El pare de la Blancaneus

El padre de Blancanieves
Belén Gopegui
978-84-339-7157-9
Anagrama, 2007
350p.

—Mon pare és força tranquil, però no suporta les intromissions [p.12].

—Podríem dur les conseqüències dels problemes al lloc on s'originen (...). No incidir només en les condicions en què es treballa, sinó també en allò que es fa quan es treballa. Per què no podem intervenir en l'elecció dels béns que han de produir-se? Per què permetem que una minoria s'apropiï d'aquesta elecció i dels béns? Fins ara havíem deixat aquestes preguntes per a un futur molt llunyà, quan canviés la relació de forces. Preguntem ara [p.12].

—Els subjectes col·lectius no parlem, sinó que més aviat emetem circulars, documents, resolucions [p.13].

—Quan algú es declara a si mateix tímid, és probable que assisteixi a les tertúlies alliberat de la necessitat de parlar, ja que és tímid ; és a dir, la seva pròpia timidesa farà que gairebé mai no es vegi obligat a desenvolupar recursos per a vèncer-la, amb el que augmentarà la seva por a trencar el foc en diferents circumstàncies, i la serp es mossegarà la cua (...). Quan la simplificació es projecta sobre trets del caràcter i es precipita cap al: sóc tímid o sóc impulsiu o sóc gelós, massa sovint esdevé un “és que com que sóc tímid...” que impedeix l'evolució [p.15].

—Sabem que així no, que tal i com està organitzada la societat, no. Sabem que l'amargura no és una solució [p.19].

—No tens por perquè en el fons saps que mai no tindràs la responsabilitat. Reunions, cartes de recolzament, fotocòpies, concentracions: [els militants] sou una nota de color en el paissatge [p.23].

—[Jo, membre de la classe mitjana], contribueixo a l'equilibri, cosa que no fan els gats quan deixen de caçar ratolins [p.24]. L'equilibri és un bé preciós i detesto els qui es creuen amb dret de llançar una pedra contra una superfície gelada només per a què passi alguna cosa, sense aturar-se a pensar que amb aquest acte poden obrir esquerdes, barrancs, o fer que l'aigua es desboqui posant vides en perill. No teniu dret a llançar la pedra. En el fons lluiteu per a què tot el món sigui com la meva família (...). L'equilibri d'aquesta família, aquesta beneita i insípida placidesa de certs éssers feliços de classe mitjana és, potser, una de les conquestes més valuoses del gènere humà [p.27].

—Quan les feines més cansades i més dures estiguin ben repartides i justament remunerades per ser la comunitat qui les reparteixi i no ser una qüestió d'haver arribat l'últim o sense herència, llavors alguna cosa semblant succeirà amb el dolor: no existirà la frase del “t'ha tocat” sinó una comunitat compartint el dolor que hagi vingut a posar-se en aquella família, en aquest carrer, allí [p.39].

—Aquest és un dels moments més caòtics de l'espècie, amb majors incerteses, mai la depredació havia estat tan gran. Ja gairebé ningú no pensa seriosament en la successió de generacions [p.40].

—Ningú no es va presentar a oferir-me una casa, una feina o una filla a canvi de trair les meves idees. Però a mesura que el temps passava, aquestes idees van perdre valor, com quan abans hi havia algú la mera presència del qual et feia tremolar però ara el veus i no sents absolutament res [p.41].

—Després d'un cap de setmana d'assemblea i de la feina que ens ha costat organitzar-la, de cop i volta s'acaba, la gent se'n va i em sento molt negat tornant a casa i obrint la nevera aviam si m'han deixat una mica de sopar. Les assemblees no se'm donen bé, però és com si la meva vida diària se'm donés molt pitjor encara [p.47].

—Tindríem moltes ganes de donar-ho tot a la pista, si aconseguíssim saber on és i quina és la nostra pista [p.47].

—El pare de la Blancaneus viu amb la madrastra però ningú no l'anomena, ningú no en parla. La madrastra maquina contra la Blancaneus, i el pare... per què calla? Per què no actua? [p.54]

—Aquesta història no tracta tant d'allò que no es veu com d'allò que, veient-se, no es mira [p.55].

—Els subjectes col·lectius som conscients de què només podem conèixer el sentit del nostre pensament quan actuem [p.56].

—No hi ha empreses més capitalistes i menys capitalistes. Qualsevol feina que accepti en aquest país serà treballar per a ells [p.56].

