En espanyol, en espanyol!

Aquesta setmana ens ha arribat a la llibreria l'enèsima publicació de l'òrbita Ciudadanos, una una nova reafirmació de les seves tesis (concretament, aquella segons la qual a Catalunya tenen vetats, prohibits i sabotejats els mitjans de comunicació). Li he dedicat alguna ullada, aprofitant que ha estat un dissabte molt avorrit i amb pocs clients. Com era d'esperar, un munt de ximpleries, prejudicis i esforços retòrics per a afirmar-se com a nacionalista espanyolista sense emprar les paraules "nacionalista" ni "espanyolista". Això sí, promet ser francament més divertit que les "Memòries d'un dissident" del Xavier Pericay, que a part de no aportar cap element interessant per a defensar o justificar la seva progressió vital (de fet, l'única idea que te'n queda és que fins als 40 anys va ser un imbècil que era incapaç d'adonar-se del que tenia al seu voltant), a sobre em va avorrir fins a l'extenuació. Però la Giménez Barbat aquesta és tot un caràcter, i ja deixa ben clar, amb les primeres entrades del seu "Diari d'una escèptica", que és la culminació perfecte de l'evolució humana, tant a nivell físic (diu que està molt bona) com intel·lectual (es considera hereva de les millors tradicions racionalistes, liberals i antidogmàtiques). La perfecció en persona, vaja. Bé, encara no: el seu diari sembla una explicació de l'última purga necessària per a assolir tal perfecció: la substitució del seu catalanisme natural (i, per tant, imposat) i provincià per l'espanyolisme racional (és a dir, triat) i d'abast (y destino en lo) universal. Prometo fer-ne una entrada específica d'aquí a un temps, però n'avanço una cirereta (i cito de memòria): "hi ha infinitats de maneres de ser espanyol, però només una de ser català: la nacionalista". Eps, que té raó! Però cal entendre aquesta seva frase com una denúncia del jou nacionalista i no com una constatació de què si algú vol viure normalment en català (i no renunciar, per exemple, a mantenir la seva llengua en una conversa) ha d'acabar treient la falç de la dignitat i el sarró de les explicacions històrico-sòcio-culturals. De fins a quin punt d'estupidesa arriba aquesta embestida del nacionalisme espanyol, en tenim un bon exemple en l'esbroncada que va rebre ahir la Marta Sánchez a Madrid quan provava de llegir el discurs de l'Europride 2007. Com era lògic per a l'acte central d'un esdeveniment d'abast europeu (havien arribat homosexuals d'arreu del continent), la pregonera tenia la intenció de llegir el missatge en anglès i en castellà. Però no li van deixar acabar, interrompent la part en anglès amb crits de "en español! en español!". Ingenu de mi, jo encara pensava que els homosexuals serien un col·lectiu conscienciat amb d'altres casos d'injustícies i d'abusos de la història, però cada dia sembla més clar que el nacionalisme espanyol és un sentir més transversal i més arrelat que no voldríem. I, vista aquesta reacció a l'Europride, no m'estranya que a Espanya pensin el que pensen del nacionalisme català. La palla a l'ull de l'altre. PS [diumenge]: bonica perla també la d'aquesta nena de Mataró que s'ha emprenyat perquè li han suspès el català i ha escrit una instància en la que diu el següent: "no encuentro justo que me hagan repetir por una lengua que no sirve absolutamente para nada y que si sales de su querida Catalunya no sirve para nada saberla". Encantadora, oi? Com a mínim, quan diu lo de "su Catalunya", accepta que existim com a realitat nacional ; ara bé, que siguem petita i insignificant davant de l'enormitat de la Gran Patria Española sembla provocar-li desitjos de fer progressar la història a base d'eliminar aquesta mena de petits inconvenients. Però que no havíem quedat que els camps de concentració els construíem els catalans?