En aquesta entrada hi ha les cites i notes de la primera part del llibre, la de “pensar la democràcia” (pàg 22 a 91). He omès alguna part pertinent a les intervencions violentes allà on es volien aplicar mesures econòmiques anticapitalistes, a les que dedicaré una futura entrada específica.
-Veneçuela és l'experiment més crucial que s'ha fet respecte del desenvolupament històric del projecte polític de la Il·lustració (p.23). És, a més, una impressionant excepció a la monòtona realitat a què ens tenia acostumats el segle XX: cap projecte socialista o que afectés verdaderament els interesos econòmics dels poderosos podia tirar endavant per via electoral i conservar les garanties constitucionals d'un Estat de Dret sense que un cop d'Estat vingués a posar-hi fi.
--Ningú hauria de restar intel·lectualment indiferent davant del que és probablement l'experiment històric més important des de la revolució francesa.
--Hauria de quedar ben clar que el Procés bolivarià és hereu del projecte il·lustrat. De fet, una de les principals acusacions abocades sobre el comunisme ha estat l'entusiasme de les esquerres a l'hora de defensar aventures polítiques “més profundes” o “autèntiques” que aquelles que el projecte de la Il·lustració havia plasmat en la idea d'un Estat de Dret (p.24). Una cosa és assentar les bases legislatives per a què el dret no pugui ser segrestat per la burgesia i una altra ben diferent és considerar el dret mateix com un producte burgès destinat a ser superat per algun estil superior de fer justícia (p.27). Tals intents de superació del dret portaven aparellat un intent de superar la pròpia noció de “ciutadania”, com van demostrar feixistes i comunistes provant de forjar algo així com un “home nou”: un cop s'havia suspès el dret es trobava a faltar no ja el dret, sinó un home edificat tan moralment que no el necessités (p.28).
--En totes les ocasions històriques en les que es va instituir algo semblant a una “dictadura del proletariat”, va tendir a pensar-se més aviat en la tasca educativa de forjar un nou temperament moral de la població que en la idea de restablir la condició de la ciutadania en unes condicions en les que ja no hi hagués privilegis de classe. Com si els privilegis de classe haguessin depès mai d'actituds morals i no de relacions econòmiques i legals (p.29).
--A Veneçuela s'està a punt de descobrir que el veritable “home nou” tan anhelat per les tradicions comunistes no és cap altre que el ciutadà il·lustrat de tota la vida. S'està obligant als poderosos a comportar-se com a simples ciutadans i s'està obrint la possibilitat de què els desposseïts assumeixin tot el protagonisme que els otorga la ciutadania (p.30).
--Resulta increïble que hagi calgut una revolució per a posar en marxa tot allò que solem considerar ben normal: l'Estat de Dret. O no resulta tan increïble si considerem que és ara per primera vegada que l'aventura ciutadana de l'Estat de Dret està deixant de ser una estafa (p.31). Potser el primer que es farà evident és l'absoluta incompatibilitat entre capitalisme i democràcia (p.32).
--Sota el capitalisme, totes les qüestions polítiques d'importància són decidides en el camp de l'economia i no en el Parlament, que se suposa que és la seu de la nostra instància política. Al Parlament se'l deixa actuar mentre no decideixi res que contradigui els interessos de les corporacions econòmiques (p.39). Com deia Carl Schmitt, el poder no el té qui l'exerceix, sinó qui et pot cessar per l'ús que en facis en exercir-lo.
--Les corporacions econòmiques fan política de forma dictatorial i aliena a l'argumentació parlamentària, és a dir, al marge de la llei. El govern internacional que formen l'FMI, el BM, el G7, etc. està fora de tot control parlamentari i democràtic, però governar sí que governa. No és que no hi hagi política, el que no hi ha és democràcia ni, molt menys, divisió de poders, República o Estat de Dret (p.40).
--Un veritable Estat de Dret és aquell en què la llei pot ser corregida legalment. En un veritable Estat de Dret ningú pot escudar-se legítimament en que les lleis són dolentes per a deixar-les d'obeir. Si les lleis són dolentes cal fer el que va fer Sòcrates: obeir-les. Obeir-les i persuadir-les per a què canviïn, per a què esdevinguin lleis millors a les que obeir també (p.34).
--Tant el fascisme com el comunisme podien ser presentats com dos intents contraposats però igualment desesperats per intentar salvar el mínim antropològic necessari per a la vida social (p.45). El llibre de Karl Polanyi La Gran Transformació: Crítica del Liberalisme Econòmic va demostrar que el projecte liberal d'un mercat autorregulador (en el que la terra, el treball i el diner apareixien com a mercaderies) era la utopia més insensata i suïcida que mai hagués emprès la humanitat.
