dijous, 1 de novembre de 2007

L'amor i altres passions (Schopenhauer)

Començo a remenar pel disc dur extern (on hi he anat abocant tota mena d'arxius de fonts d'allò més variades, i que ja amenaça de morir), i veig que encara conservo menys anotacions que no m'esperava. A sobre, molt poques de les que vaig anar traduint al català, i ara no em veig capaç de sortir-me del programa de la llei del mínim esforç que esbossava a l'anterior post. Afortunadament, acabo trobant un arxiu on hi recullo fragments d'una lectura de Schopenhauer. Recordo que no era un llibre gaire gros i que el vaig agafar de ca l'Eva, però ara no sé on para ni si vaig arribar a acabar-lo. L'arxiu està datat al maig del 2002, aproximadament l'època en què deuria haver llegit també el llibre del Jean-Claude Michéa de què parlava ahir. Veig que passen els anys però que segueixo barrejant estils i temàtiques de la manera més despreocupada ; els fils principals, però, segueixen sent els mateixos: els sentiments humans i la crítica social. Constato, doncs, i que serveixi d'avís per a tothom, de què la teoria i la lectura no serveixen realment de res, i que després de tants anys de lectures anticapitalistes i reflexions sobre l'amor segueixo lligat de cap a peus als imperatius del treball assalariat i més sol que un mussol narcolèptic.
* * * *

L'amor

La vida com alternativa a la frustració i el tedi. L'art és l'única sortida digna a tant d'engany místic i intel·lectual que produeix la humanitat.

Amb l'amor, la voluntat individual es transforma en voluntat de l'espècie.

Quan l'instint dels sexes es manifesta a la consciència de forma vaga i genèrica, és la voluntat-de-viure la que es manifesta. Si es concreta i personalitza aquest instint de l'amor, no és més que la mateixa voluntat que aspira a perpetuar-se i viure en un nou ésser.

No hi ha contentació en la reciprocitat de l'amor: s'exigeix la possessió essencial, el plaer físic.

¿L'elecció de la parella determina el caràcter i constitució de la generació futura? ¿La tria l'instint segons uns fins que no considerem (ni tenen relació) amb la quotidianitat?

És la voluntat de viure de l'individu potencial que es podria engendrar la que fomenta i instiga el sentiment amorós: en l'encreuament de dues mirades prenyades d'amor ha nascut ja una nova voluntat de viure, s'anuncia un ésser futur.

Aquest "germen", com tota idea, lluita per tal d'aconseguir manifestar-se en el món dels fenòmens, àvida d'apoderar-se de matèria favorable.

De l'antipatia [¿essencial o només desavinences pràctiques?] recíproca entre un home i una dona en sortirà un home mal constituït i inharmònic.

El sentiment que avui atrau dues persones serà el caràcter del fill que engendraran.

Si entre un home i una dona, entre els que neix una simpatia de caràcter i d'esperit, germina una amistat (estranya a l'amor!), és perquè el fill estaria mancat d'harmonia (intel·lectual o física) i, per tant, contra els plans que es proposa la voluntat de viure en favor de l'espècie.

Hi ha dos nivells:

a) l'instint, en el qual es manifesta l'aspiració de l'espècie.

b) la intel·ligència, en la qual es manifesta l'aspiració de l'individu, egoista.

L'instint tot sovint subjuga l'intel·ligència, i creiem equivocadament fer coses de manera raonada.

La bellesa no la tria l'individu, sinó l'instint (per tal de mantenir el "tipus" de l'espècie).

L'amor no és una necessitat irritant perquè el domina el sentit de la bellesa.

[A l'instint] la veritat es disfressa d'il·lusió per a influir [en la voluntat].

Satisfeta la passió, sobrevé el desengany: ha estat l'espècie (eterna i infinita) la que ha assolit el seu objectiu, i l'home (efímer i finit) s'adona que només ha estat un instrument. [Durant un cert temps, però, ha participat de l'eternitat i de la infinitud].

