoria, començant per nosaltres, no dúiem cap distintiu ni pancarta ni bandera). Vam arribar tard a Plaça Catalunya (cap a les 17:30), i l'espectacle era força decebedor, ja que no hi trobaves una massa compacta de gent fins a la cantonada amb el carrer Fontanella. Després sabríem que la cua s'estenia pel sud de la plaça i al llarg del carrer Pelai, però llavors vam pensar que la convocatòria havia estat un fracàs. En arribar a la Plaça Urquinaona (tram que ens va costar 25 minuts en completar, de tant lenta i compacta que era la massa humana pel carrer Fontanella) vam saber que el cap de la manifestació ja havia conclòs la marxa (però tampoc sabíem exactament quanta estona en feia), i la perspectiva que se'ns obria des d'aquell revolt no podia ser més esperançadora (les meves mancances visuals es veien completades per comentaris de gent més capacitada ocularment i d'estatura): Via Laietana avall, la marea de senyeres s'arribava fins al mar ; girant el cap en direcció a Plaça Catalunya, també abastaven l'horitzó. A partir d'allí vam poder caminar una mica més ràpid, i va resultar còmode arribar-nos fins a l'escenari on s'anava repetint el manifest (amb la mala sort que vam coincidir amb una actuació del Gerard Quintana).

Amb molta claredat, es va tractar d'una manifestació sobiranista (no en va, el clam més repetit va ser el d' "Independència!", i la majoria de banderes eren estelades). Era un fet que ja es preveia, principalment perquè l'organització convocant, la Plataforma Pel Dret de Decidir, ho és, de sobiranista. Tanmateix, el manifest per a la convocatòria d'ahir en cap moment no parlava obertament de nació ni d'independència, i durant els dies previs es feia evident certa confusió (sovint interessada) entre els objectius que s'hi perseguien, amb lo que resulta possible que algun usuari emprenyat de Rodalies, però gens catalanista, es trobés ahir enmig del sarau. Val a dir que TV3 i algun altre mitjà de comunicació "nacional" van ser els principals instigadors d'aquest confusionisme, i a les seves cròniques d'ahir sobre la manifestació s'entestaven a ocultar les reivindicacions nacionals i ho reduïen tot a una expressió del català emprenyat amb la gestió dels transports. Per tal de no debilitar massa el president Montilla, van arribar a no mencionar la presència de persones tan importants com els ex-presidents Pujol i Maragall, o membres del PSC com en Sobrequés. L'extrem més ridícul seria, potser, el de posar la imatge dels principals representants polítics sense so, mentre es veu clarament que estan vocalitzant repetidament la paraula "independència". Tanmateix, l'evidència més clara del tarannà sobiranista de la manifestació ja havia quedat palesa amb el repartiment entre els partits polítics, ja que només havien decidit de no assistir-hi els espanyolistes: PP, Ciudadanos i PSOE (amb alguna heroica excepció del PSC). A sobre, si TV3 tingués raó i s'hagués tractat d'una queixa per part dels usuaris soferts davant de les deficiències en infraestructures, ¿com justifiquen la plantada dels sindicats majoritaris, CCOO i UGT? "España, antes facha que rota", deuen pensar aquests falsos sindicalistes.

En qualsevol cas, la sensació que me'n queda és mig amarga. La part bona és que podria haver resultat amarga del tot, però com a mínim ahir vam poder comprovar que el sobiranisme compta amb bona salut i fins i tot que el que molts esperaven que fos la confirmació de la decadència del moviment per la independència va acabar resultant un acte de reafirmació i revifalla que pot comportar importants canvis polítics. La part dolenta és que només ha servit per a retrobar-nos els que ja hi érem. On són els socialistes castellanoparlants amb els que havíem decidit fundar un tripartit amb el que construir una país d'esquerres? Com sempre, com amb el bilingüisme, som els catalans els que cedim a canvi de res. Jo vaig ser dels que gustosament i amb certa alegria vaig rebre en Montilla com a president, però després de tot aquest temps es fa evident que tenien més raó els qui ens acusaven d'ingenus, i que els nostres companys de viatge no s'han pres la més mínima molèstia d'acostar-se i tastar el projecte catalanista. Segueixen tancats en el seu feu de referents espanyolistes, i mai no ens han volgut veure com a companys veritables, sinó que s'han mantingut a distància, profilàcticament protegits del que creuen que són les nostres dèries identitàries de catalanufo. I on són les darreres fornades d'immigrants? No se'ls veia, ahir. I em temo que caiguin amb els braços oberts a engreixar aquest espanyolisme disfressat de socialisme, seduïts pels cants que els diran que la culpa és dels catalans, que som uns burgesos, i que si volen sortir dels inferns de l'explotació laboral i sentir-se veritables ciutadans d'aquest món, l'única opció versemblant és Espanya.