tag:blogger.com,1999:blog-5488403277731443749.post4370001785499233109..comments2023-05-02T15:25:45.478+02:00Comments on Diari d'avort: Amb els seus ulls hi veig millorUnknownnoreply@blogger.comBlogger6125tag:blogger.com,1999:blog-5488403277731443749.post-71594228533178617872008-02-08T08:33:00.000+01:002008-02-08T08:33:00.000+01:00Collons! Moltes gràcies per la investigació! Ara t...Collons! Moltes gràcies per la investigació! Ara tinc curiositat per a llegir-ne alguna coseta més...Joan Vecordhttps://www.blogger.com/profile/17307574495107070800noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-5488403277731443749.post-4057373075794188252008-02-07T23:17:00.000+01:002008-02-07T23:17:00.000+01:00Eureka!"Es is was is ist", d' Erich Fried.Gràcies ...Eureka!<BR/>"Es is was is ist", d' Erich Fried.<BR/>Gràcies per la informació, no s'em havia acudit buscar els versos en castellà!<BR/> <BR/>Et deixo un enllaç:<BR/>http://books.google.com/books?id=eVwZvSzbI1oC&pg=PA44&lpg=PA44&dq=erich+fried+%22liebe+sagt%22&source=web&ots=Iuy3QrYGXY&sig=Ok5tyxzq54NkHfqgCpyFk_IldnAAnonymousnoreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-5488403277731443749.post-83094768324842350792008-02-05T22:01:00.000+01:002008-02-05T22:01:00.000+01:00No, no són meus. Apareixen a la novel·la "El padre...No, no són meus. Apareixen a la novel·la "El padre de Blancanieves" de la Belén Gopegui, però no hi diu si són de collita pròpia o els ha tret d'algun lloc. Encara resultarà que són uns versos molt coneguts d'alguna cançó i que estem fent palesa la nostra ignorància, ja veuràs!Joan Vecordhttps://www.blogger.com/profile/17307574495107070800noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-5488403277731443749.post-34470033678145172762008-01-26T00:17:00.000+01:002008-01-26T00:17:00.000+01:00Una coseta que et volia preguntar fa temps... els ...Una coseta que et volia preguntar fa temps... els versos son teus?<BR/>Em van agradar molt, i avui m'han vingut al cap i tenia ganes de rellegir-los!Anonymousnoreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-5488403277731443749.post-25349248525957545252007-12-13T16:43:00.000+01:002007-12-13T16:43:00.000+01:00Ostres, anònim/a, això que em dius és una de les m...Ostres, anònim/a, això que em dius és una de les millors crítiques que em podria esperar: en lloc de provocar enveja, amb el meu escrit estimulo la sensibilitat i promoc l'admiració cap a les coses bones i belles! És clar que, mal mirat, això em podria incloure dins del sac dels artistes, cosa que passaria a significar una de les pitjors crítiques que em podria esperar! ;-)<BR/><BR/>D'altra banda, i ara m'ompliré la boca amb paraules que sempre he detestat que algú em dediqués, et dic que tinguis paciència, que tot arriba (o, com Mahoma, tu pots acabar per arribar-te a tot). Jo portava més de 9 anys sense xicota, i gairebé n'havia perdut tota esperança. Tot aquest temps, afortunadament, he pogut vèncer les temptacions derrotistes (malgrat que he tingut èpoques, i tant, en què aquest derrotisme m'ha tingut vençut a mi) i aconduir la falta de moments màgics i extraordinaris cap a posicions d'humilitat voluptiva, vull dir d'abaixar el llistó dels meus ideals de màgia, plaer i bellesa. I te n'adones que la vida és plena de petits moments d'aquests, i t'acostumes a gaudir-los. I aquesta postura té el guany incalculable de què, quan et topes finalment amb una situació màgica de les grans (com ara m'ha passat a mi), tens els sensors tan afinats que la sensibilitat et desborda. Acostumat com estava a alegrar-me de veure com dos enamorats se somreien pel carrer, la sensació que tinc ara quan sóc jo qui somriu (i és a mi a qui somriuen) és més enllà de la plenitud, perquè m'havia acostumat a mirar el món amb unitats de mesura molt més petites.<BR/><BR/>Per què aquestes coses no et passen mai a tu? Potser la resposta tingui a veure amb la humilitat voluptiva que comentava més amunt [perdó que hi incideixi, però m'ha fet gràcia l'expressió que m'he inventat ;-)]. És molt probable que, vista amb els ulls d'algú altre, la meva relació amb la Laura sigui una de tantes més i no tingui res especial, res màgic que la caracteritzi per damunt dels milers de situacions en què dues persones comencen a festejar. Objectivament (i encara més si em posés a fer comparacions) deu ser així. Qui molt espera (i parlo des de l'experiència), es probable que només trobi frustració ; qui poc [ara ja també parlo des de l'experiència ;-)], joia i satisfacció. O, com sovint diu el Santiago Alba Rico: poc és bastant, molt ja és insuficient. Paciència!Joan Vecordhttps://www.blogger.com/profile/17307574495107070800noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-5488403277731443749.post-86297751913317701792007-12-12T21:49:00.000+01:002007-12-12T21:49:00.000+01:00el teu post és tan maco que, enlloc de preguntar-m...el teu post és tan maco que, enlloc de preguntar-me (com seria d'esperar): "per què aquestes coses mai em passen a mi?", m'he dit: "oh"Anonymousnoreply@blogger.com