dimecres, 30 de maig de 2007

Stopefacte

Evidentment, no vaig trigar gaire a dir 'stop' i deixar el ritme frenètic descrit a l'entrada anterior. Ara ja torno a estar incòmodament situat als terrenys més familiars de la inacció i la desídia. Els moments de trànsit els vaig invertir visitant escoles i centres de formació, per tal d'iniciar l'any vinent un curs de lampisteria, electricista o algun altre ofici bàsic i d'utilitat manifesta. L'experiència va ser depriment, i si les maneres universitàries gairebé van assassinar-me l'esperit, m'espanto de pensar què no faran les maneres d'uns ambients que encara em són menys propis i naturals. El colofó a tot plegat va ser la visita a casa mons pares del comercial d'una d'aquestes escoles (caríssima, per cert), que quan va saber que jo tenia experiència universitària ja no va ser capaç d'oferir-me cap altra cosa que no fos el curs d'obtenció de no sé quin títol d'instal·lador de no sé ben bé què, amb el que podria guanyar molts calés només firmant vist-i-plaus de les obres que haurien fet uns operaris mediocres i menys qualificats. "Sí, d'acord, però el que jo vull és precisament dur a terme les obres, fer servir les mans", dit lo qual el paio se'm quedava mirant una bona estona, mig perplex, i després prosseguia novament amb la mateixa idea com si jo no hagués dit res. Aquest comercial de mirada estúpida, trajo elegant i pentinat pepero va ser-ne el colofó, sí, però mentiria si digués que va ser el pitjor. Perquè el pitjor va ser l'experiència de veure'm envoltat, en un parell d'aquests centres, per una colla d'adolescents que són l'encarnació més pura del fracàs del nostre sistema educatiu (i, per extensió, de tota la nostra societat). Són l'escòria, el rebuig, els que no serveixen per a seguir estudiant. Algo del que ja n'era plenament conscient quan tenia 14 anys i la meva classe de vuitè d'EGB es va dividir entre els que vam obtenir el graduat escolar i els que no. Però l'experiència repateja més durament el fetge que no pas la raó, i aquestes exposicions a la realitat dels meus pensaments amargs em deprimeix amb extrema contundència. I sempre concloc que no hi ha res a fer, que no val la pena seguir. Però pitjor encara que l'exposició a la cara fosca de la lluna educativa va ser la nit que em vaig acostar a l'auditori del MACBA (on el Jordi Valls feia l'últim acte com a Poeta de la Ciutat), i em vaig trobar amb el museu convertit en una passarel·la de moda i la Plaça dels Àngels en un aparcament per a cotxassos, guaperes i gent super fashion. Vomitiu. Però el que em va deprimir de debò van ser les cares d'alguns dels transeünts, especialment la de dos tipus de persones: (1) les que pretenien aparentar rebuig, cabreig o simplement desaprovació, però que traspuaven enveja, impotència o ressentiment ; (2) alguns musulmans (la minoria, afortunadament) que se'ls miraven (els admiraven) com a referent a assolir, com a fita social a aconseguir. Però pitjor encara que l'exposició a la cara més cool i guapa de Barcelona ha estat l'experiència d'escoltar més d'un parell d'animades converses a propòsit de la manifestació okupa de l'altre dia, la de l'ús del kubotan i el cop de puny al mosso. El fet de veure'm envoltat per gent que hauria dit propera, oberta o d'esquerres, però que la trobes defensant un discurs d'allò més dretà i conservador. Estupefacte de sentir, des de boques amb pírcings i rastes fins a senyores de vestimenta feminista militant, que si mà dura, que si quins collons que tenen apropiant-se de coses que altra gent s'ha guanyat amb suors i treballs, que si... Perquè no és només que ja no hi hagi res a fer ; no és només constatar que el món és com és i que les meves neures no només no el canviaran sinó que ni tan sols podran acomodar-s'hi amb un mínim de satisfacció. És començar a tenir por una d'una assumpció massiva d'aquests postulats conservadors per part de molta gent a qui l'actual careta d'esquerranositat comença a fer nosa. Començar a tenir por d'un futur que ja no amenaça només marginalitat i bogeria, sinó assetjament i violència.