Assolida la unió, l'home buscarà altres dones (> la fidelitat matrimonial és artificial per a ell), mentre que la dona es mantindrà constant.

Les qualitats intel·lectuals es transmeten per les dones. —Importància de la bona constitució òssia.

Dos amants apassionats es pertanyen recíprocament per dret superior, enfront de les lleis i convencions humanes.

Si l'amant no ha pogut representar la voluntat de l'espècie, li semblarà llavors també impossible d'aconduir la voluntat pròpia >> desengany / frustració.

Desengany: satisfet el desig de l'espècie, es cau en els estrets límits de la pròpia pobresa, i ens sorprèn veure que, després de tants esforços sublims, heroics i infinits, no queda més que una vulgar satisfacció dels sentits.

Nirvana = voluntat de ser o no ser voluntat de viure.

Primer es produeix l'atracció, la seducció i els jocs de l'amor, però arriba un moment en què la parella es posa seriosa: la voluptuositat és bestial, i la bestialitat no riu. Les forces de la natura obren arreu amb seriositat.

La voluptuositat dels sentits és l'oposat a l'entusiasme, que ens obra el món ideal.

La mort

Si li concedissin la vida eterna, l'home la tallaria preferint el no-res, ja que la rigidesa de caràcter i la limitació de la intel·ligència semblarien monòtones i provocarien disgust.

Tota individualitat és un error essencial, i el veritable objectiu de la vida és deslliurar-se'n.

Si el món estigués mancat de misèries i penes, es veuria afectat pel tedi, i volent-ne fugir tornarien els patiments i tots el turments.

Justificació moral de la mort: és l'única via que té la individualitat imperfecta i miserable de perfeccionar-se essencialment.

La conclusió de tota activitat vital (consciència individual) és un meravellós alleujament per a la força que la manté (el geni de l'espècie).

Entre el somni i la mort no hi ha diferències radicals, ja que en cap de les dues es posa en perill l'existència: cal comparar la diligència amb què un insecte es prepara el capoll amb un home que es prepara la roba per l'endemà.

La natura, en abandonar sense resistència els seus organismes, no només a l'avidesa del més fort, sinó a l'atzar més cec, a l'humor del primer imbècil que passa, a la perversitat del nen, expressa així que li és indiferent l'anorreament d'aquests éssers, que no pot perjudicar-la. Al contrari: és en sucumbir que retornen al seu si.

El dolor

La vida es realitza de forma inconscient i distreta quan res s'oposa a la voluntat. Però quan s'hi posen traves i s'ha produït algun xoc, llavors l'atenció desperta, i sentim amb claretat el que hi ha de desagradable i dolorós davant nostre. La nostra vida té per fi immediat el dolor.

Només el mal és positiu, perquè fa sentir. Tot bé, tota felicitat, tota satisfacció, són coses negatives, perquè no fan més que suprimir un desig i posar fi a una pena.

En general, trobem les alegries molt per sota de la nostra esperança, mentre que els dolors la superen de molt. Compareu la impressió d'un animal que devora un altre amb la impressió del que és devorat.

La rapidesa del temps és un turment de l'existència que només perdona els qui s'han entregat al tedi.

Si tots els desitjos es veiessin satisfets tot just es formulen, ¿amb què s'ompliria el temps de la vida humana?

La nostra vida pot considerar-se com un episodi que torba inútilment la beatitud i l'assossec del no-res.

Tot home per a qui amb prou feines és suportable l'existència, a mesura que avança en edat té una consciència cada cop més clara que la vida és, en totes les coses, una gran mixtificació, un engany.

La vida és una tasca que cal anar realitzant amb treball, i en aquest sentit la paraula defunctus (haver-se deslliurat, haver complert) és una magnífica expressió.

El món és un infern, i els homes es divideixen en ànimes turmentades i diables turmentadors.