—Tant de bo en els col·lectius tinguéssim molts quadres de grans empreses. No has sentit que quan es fan revolucions el que sempre falten són quadres? [p.58].

—Hauria d'haver-me quedat a la universitat, tothom m'ho deia. Però vaig fer les oposicions de secundària perquè no volia aprendre a ser brillant (...). Penso que Ubuntu és el contrari de brillant. És una paraula africana que usen en el món del programari lliure, i significa “sóc el que sóc a causa del que tots som” [p.67].

—David Wise va escriure als anys 60 El govern invisible, sobre les implicacions de la CIA en cops d'Estat com el d'Indonèsia [p.69].

—Sempre recollint les pilotes i les runes i la sang de les decisions d'altres. Escollir no és només el “com” ; el cap de la meva botiga insisteix en això del “com”, ja veus tu, serà perquè el “què” el decideix ell. Abans de saber com fer les coses cal saber allò que es vol, i escollir el que es vol suposa haver imaginat la vida [p.81].

—En els nostres grups hi ha persones que pensen, com tu, que allò ideal seria que tothom pogués viure com la classe mitjana d'alguns països occidentals, i si no ho defensen és perquè saben que els recursos no donen per a tant. Consideren que és un ideal reaccionari en la mesura en què distreu de la recerca d'objectius veritablement possibles (...). No hi ha recursos per a una classe social mitjana universal, ni tan sols per a la classe mitjana existent [p.88].

—Segons sembla, s'és d'esquerres per la raó i de dretes per l'interès. Vosaltres teniu la raó, nosaltres tenim només la conveniència, la comoditat, el privilegi defensat amb dents i ungles [p.91]. La raó és desinteressada, es discuteix amb arguments i no amb interessos, i les coses que jo pugui, pensa ella, no seran arguments sinó solament excuses, argúcies, sofismes, tergiversacions amb què dissimular el meu interès [p.92].

—M'ha preguntat si no m'estaré enamorant precisament d'això, de l'amor, de l'enorme descans que significa entregar-se, quedar completament a mercè d'una cosa que no és un mateix i arribar a dir coses com “la meva vida, què és sinó ets tu?”.

És un disbarat, diu la raó.
És el que és, diu l'amor.
És desgràcia, diu el càlcul.
No és més que dolor, diu la por.
No pot sortir bé, diu la prudència.
És el que és, diu l'amor [p.100].

—Segueixo reclamant una altra vida i no per altruisme sinó perquè això que sóc no em calma, perquè conec la meva llibertat i no vaig escollir construir-me sobre els cadàvers d'altres. Sé que no ho vaig escollir, tanmateix demà apareix l'Eloïsa i deixo de saber, i desitjo que el seu amor m'elevi pels aires portant-me amb amb ella [p.101].

—Simone Weil, a Diari de la fàbrica: «l'esgotament acaba per fer-me oblidar les veritables raons de la meva estada a la fàbrica i fa quasi invencible per a mi la forta temptació que porta aquesta vida: la de no pensar més, la de no pensar com a única manera de no patir» [p.105].

—Simone Weil buscava conèixer el que pensa un obrer, el que sent, el que li passa ; però on ella i jo, salvant les distàncies, hem pogut arribar és a conèixer el que li passa a Simone Weil o a mi quan ens posem a treballar en una fàbrica o en una tintoreria [p.142].

—Els càlculs energètics que es fan són falsos. Els biocombustibles seran rendibles gràcies als subsidis de l'Estat, i jo penso que els diners de l'Estat haurien d'usar-se per a d'altres coses [p.108].

—Vaig trobar en tu l'exaltat, tímid i per tímid més exaltat encara. Vaig estimar l'exaltat. Però si romans al meu costat començo a no estimar-me. És el preu que heu de pagar els exaltats. Ens feu sentir culpables als demés. I potser us aneu quedant sols [p.110].

—Ser d'esquerres és una mena de facultat, com la memòria. Tots la tenim en un estat de latència. Si no l'uses mai, et mors sense adonar-te de què la tenies. La prova de què hi és, tanmateix, és que en determinades ocasions apareix. Molts cops es confon amb l'orgull. Però hi ha dues menes d'orgull. Per a mi, quan aquella facultat no hi està involucrada, és pur amor propi. I quan l'orgull és amor propi, allò que surt és la rebequeria, l'acalorament, se'ns posa la cara vermella i falta l'aire. En canvi, si aquella facultat hi intervé, l'orgull es generalitza: la persona comprèn que l'ofensa, l'abús, el que sigui, no se l'estan fent només a ella, i se li omplen els pulmons d'aire [p.116].