--Tothom té al cap aquells casos en els que l'esquerra va seguir el camí de la revolució i, quan va triomfar, va instaurar allò es va anomenar el “socialisme real”. Però els historiados tenen encara un compte pendent, ja que aquesta història no s'entendrà suficientment si no es conecta amb aquesta altra: la de tots aquells altres casos en què l'esquerra anticapitalista es va decidir per la opció de corregir legalment les males lleis (p.38). El que va succeir invariablement va ser que els mateixos que abans presumien de l'ordre constitucional es van ocupar llavors d'esperonar, finançar, provocar i recolzar un cop d'Estat que enviés a fer punyetes l'ordre en qüestió (p.39).
--El capitalisme mai ha permès que la democràcia es pronunciés contra el capitalisme. És una llei que Kissinger va enunciar molt certerament en ocasió del cop contra Allende el 1973: “si cal triar entre sacrificar l'economia o la democràcia, cal sacrificar la democràcia” (p.47).
--En tot el segle XX no podem posar ni un sol exemple de victòria electoral anticapitalista que no hagi estat seguida d'un cop d'Estat o d'una interrupció violenta de l'ordre democràtic (p.50, on comença una enumeració d'exemples fins la pàgina 60). En fi, després diuen que el comunisme només és compatible amb la dictadura política. No: el cas és que ni un sol cop se li ha permès assajar si podia ser compatible amb la democràcia (p60).
--A la llum de tots aquests casos, l'actitud tan escrupulosa i rigorista que tants i tants intel·lectuals socialdemòcrates i d'esquerra han tingut respecte Cuba resulta especialment repugnant o insensata (p.62).
--És la por davant de la possibilitat que el comunisme sigui molt més compatible amb la democràcia i l'Estat de Dret que el capitalisme. És per això també que al comunisme no se li hagi deixat gestionar cap altra cosa que no fos la guerra. I això és el que vam tenir tot al llarg del segle XX: comunisme de guerra (p.64), [[Inclou això el comunisme d'excepció i de boicot que té Cuba?]].
--Chávez i el poble veneçolà tenen la possibilitat d'acabar amb aquest error tan llarg i profund de considerar que el socialisme és incompatible amb la divisió de poders, l'Estat de Dret, el parlamentarisme i la democràcia (p.66).
--També, senzillament, és que la por la tenen a la democràcia. Podria ser que mai n'haguéssim tingut realment, i que fos el comunisme, com a mínim sota les condicions modernes de producció, l'unica possibilitat democràtica que li queda a la humanitat (p.69).
--Les nostres societats “democràtiques” són en realitat una il·lusió ciutadana, perquè som una realitat que té el privilegi històric de no necessitar violar el dret per a conservar els seus privilegis ; una realitat a la que si se li concedís el dret de canviar, decidiria tanmateix mantenir-se idèntica a com l'ha conformat no el dret, sinó la història (p.74).
--Marx tenia raó quan advertia i demostrava que els mals del capitalisme no depenen de les bones o males voluntats sinó de l'entramat de lleis en les que s'assenta la producció de capital (p.83). És un sistema econòmic que a més està protegit per l'OTAN i el terrorisme dels Estats Units, i que pot recórrer en qualsevol moment a la gestió d'institucions com el Banc Mundial, capaces de xantatgejar qualsevol marge ciutadà mitjançant el bloqueig econòmic, el control dels crèdit o el deute extern.
--El capitalisme és un sistema per al que la sobreproducció de riquesa (algo que sempre ha estat per a l'home un motiu de festa) suposa una falta de mercat i una amenaça de crisi. Un sistema en què la possibilitat humana de descansar es transforma en el desastre de l'atur. Un sistema en el que la guerra, la pitjor de les calamitats, és el millor estimulant econòmic (p.85).
--Els problemes del parlamentarisme sempre tenen solució constitucional, mentres que els del capitalisme no (p.84). I la ciutadania fa temps que és conscient que no paga la pena entossudir-se a aportar arguments quan els arguments de l'economia tindran sempre la darrera paraula (p.85). Veneçuela és un poble que ha començat a confiar que les lleis poden servir per a alguna cosa (p.89).
--Diuen que a les democràcies occidentals no hi ha presos polítics, i això no té res de sorprenent en un món en el que el poder no circula per canals polítics (p.88).
--Veneçuela és una anomalia de l'Edat Contemporània que depèn a vida o mort no de l'economia, sinó de les seves lleis (bones o dolentes), la seva Constitució i el seu Dret. No és cap societat lo suficientment privilegiada per a poder-se permetre decretar els drets ciutadans allà on aquests ja són superflus, sinó una societat que, per tal d'escapar de l'oceà de misèria infrahumana en la que es troba sumida, ha posat totes les seves esperances en els drets de la seva ciutadania (p.90).
L'article segueix amb una tercera part.
Abans hi ha una primera part.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada