dimecres, 13 de juny de 2007

Com ens enganyem (2a)

Recull de cites del llibre i reflexions disperses que m'ha suscitat. L'he dividit, per la seva extensió, en dues parts:

--La cita inicial de Kierkegaard “penso que el món morirà d'aquesta manera: en l'alegria general de les gents espirituals que es creuran en una farsa” em recorda allò de l'Alba Rico de què "vindrà la realitat i ens trobarà adormits". Ho diu (el danès) a propòsit d'un bufó que surt a anunciar a platea que el teatre s'està incendiant, però la gent ho riu com una gràcia.

--El llibre fa palès més d'un cop que alguns problemes del nostre món no són sinó la dimensió político-social d'alguns mecanismes psicològics. La ceguesa induïda és el mateix tipus de resposta que la que espera un nen quan ha pres mal: cap argument ni descripció precisa de la ferida, només que algú li digui que no es preocupi, que no és res. (p.9-12,62-63,86).

--El model de ciutadà occidental contemporani és el d'un ciutadà modelat per tal d'acceptar-ho tot de bon grat. (p.13)

--Des de sempre, les qüestions més valuoses, aquelles que veritablement importen, han estat transmeses en forma de relats, d'històries. A occident estem perdent aquesta facultat: Walter Benjamin es lamentava de què els soldats que tornaven de la Primera Guerra Mundial no sabien explicar-la a les seves famílies. (p.19)

--Borges: “els homes veuen el que estan acostumats a veure: Tàcit no va percebre la Crucifixió, malgrat que la registra en el seu llibre”.

--L'unicorn és el símbol de tot allò que, perquè defuig la normalitat, resta ocult.

--”Quina és aquella realitat ignorada per les instàncies encarregades de fabricar la història oficial? [...] Espectres aterridors que amaguen la seva faç totalitària, ocults sota la protecció inconscient d'una classe intel·lectual, absolutament prescindible, dedicada a les seves insignificances quotidianes. Ben bé com aquells grans pensadors de la vie littéraire parisenca de la dècada dels quaranta que no foren capaços d'advertir l'Holocaust que es desencadenava al seu voltant, ocupats com estaven en les seves pràctiques aduladores i conformistes, en els seus assumptes intrauniversitaris, en la distribució mútua i equitativa de guardons literaris...”. (p.21). I darrerament cal afegir també a aquestes classes prescindibles, hedonistes i cegues al patiment, la major part de la classe mitjana, entretinguda en funcionariats o en places estèrils del sector serveis. Sóm una societat dedicada majoritàriament al luxe, a allò prescindible. Lo qual m'avindria i tot a considerar-ho un senyal de maduresa social si no fos perquè tenim allò imprescindible totalment abandonat i menystingut. En això conflueixo amb Garcia del Muro: estem bastint una enorme estructura intel·lectual sense tenir present la precària base real en què se sustenta. La meva tirada marxista em faria dir 'material' més concretament que 'real'.

--Em sembla que l'autor peca d'ingenu quan denuncia que els intel·lectuals declinen d'immiscir-se en els assumptes que preocupen la gent del carrer (p.25). Accepto que no podem comptar amb la intel·lectualitat cultural actual per a redreçar el món, però la gent del carrer ja no és tampoc baluard de cap cosa bona. Si la moral interessa poc a l'elit, encara menys a la plebs.

--«Nietzsche es referia a l'últim home com aquell que no fa res però ho fa amb totes les seves forces». I jo no puc deixar de pensar, gens nietzscheanament, en tots aquests joves d'hiperactivitat supermodèlica que s'esforcen en tasques totalment improductives o militen en ONG de sedicent altruisme.

--El capítol 3 està dedicat a John Gray, un filòsof que duu a l'extrem els postulats postmoderns, fins al punt d'acusar els seus predecessors (com ara Rorty, que per cert l'acaba d'endinyar) de ser massa moderns en voler mantenir aspiracions universalistes. Curiosament, sembla ser un autor que agrada a Garcia del Muro, malgrat que el llibre va ple de pestes cap als postmoderns. Serà pel seu realisme, pel seu afany de tocar de peus a terra? Segons Gray, una declaració universal dels drets humans és un disbarat que prové de l'afany dominador, del complex de superioritat, de la cultura occidental. Quan ens referim a la barbàrie de certes pràctiques estem cometent un acte intolerable de colonització cultural.

--Té la seva gràcia que Gray digui aixó i alhora sostingui que «l'imperi de la llei, el sistema de propietat privada o de diverses propietats, així com la limitació de l'autoritat governamental per la constitució o (com a la Gran Bretanya) per precedents establerts de fa molt de temps, poden veure's com a instruments per evitar conflictes i resoldre's», perquè quan fa uns mesos vaig llegir “Sieg Heil!” vaig oposar precisament els Drets Humans universals a les teories del Dret Natural legitimadores de tradicions monàrquiques. La postmodernitat d'aquest Gray es carrega tots els relats menys els de la dreta més conservadora: propietat privada, dret natural, monarquia...

--A propòsit de les tortures d'Abu Grahib: «què caram passa quan aquells que [...] ho justificaven tot en nom de la llibertat i de l'estat de dret, són alhora aquells que estan aprofitant les mateixes masmorres per a establir un règim de tortura generalitzada? Què és el que passa quan joves metges doctorats en algunes de les millors universitats dels Estats Units es dediquen a falsejar actes de defunció i a mesurar la capacitat de resistència dels detinguts per tal de calibrar la possibilitat de fer-los el màxim de mal en el màxim de temps?» (p.41). Com ens havia dit el propi autor a la pàgina 27: «per tal d'aturar la barbàrie no n'hi ha prou a fomentar la cultura, cal fomentar-la en una direcció determinada»!

--Una obra perduda de Bakhtin, Aquells que no moriren (circa 1929), deia que aquells que no van perdre la vida durant el terror leninista van perdre la integritat, i els que no van morir (com ell mateix) va ser aquells intel·lectuals que van estar disposats a pagar l'alt preu que se'ls exigia, salvar la vida a costa de perdre la dignitat. Algo de semblant recordo d'algun supervivent d'un camp de presoners nazi (Georges Hyvernaud?)

--A mitjan segle XX hi va haver una greu deriva de certa intel·lectualitat cap a la ceguesa: molts pensadors es van deixar arrossegar pel miratge d'utopies. Ara, però, ja no cauen en miratges feixistes o estalinistes ; no els cega la bellesa d'un ideal utòpic, però prefereixen mirar cap a un altre costat. La vella complicitat activa a estat transformada en complicitat de displicència. (p.48).

--Recull de textos part 2 de 2: pitja aquí per a accedir-hi.
--Introducció: pitja aquí per a accedir-hi.