—L'orgull d'esquerres el té tothom, jo l'he vist a persones de qui ningú no ho esperaria: de cop els surt i tu notes que estan sentint-se part d'alguna cosa que ve des de molt enrere. El problema és que despés deixem de fer-lo servir [p.116].

—No pot ser que totes les persones que firmem [una adhesió a una causa d'esquerres] tinguem al nostre cos la cicatriu de la tristesa [p.123].

—Rancor és una paraula menys poètica que usen alguns per allò que tu anomenes la cicatriu de la tristesa. Entre el rancor i la lluita política molta gent troba una relació directe [p.128].

—Treballar en una botiga de luxe suportant la pijeria no es cap feina, d'aquí no en surt res, no hauria de valer ni per a mi ni per a ningú [p.129].

—Si la societat humana aconsegueix de no destruir-se i viure dos-cents anys pot ser que comprengui, com van comprendre algunes tribus petites, la necessitat de protegir els seus subjectes fràgils [p.130].

—Mentre algú menysprea amb un gest tots els que van morir per una idea, un principi, per un somni, cada matí centenars de milions de persones entreguen les seves hores a accionistes que ni tan sols pensen, que ni tan sols saben, l'únic principi no escollit dels quals és imposar un producte en el mercat a canvi d'un preu [p.131].

—Jorge Riechmann: «hem demanat un canvi de civilització i ens ofereixen percentatges de biodièsel» [p.139].

—Quan tens ego qualsevol cosa t'ofèn, et distancia. Quan no en tens aguantes el tipus i esperes a veure què succeeix. Els frívols s'arrisquen ; sense ego és més senzill sortir-se de la fila, endinsar-se en territoris, explorar [p.144].

—D'un en un, Manuela arribava a entendre els seus alumnes. En canvi, tractar-los en grup feia que es preguntés com podia ser que la bellesa objectiva d'un cos adolescent desemboqués en aquelles robes, en aquells judicis sense fonaments, en aquella crueltat mancada fins i tot de la subtilesa de la crueltat infantil. Tot ho sabien, no necessitaven que ningú els digués res i, alhora, què extraviats, què sols [p.164].

—Ambrose Bierce va definir “corporació” així: un enginyós engany per a obtenir benefici individual sense responsabilitat individual [p.168].

—Els joves que decideixen arriscar la seva vida en països llunyans no són uns bojos; són, al contrari, massa conscients. Després els anys domen i aferren els homes a les seves coses, a un grapat de records, a les seves pors, i juguen, sí, però amb prudència, reservant [p.181].

—A les manifestacions del referèndum de l'OTAN tu encara eres un marrec, però jo ja tenia vint-i-vuit anys i m'adonava perfectament que aquell xumba-xumba acabaria en no-res, em va enutjar, vaja si em va enutjar, centenars de milers de persones corruptes, és el que he dit, sí, corruptes, jugant a la felicitat culpable del pacifisme. I ja sé que els d'esquerres sou els purs i que la corrupció és de dretes, però et diré que el pacifisme és essencialment corrupte. Els qui ho promouen es beneficien d'una cosa que no els correspon, perquè vivim en un món armat i els romàntics pacifistes es beneficien de la defensa nacional [p.183].

—“Pobres conductors!”, li he sentit dir a la Susanna, “tota la vida arrossegant una tona de metall, vivint per a pagar-la i arreglar-la i donar-li de menjar, patir als embussos!” (...). Tona que arrosseguem? No, tona que ens amplia, tona que ens obeeix, plaer de ser per fi una estructura poderosa i ràpida en lloc de ser el que som, petites pelleringues vulnerables (...). L'objectiu principal del cotxe no és el transport sinó l'expansió del jo [p.186].

—La Llei de Dependència és una merda (...). Un altre cop la història dels concerts: l'Estat no només permet que es pugui fer negoci amb coses com l'educació o cuidar malalts, sinó que a més subvenciona aquests negocis. Però lo dolent no és això. El pitjor són els sous petits, comprar consens i a dormir [p.198].

