dissabte, 16 de juny de 2007

Agressions capitalistes a governs (1 de 2)

El següent és un llistat de les intervencions dels EEUU a països on es volia provar de posar en pràctica un model econòmic diferent del capitalista, amb el resultat invariable d'un conflicte armat i milers de morts. La llista l'he extreta, igual que els comentaris que constitueixen la introducció, del llibre Comprender Venezuela, pensar la democracia, de Carlos Fernández Liria i Luis Alegre Zahonero, especialment del capítol setè (Una lista sin excepciones: la esencia del parlamentarismo en condiciones capitalistas de producción) i del pròleg de Santiago Alba Rico, expressivament titulat La pedagogía del millón de muertos.

Introducció

--Tothom té al cap aquells casos en els que l'esquerra va seguir el camí de la revolució i, quan va triomfar, va instaurar allò es va anomenar el “socialisme real”. Però els historiadors tenen encara un compte pendent, ja que aquesta història no s'entendrà suficientment si no es connecta amb aquesta altra: la de tots aquells altres casos en què l'esquerra anticapitalista es va decidir per la opció de corregir legalment les males lleis (p.38). El que va succeir invariablement va ser que els mateixos que abans presumien de l'ordre constitucional es van ocupar llavors d'esperonar, finançar, provocar i donar suport a un cop d'Estat que enviés a fer punyetes l'ordre en qüestió (p.39).

--El capitalisme mai ha permès que la democràcia es pronunciés contra el capitalisme. És una llei que Kissinger va enunciar molt certerament en ocasió del cop contra Allende el 1973: “si cal triar entre sacrificar l'economia o la democràcia, cal sacrificar la democràcia” (p.47).

--En tot el segle XX no podem posar ni un sol exemple de victòria electoral anticapitalista que no hagi estat seguida d'un cop d'Estat o d'una interrupció violenta de l'ordre democràtic. Diuen que el comunisme només és compatible amb la dictadura política. No: el cas és que ni un sol cop se li ha permès assajar si podia ser compatible amb la democràcia (p60).

--Veneçuela és l'experiment més crucial que s'ha fet respecte del desenvolupament històric del projecte polític de la Il·lustració (p.23). És, a més, una impressionant excepció a la monòtona realitat a què ens tenia acostumats el segle XX: cap projecte socialista o que afectés veritablement els interessos econòmics dels poderosos podia tirar endavant per via electoral i conservar les garanties constitucionals d'un Estat de Dret sense que un cop d'Estat vingués a posar-hi fi.

--Els 30.000 afusellats de la Comuna de París constitueixen el model “democratitzador” que seixanta anys més tard malmetrà la República espanyola i que encara avui se segueix aplicant en moltes regions del globus. És la pedagogia del vot capitalista, que amb els seus milions de morts ha pretès que els supervivents acudissin a les urnes sota la amenaça oligàrquica d'aquesta alternativa terrible: el vot o la vida (p.13).

--Si d'alguna cosa va ser “assaig” la guerra civil espanyola va ser de les intervencions dels Estats Units a Llatinoamèrica al llarg de la segona meitat del segle XX, segons el principi de què cada trenta anys es mata a quasi tothom i després es deixa votar als supervivents (p.13).

--És la colossal i gens escrupolosa obra ortopèdica del capitalisme, en la seva minuciosa, versàtil i sagnant iniciativa pedagògica destinada a ensenyar a votar amb judici ; és a dir, destinada a ajustar la voluntat dels ciutadans a la reproducció automàtica dels grans interessos econòmics (p.12).

--Com més aïllats estiguin els pobles, més temptats estaran els EEUU (i els seus aliats europeus) de recórrer a la violència “educativa”. Per això la defensa de Veneçuela cal que sigui epidèmica (p.16).

--En comparació a la resta de Llatinoamèrica, podem no tenir en compte, si despreciem la humanitat, les vides que ha salvat la revolució a Cuba gràcies a la seva medicina pública, l'eliminació de la desnutrició o la desaparició de la marginalitat i la violència mafiosa (per a citar tres factors d'eficàcia letal a tot el món). Però el que no es pot menysprear de cap manera és que la revolució ha mantingut el poble cubà protegit de la “pedagogia del vot”capitalista ; altrament, 30.000 persones haurien estat torturades i assassinades per exèrcits, paramilitars, esquadrons de la mort, dictadors i demòcrates afeixistats a fi de què els supervivents votessin el candidat dels EEUU en les intermitències electorals (p17-18).

[Segueix amb la llista d'agressions (part 2 de 2)]