Ahir divendres al migdia vaig començar les meves vacances de Sant Joan, i ho vaig fer de la manera que més em demanava el cos: dormint. Primer una migdiada de gairebé 3 hores fins les set de la tarda. Després, poc després de les onze, ja tornava a ser al llit, i avui no m'he llevat fins les deu. I encara dec tenir son acumulada, perquè em trobo força cansat i ja penso en la propera becaina. I no porto en absolut un ritme de disbauxa i desenfrè (d'ençà del canvi de pis no he sortit cap nit), més aviat un desànim massa perllongat que fa que tan sols em vingui de gust (tant a nivell mental com somàtic) descansar i dormir. Fa massa temps que carrego nit i dia un cansament massa profund amb la realitat que m'envolta. No és pas un dolor fort, més aviat de baixa intensitat, però sí persistent, perquè al llarg del dia hi ha massa coses que me'l recorden. A tall d'exemple, la lectura dels diaris cada matí tot fent el cafè. No m'arriben a posar de mal humor, però sí que em deixa un mal regust de boca veure no només què malament que va tot, sinó amb quin tractament tan poc digne se'n parla.
I ara quinze dies per endavant per a aïllar-me encara més del món que m'envolta, fins que passi la revetlla i les ànsies detonatives dels seus acòlits. A provar d'entretenir-me ignorant l'olor de pólvora que impregnarà els carrers. Una reproducció domèstica, verbenera i buscada del tittytainment occidental.
2 comentaris:
Si no t'agrada estar ensopit, hauries de deixar d'estar ensopit. A mi per exemple m'agrada deprimir-me, però només de tant en tant,per passar-m'ho després millor quan estic feliç i poder contrastar. Així que em deprimeixo però, quan toca, em trec la motxila de les merdes i volo amb lleugeresa cap a la eufòria, des d'on normalment caic en picat per agafar al seu torn embranzida per tornar a pujar. Sembla un càstig de l'avern, però amb mi funciona.
És que un llegeix els teus posts i sap com greu... no serà que només escrius quan estàs ensopit?
Per cert, sí ens coneixem, però vist que la meva poc impregnant personalitat m'ha mantingut en l'anonimat, m'hi quedaré una mica més. A més ja estic començant a explicar coses una mica vergonyoses, i sempre podré negar haver estat jo.
Dona, no diré que m'agradi estar ensopit, però els que som de tarannà passiu ens defensem millor en terrenys ensopits que no pas en frenètics. A més, m'ensopeixo de veure el món en què visc, i m'agrada molt menys aquest meu món que els efectes ensopidors que em provoca. ;-)
Tampoc sóc gaire donat a l'eufòria, però això és algo que ja ve de sèrie i no me la puc provocar a voluntat. Ara bé, els moments eufòrics van sempre seguits de caigudes més produndes. Deu me'n guard!
PS: sí, malauradament tinc certa tirada a escriure quan estic ensopit. I els esdeveniments que em fan pensar de comentar-los més tard al bloc són sempre tristos o emprenyadors (en tinc una llista plena, però després em poden la mandra o l'excés de perfeccionisme i acabo no escrivint res). Les coses alegres o boniques són més matisades, i tampoc m'interessa reflexionar sobre elles perquè ja acostumen a estar bé com estan i no desitjo canviar-les. ;-)
PS2: té certa gràcia això de tenir un conegut anònim (visca la poesia!) que em deixa comentaris. I evidentment respecto que la teva personalitat impregnant (?) es mantingui en l'anonimat.
Publica un comentari a l'entrada