—L'empresa de la meva mare tenia beneficis, només podia tancar amb el consentiment dels treballadors, i ahir van acceptar (...). Però els sindicats porten sis mesos espantant-los. Els propis sindicats, saps? L'empresa ja no ha de molestar-se a fer-ho, envia els representants sindicals i aquests es dediquen a dir que els qui s'oposin al tancament seran responsables de què tot el planter se'n vagi al carrer sense res [p.209].

—Richard Feynman: «es necessita un grau major d'imaginació per a comprendre el camp electromagnètic que per a comprendre àngels invisibles. Per què? Per a fer comprensibles els àngels invisibles tot el que em cal és alterar una miqueta les seves propietats: els faig lleugerament visibles i llavors puc veure les formes de les seves ales i els seus cossos i els sues halos. El problema és que no hi ha cap imatge de camp electromagnètic que sigui precisa d'alguna manera» [p.212].

—Un dels hàbits de Marx era provar d'imaginar-se coses normals, coses com ara la jornada laboral: així va veure que la jornada mesurava a quina velocitat el capital consumeix la vida del treballador. Convé ensinistrar-se en l'art d'imaginar allò que existeix (...) Els subjectes s'inclinen a imaginar el que no existeix en el temps, com trobades passades o futures amb d'altres subjectes i coses així [p.214].

—Un riu, un nen, un home que s'hi llança, o no s'hi llança, per a salvar-lo. És un problema relativament senzill sobretot perquè el resultat només admet dues variables possibles: un acte digne o indigne. D'altres cops, tanmateix, la vida transcorre enmig de menudeses, teixits, sinapsis i petites complicacions, sense saber on acaben (...). He vist massa éssers individuals emparar-se en allò complex per a cometre injustícies completament simples, clares i nítides [p.215].

—Som en algú altre ; això que solen saber alguns avis, pares, mares, amics, enamorats i alguns membres de la classe treballadora, a nosaltres [a l'assemblea] ens constitueix [p.216].

—Havia d'explicar-los que no era veritat que ells eren a l'institut per a aprendre com no era veritat que ella hi fos per a ensenyar. Ella hi era per a guanyar-se un sou. I ells hi eren per a obeir, encara que en un institut d'avui el significat de la paraula obeir fos risible [p.222].

—Els astronautes reben entrenaments especials on se simulen situacions límit, però resulta que després, quan arriba l'hora de la veritat, encara que la situació sigui idèntica a la simulada sempre és diferent, perquè és real [p.234].

—Durant un recent cop d'Estat, els colpistes s'havien reunit a palau, encara no tenien clars els seus propers moviments i van estar xerrant, bevent, prenent cafè mentre ho decidien. Era de nit, el cambrer que els servia ho escoltava tot. Ell va ser qui va informar els guàrdies lleials on és que anaven a enviar pres el president i d'altres dades. I encara que els colpistes havien comès moltes errades i van improvisar molt, es deia que aquell error en particular havia estat una qüestió de classe: per a ells el cambrer no existia ; les tasses s'omplien soles [p.236].

—Desfer el reflex condicionat, aquell reflex segons el qual allò dominant es percebia com probable, i fins i tot com lògic ; a causa d'aquest reflex condicionat no es percebia com una amenaça el manteniment d'un ordre basat en el dany sinó, absurdament, l'intent de modificar aquest ordre [p.238].

—Diuen que el càncer comença quan un cèl·lula mare intenta respondre certa agressió de l'entorn [p.239].

—A la nit, a excepció del seu cos, tot el que em rodeja és precipici, abisme [p.242].

—Posar-li un pis a aquell equatorià [que ha perdut la feina] o comprar cent mil vacunes per a l'Àfrica resoldria certes impaciències del cor, però no són actes polítics [p.244].

—Algun cop menteixo, i als cinc minuts o als tres segons ja me n'he oblidat. Em fa por pensar que hauré de defensar-me de tot això. Em fa por la puresa (...). Ells, els que estan d'acord amb les regles, són els que no es barregen i menys amb nosaltres. Ells no permeten cap intromissió en la seva vida immaculada [p.251].

—Els centres públics de secundària emeten cada any més de tres-cents mil adolescents amb el graduat i uns dos-cents mil amb el títol de batxillerat. Imagini's com es revitalitzaria aquesta societat si en lloc d'emetre una majoria d'éssers aïllats, servils, danyats, emetéssim veritables animals polítics [p.256].

—La meva filla és molt més frívola que jo (...) potser perquè desconfia d'una expressió com la classe mitjana, potser perquè té prou poc ego com per a què no s'avergonyeixi de pensar en termes de classe treballadora [p.259].