La misèria que omple aquest món protesta a crits contra la hipòtesi d'una obra perfecta deguda a un ser infinitament savi, bo i poderós.

La nostra existència a res s'assembla més que a la conseqüència d'una falta i d'un desig culpable.

Els qui saben quin valor té la societat dels homes són aquells que en mereixerien una de millor.

La manera convincent de saludar-se podria ser, en lloc de "senyor", dir "company de patiments i de misèries". L'expressió és justa i recorda la necessitat de tolerància, paciència, indulgència, amor i de què, per consegüent, cadascú és deutor d'alguna cosa.

Els esperits sensats aspiren, més que als gaudis, a una absència de penes, a un estat invulnerable.

Quan era jove, un cop de timbre m'omplia d'alegria i pensava: "¡bé, ara succeirà alguna cosa!". Madur ja de la vida, ara em provoca un sentiment proper a l'espant i penso: "¡ai, què succeirà ara!".

Quan arriba la mort a un home molt vell, ¿què li queda encara per a destruir, si s'ha anat fent indiferent a les passions, se li ha embotat la sensibilitat i la imaginació, els esdeveniments han perdut importància, etc.?

Tan aviat és l'esperança la qui ens enganya, com la cosa esperada.

La felicitat és sempre en allò futur o en allò passat. Davant i darrere seu tot és lluminós, i només ella projecta sempre una ombra.

¿Quin és el fi últim de tants esforços? Mantenir, durant un breu espai de temps, éssers efímers i turmentats ; mantenir-los, en el cas més favorable, en una misèria resistible i en una relativa absència de dolor, que és assetjada al moment pel tedi.

Els esforços sense treva per a desterrar el patiment no donen més resultat que canviar la seva figura: primerament apareix com necessitat i cura per les coses materials de la vida. Si a força de treball aconseguim expulsar aquest dolor, es transformarà en amor apassionat, gelos, enveja, odi, ambició, malaltia, etc. Si evitem aquestes formes, se'ns manifestarà sota el trist mantell del tedi i la sacietat.

El tedi és el que fa que els homes, que tan poc s'estimen entre si, es busquin: és la font de l'instint social. L'Estat el considera com una calamitat pública, i per prudència pren mesures per a combatre'l.

La vida de les persones acomodades oscil.la entre la misèria (els dies feiners) i el tedi (els festius).

No apreciem els tres grans béns de la vida (salut, joventut i llibertat) sinó després d'haver-los perdut. Igual que l'absència de dolor (i de gana i de sed), la seguretat i les atencions.

L'avorriment ens dóna la noció del temps, i la distracció ens la treu. Això prova que la nostra existència és més feliç com menys la sentim, d'on es dedueix que més valdria veure-se'n deslliurat.

Sembla que el destí ha volgut afegir la burla a la desesperació de la nostra existència quan ha omplert la nostra vida amb tots els infortunis de la tragèdia, sense que ni tan sols puguem sostenir la dignitat dels personatges tràgics. Lluny d'això, en l'ampli detall de la vida representem inevitablement el roí paper de bufons.

És increïble què n'és d'insignificant i mancada d'interès, veient-la des de fora, i què n'és de sòrdida i obscura, sentida des de dins, la vida de la majoria dels homes.

Si es conduís l'optimista més entusiasta a través dels hospitals, cambres de turment quirúrgic, presons i llocs de suplici, camps de batalla o tribunals de justícia ; si se li obrissin tots els obscurs cataus on s'oculta la misèria fugint de les mirades d'una curiositat freda, llavors segur que acabaria per reconèixer de quina classe és aquest món al que anomenen "el millor dels móns possibles".

Em diuen que obri els ulls i contempli les belleses del món que el sol il·lumina ; que admiri les seves muntanyes, les seves valls, els seus torrents, plantes i animals. Però llavors: ¿el món no és més que una llanterna màgica? Certament, l'espectacle és esplèndid a la vista, però pel que fa representar-hi un paper, això és una altra cosa...