6 comentaris:

Anònim ha dit...

El millor per entrar en les professions diguem-ne manuals és fer-te aprendiz, que és com ha estat tota la vida. De totes maneres els centres d'aprenentatge només estan dissenyats perquè els adolescents incòmodes amb qui no sabem ben bé què fer estiguin mitjanament vigilats durant un parell d'anys més i alhora tenir col.locats uns quants fracassats laborals que només poden dedicar-se a ensenyar allò que ni tan sols saben.

Si jo fos home potser seria paleta. Em pujaria als andamis i seria molt feliç menjant-me el bocata veient la ciutat des de l'alçada. A més no em caldria anar al gimnàs a intentar no atrofiar-me físicament. I dormiria a les nits. I podria anar amb roba vella i bruta a treballar... I més coses que ara no relataré.

Estic segura que a poc que busquis et donaran feina de manobra o d'aprenent del que sigui.

Els professionals són feliços, i no es faran ni et faran preguntes idiotes sobre per què vas estudiar i ara et vols llevar a les 6 ni res d'això.

Joan Vecord ha dit...

Sí, hauria de fer-me aprenent i així de pas ajudar a perpetuar la tradicional (i artesanal) manera de transmetre coneixements que és la de mestre-aprenent. El problema és que sóc tan maldestre amb les mans, tan inútil amb el bricolatge, que voldria primer fer una petita aproximació pel meu compte, per tal de no abocar al suïcidi el pobre mestre a qui toqués de bregar amb mi. Això i el fet que als matins he de seguir treballant a la llibreria, i que sóc zelós del meu temps i em temo que el guiatge d'un mestre artesà em demanaria massa tardes de dedicació. Són exuses?

Anònim ha dit...

semblen excuses. precisament el millor de les professions manuals és que et deixen molt temps lliure (i quan entres d'aprenent tens el mateix horari que els altres).

Potser és que no vols canviar de feina, sino tantejar, la qual cosa tampoc està malament. Jo per exemple em passo el dia mirant les ofertes de feina de ciutat de mèxic, quan en realitat no veig probable mudar-me (com a mínim de moment) per causa de la meva adhesió al sou.

per altra banda, totalment d'acord amb això de perpetuar l'aprenentatge tradicional: l'aprenentatge apersonal d'aula ens està matant a tots.

Joan Vecord ha dit...

Sí, de moment seria només un tanteig, tot i que certament m'agradaria viure d'un ofici. Però tot plegat comportaria un canvi substancial en la meva vida, i és en aquest sentit que sí que vaig tantejant, perquè sóc molt rutinari i em neguitegen molt els canvis. I més encara quan em porten cap a horitzons que em resulten estranys i forçats, per molt que s'adeqüin als meus pensaments. I com que també sóc molt poruc, al final penso que millor deixar-ho tot com està i a seguir malgastant la meva vida i acumular frustracions. ;-)

PS: mudar-te a Ciutat de Mèxic? Vaja, que no et conec (o sí però t'amagues darrere la màscara de l'anonimat, qui sap!), però em sobta l'exactitud de la teva decisió. Vull dir que jo sovint penso de marxar i tornar a començar de zero a l'estranger, però no tinc cap destinació decidida.

persephone ha dit...

"Come uno straniero non sento legami
di sentimento.
E me ne andrò
dalle città
nell'attesa del risveglio..."

El que hauries de fer es casarte amb una pastora de la Sardenya i passar la resta de la teva vida munyint vaques i cuidant l' hortet...

Joan Vecord ha dit...

O casar-me amb la vaca i munyir a la pastora! ;-) Qualsevol d'aquestes opcions em resulta més atractiva, això sens dubte!