—Amb arguments l'esquerra guanya sempre (...). Això no significa que et desposseïm de la presumpció de racionalitat. Tu mateix vas admetre que racionalment la teva proposta no seria bona per a la majoria. El que fas, llavors, és parlar des de posicions. Fa dies un amic preguntava què cal fer quan veus un grup de neonazis atonyinant un captaire. Amb arguments mai no em faràs dir que el millor es quedar-se quiet. Amb posicions, pot ser que ho aconseguissis. Si algú m'explica que ha de mantenir cinc fills i que els neonazis podrien matar-lo o deixar-lo invàlid no m'hauria convençut de què el millor seria no fer res, però potser podria entendre que ell no faci res, encara que renegui d'un sistema de pensament que es guia per posicions. El que intentaves tota l'estona, Enrique, era dur-me a la teva posició. La teva família, les teves certeses, aquella forma de vida en què un sap a cada moment quins béns cal protegir. Un ho sap perquè un dia va fer l'inventari, va assignar valors a la casa, a la descendència, a l'harmonia familiar, a l'esmorzar del diumenge, als peixos. Tu has fet la llista, Enrique. Em fa gràcia que als d'esquerres se'ns segueixi anomenant dogmàtics. Nosaltres no tenim cap llista [p.261].

—En el món que somia el pare d'esquerres, no necessitaria calcular res i faria el que cal fer, de la mateixa manera que els veïns del nen, els amics del pare, els coneguts, i també l'Estat i les institucions farien el que cal fer si al pare li succeís alguna cosa [p.262].

—[En aquella casa] res no feia joc amb res, però també per això donava la impressió de què no sobrava res, ni ningú [p.273].

—La sobirania alimentària és un concepte sorgit fora d'Europa lligat al control del procés productiu alimentari de manera autònoma, amb el que es vol garantir l'accés físic i econòmic a aliments innocus i nutritius. Està prenent força a l'Índia o l'Equador [p.275].

—Imaginar el que no existeix és fàcil, en canvi imaginar el que existeix exigeix conèixer [p.288].

—Acostuma a succeir que els que critiquen l'avidesa de poder dels que lluiten són els qui detenten el poder, usurpen la voluntat de milions de ciutadans que potser no voldrien un país on el bé públic sigui menyspreable [p.290].

—”Per què no?” no diré que és la pregunta de l'esperança, perquè en recelo. Però no recelo del progrés. Ja sé que no està ben vist lo del progrés. Fins i tot l'esquerra sembla haver-hi renunciat. Cal no confondre, per cert, el progrés amb el famós “desenvolupament” que ha anat arrasant recursos, cultures, ecosistemes. Dic llavors millorament, capacitat de convertir allò dolent en regular, i allò regular en una mica menys regular, allò no preferible en sí preferible [p.291].

—No sé si sóc capaç d'acceptar les conseqüències de les coses en les que crec. Perquè estaria disposada a posar en pràctica les meves idees si només m'afectessin a mi. Però si afecten a Rodrigo, llavors ja no ho sé [p.303].

—De petit jo voltava per la política. Després ho vaig deixar, però he llegit i he discutit prou com per a conèixer els perills de l'idealisme i dels fals consol (...). Després a la realitat la patacada és impepinable, i la barreja entre expectativa i patacada produeix un desànim que és molt difícil treure's del damunt [p.320].

—Susanna em parla molt del col·lapse del planeta, diu que els grans grups de poder estan acabant amb amb el terra cultivable, amb el mar, amb l'aigua, amb les relacions entre les persones. Em parla d'una cosa que, curiosament, no he vist en els llibres de filosofia, “el principi de precaució”. L'hem trencat, diu, i el dia menys pensat esclataran les conseqüències, per un sol sol front o per diversos a la vegada (...). No se m'acut anomenar la Susanna catastrofista perquè sé que si una classe social és capaç d'utilitzar una altra com un objecte, si un home és capaç d'usar un altre com un rebost, llavors, tot està perdut, i acabar amb l'equilibri de la vida és el mateix crim [p.322].

—Segons diu la llegenda, els col·lectius durem poc i ens desintegrem per renyines, per baralles, per gelos, per petites mesquineses, o bé per deixadesa, per acomodament, per mandra [p.326].

—El que s'oposa a allò individual no és allò col·lectiu sinó allò individualista [p.331].