Traspàs de Sant Pere

La setmana després de l'infern de Sant Joan la podria anomenar la del traspàs de Sant Pere, perquè el pitjor ja ha passat però encara no puc sentir-me deslliurat del tot de les obsessions espetardants. La nit del 28 també la passo reclòs, tot i que és veritat que mai en la meva vida ha resultat una revetlla traumàtica, perquè no tiren massa petards. Durant el dia encara se n'escolta algun, i per això només gaudeixo de règim condicional i no m'allunyo gaire de comissaria. A més, com que torno a la feina després de 15 dies de vacances, estic en fase de readaptació de les meves rutines: de les tot just adquirides de nocturnitat cap a les rutines laborals habituals, quedant-me de moment amb el pitjor de totes dues, de tal manera que no tinc son fins les dues de la matinada però m'he de llevar per collons a les set. I tot el dia vaig desajustat i mort de son, i ni a la feina treballo ni a casa faig res de profit. El bloc se n'està ressentint, sense anar gaire lluny. Això sí, en el fons m'encanta aquesta sensació d'estranyament amb qualsevol rutina. El cap no està fixat ni atontat per les innumerables categories que ordenen la nostra quotidianitat, i vola lliurement per damunt dels objectes i situacions de sempre però mirant-se'ls amb ingenuïtat curiosa. És clar que llavors te n'adones més de la precarietat i cutreria dels elements que conformen aquelles rutines, i es produeix una barreja embriagadora entre l'alegria de l'infant que explora i la resignació trista de l'esclau que deplora. Perdó pel rodolí. PS: el meu personatge travessa les fronteres de la Gran Xarxa, i acaben de publicar un llibre que està dedicat, entre d'altre gent, a en Joan Vecord. En tornaré a parlar d'aquí a no res.