Coses que no m'agraden del Comunisme (1): Solzhenitsyn

La setmana passada va morir Alexander Solzhenitsyn (o Soljenitsin), l'autor de l'obra Arxipèlag Gulag i figura emblemàtica de la crítica més contundent contra el comunisme rus. Al paio li van concedir el premi Nobel de Literatura l'any 1970 (malgrat que diuen que escriu força malament, però vaja, també al salvatge del Kissinger li van concedir el de la Pau i ha estat l'home que més ha contribuït a escampar el dolor i la guerra pel nostre planeta), i gràcies a aquest i a d'altres reconeixements va ser elevat a la categoria d'autoritat, és a dir, que podia opinar sense haver de demostrar gaire allò que deia però que tanmateix anava a missa. Més que res perquè era anticomunista, és clar, perquè ser crític amb el model actual i arribar a ser una autoritat és una proesa només assolible per a genis com el Chomsky.

Però no volia incidir en els defectes o mancances del senyor Solzhenitsyn, que els té. [...] Bé, ja que hi som, fem-ne cinc cèntims: a part d'anticomunista (que és l'únic que sempre se'n destaca), era un ultranacionalista ortodox rus, un ultraconservador (molt ben acollit pel cercle de Reagan i aquells que avui són lo pitjoret entre els neocons), un admirador del règim franquista (en una entrevista per TVE l'any 1976 va negar que fos una dictadura) i un profund detractor de la cultura occidental moderna i de les seves manifestacions artístiques en general, aspecte que ni tan sols en el seu discurs a la Universitat de Harvard se'n va poder estar de fer públic (aquí no li negarem honestedat, a l'home). A sobre, sembla ser que traspuava antisemitisme (entre d'altres coses, raonava que el comunisme va ser com va ser perquè la majoria dels seus creadors eren jueus). Ara bé, alguna cosa bona també tenia (tot i que d'això tampoc no en parlen els diaris), com ara el fet que va criticar els bombardejos de l'OTAN sobre Sèrbia i els va comparar amb Hitler.

Però, repeteixo, no volia incidir en els seus defectes o mancances, sinó en la part de veritat i de llum que aboca sobre el totalitarisme i els abusos del comunisme rus, que va patir en la pròpia pell. Que exagera? És probable. Fins i tot, en alguns aspectes sembla demostrat (i mantinc l'oxímoron amb el "sembla" perquè hi ha documents que demostren A i alhora d'altres que demostren B) que així és per exemple respecte del nombre d'ajusticiats per Stalin, que semblen ser menys que els 60 milions que li atribuïa Solzhenitsyn. Ara bé, i això és el que motivava el post d'avui, fossin 60 milions o en fossin "només" 10, el comunisme real rus va ser una barbaritat, una vergonya, un règim opressor i totalitari que ens representa una llosa immensa per als qui encara creiem en la revolució i en l'assoliment d'una societat justa i d'iguals (és a dir, comunista). I una cosa que no m'agrada de molts comunistes d'avui és que s'escuden en els aspectes dolents del senyor Solzhenitsyn per a deslegitimar la totalitat de la seva obra, en una altra mostra d'aquest perniciós maniqueisme que tot ho impregna, com ara també patim en el conflicte al Caucas.

I com ja vaig dir a propòsit precisament del que està passant a Geòrgia, d'entre tota la merda ens cal en primer lloc netejar la pròpia, la de casa, i és una tasca irrenunciable de l'esquerra (és més: una condició sinequanon per a fer d'esquerra) afrontar totes les malvestats que s'han perpetrat en el seu nom i assumir-ne les conseqüències. Ser d'esquerres implica ser humil, acceptar que s'ha errat, i no carregar-se d'orgull i entrar en el joc infantil de marejar la perdiu mentre s'acusa l'altre d'haver-ho fet encara pitjor. Però com que l'esquerra va força mancada d'aquesta mena de procediments, avui dia encara són molt necessaris testimonis com el del Solzhenitsyn per a saber de la merda que va suposar certa concepció del comunisme. I és molt trist que haguem de recórrer a la dreta per a saber dels propis errors, crims i flaqueses. Però així ens va, i el Caucas ens torna a confirmar que preferim amagar la merda sota l'estora i assenyalar acusadorament amb el dit el veí del costat.