La capacitat de patir creix en proporció de la intel·ligència, i assoleix en l'home el seu grau màxim.

Voler (¿estimar?) és essencialment patir, i com que viure és voler, tota la vida és per essència dolor.

La vida de l'home no és més que una lluita per la existència, amb la certesa de resultar-ne vençut.

La música

Tot el que es pot aconseguir del destí s'assembla sempre a l'almoina que es llança als peus del captaire: si avui sosté la seva vida, és només per a perllongar l'endemà el seu turment.

Les cavil·lacions que ens causen les exigències de la voluntat en totes les seves formes no deixen de torbar i turmentar la nostra existència.

Però quan una circumstància externa o la nostra harmonia inferior ens eleva un moment per damunt del torrent infinit del desig, alliberen el nostre esperit de l'opressió de la voluntat, aparten la nostra atenció de tot allò que la sol.licita i se'ns apareixen les coses deslligades de tots els prestigis de l'esperança, de tot interès propi, com objectes de contemplació desinteressada i no de concupiscència. Llavors és quan se'ns presenta per ell mateix aquell repòs vanament buscat per tots els camins oberts al desig, i ens dóna la sensació de pau en tota la seva plenitud.

Acord íntim i predomini del pensament pur sobre el voler. Despreniment (del món tètric i agitat per inquietuds i desitjos) i placidesa d'esperit.

La resignació és la negació de la voluntat de viure.

A les comèdies, és necessari fer caure ràpidament el teló de seguit del desenllaç feliç, a fi de no veure el que passaria immediatament després.

La importància exterior d'un acte es mesura per les seves conseqüències per al món real i en el món real. La seva importància interior és en el profund horitzó que ens obra sobre l'essència mateixa de la humanitat, posant en plena llum certs aspectes d'aquesta sovint inadvertits, escollint certes circumstàncies favorables en què s'expressen i desenvolupen les seves particularitats. La importància interna és l'única que val per a l'art ; l'externa per a la història. I són independents: un acte capital per a la història pot ser d'allò més vulgar.

És indiferent jugar als escacs amb peces d'or que de fusta ; res no importa que generals es disputin un territori o que uns pagesos una partida de cartes. La música no expressa mai el fenomen, sinó l'essència íntima, la voluntat mateixa. No expressa tal alegria o tal tristor, sinó l'alegria i la tristor, fora de tot motiu i de tota circumstància.

El compositor revela l'essència més intima del món i expressa la saviesa més profunda en una llengua que la seva raó no comprèn.

La música dóna la seva veu a les profundes i sordes agitacions del nostre ésser, fora de tota realitat i, per tant, sense patiment.

¿No és sorprenent que el canvi d'un semitò, la introducció d'una tercera menor en lloc d'una tercera major, doni de seguida una sensació inevitable de pena i d'inquietud, de la qual immediatament ens allibera el sostingut?

La moral

No hi ha més que tres ressorts fonamentals de les accions humanes: l'egoisme, la perversitat i la commiseració.

Inspira tal horror l'egoisme que hem inventat la urbanitat per a ocultar-lo com algo vergonyós.

L'angoixa i el penediment causats pels nostres actes són, la major part dels cops, por a les conseqüències.

Molta gent se sorprendria de veure els elements que composen aquesta consciència de la qual se'n fan una idea tan grandiosa: una cinquena part de temor als homes, una de temors religiosos, una de preocupacions, una de vanitat i una última de costum: això és tot.

Podria imaginar-se un Estat perfecte, o un dogma religiós, que aconseguís impedir qualsevol delicte. Públicament seria un gran avenç, però moralment no s'hauria avançat res: només quedarien encadenats els actes, però no la voluntat. Podrien ser correctes les accions, però la voluntat seguiria sent perversa.