Non stop

Porto massa dies enllaçant activament totes les hores del dia, passant ininterrompudament de fer una cosa a fer-ne una altra, sense gaire temps per a un mateix. La feina hi té molt a veure: fa dues setmanes era degut a la preparació del Sant Jordi a la llibreria, aquests darrers dies perquè s'ha esconyat el muntacàrregues i ens fem un tip de carregar paquets amunt i avall. A les tardes he hagut d'atendre algun compromís administratiu o bé he sortit a córrer per a preparar-me mínimament per a la cursa d'aquest diumenge, i els vespres els he ocupat amb algun sopar, llegint o davant de la Xbox, ja que el Carlos ha comprat un mando amb forma de guitarra per a jugar al Guitar Hero, i és impossible no caure en les seves temptacions i reptes. La qüestió és que visc uns dies totalment programats, en el que fins i tot les migdiades formen part d'una distribució racional del dia. I he arribat a embriagar-me amb la sensació d'ordre i control que això provoca. O, molt pitjor encara, amb aquell fals sentit de la responsabilitat que se'n desprèn.