diumenge, 15 d’octubre de 2006

Projectes frustrats

Uf, no aconsegueixo de sortir del pou, i els dies (i les nits) passen pastosos i desganats. Miro endavant i m'espanto: no paro de repetir-me que m'empenediré del que estic fent. Bé, més aviat del que estic deixant de fer, que el cansament ve més del que tinc darrere que del que hi ha al davant. Però en dies d'aquestos que no tinc força per mirar enrere, el passat se les empesca per a encalçar-me i fotre'm un parell de cleques: tot just començava a alegrar-me de la decisió d'haver trencat tots els vincles amb el llatí (ja en fa gairebé dos mesos i m'havia desaparegut la sensació d'addicció), que en tres dies he quedat soterrat per un allau de llatinitat: he rebut tres cartes de tres llatinistes diferents, i també l'últim número d'una revista neollatina de la que pensava que ja no en rebria cap número més ; a la botiga he entrat una nova gramàtica llatina, i un amic m'ha demanat si m'anava bé de donar classes de repàs de llatí a un alumne seu. Uf. A sobre, he topat amb una pàgina d'autoedició de textos, i m'ha resultat inevitable de pensar en el petit diccionari de neollatí que sempre somiava de publicar per al alumnes i membres del Circulus Latinus Barcinonensis.

I per si amb el retrobament amb el llatí no n'hi hagués prou, també m'ha passat amb el basc. Afortunadament és una passió més curta i menys sentida que la que vaig tenir amb el llatí, però no deixa de ser una espina que duc clavada allà on fa mal, com la majoria de coses que començo i no acabo. Va començar diumenge passat, quan es va jugar el partit entre les seleccions Catalana i Basca, i va seguir dimarts, quan van fer un recital de poesia Basca a l'Horiginal. Llavors l'espina ja em va començar a punxar, perquè vaig pensar en què (si ja sabés basc) podria haver-hi anat i intercanviar quatre paraules amb l'escriptor Kirmen Uribe i amb la Laia Noguera (traductora del basc), amb qui el Jordi Valls s'estarà a Bilbao d'aquí uns dies. Al final vaig preferir quedar-me a casa que exposar-me al patetisme de les meves impotències. I el súmmum va ser divendres, quan em va semblar veure pel carrer la Nagore, una donostiarra amb qui vaig quedar unes poques vegades per a fer intercanvi de conversa en basc i en català (la cosa va acabar amb allò tan trist de “ja et trucaré”, i no en vaig tornar a saber res més, malgrat que vaig escriure-li un parell d'SMS i correutrònics). Uf, i avui no em fan el Barça per la tele...

1 comentari:

Wilheim ha dit...

Fill meu... entrar al teu blog és banyar-se en optimisme i irradiant felicitat. Ara el llegiré detingudament, però abans, tingues cura a l'hora de parlar del nostre "projecte". Snacht, snacht! A veure si algú ens rapta al Carlos i ens quedem sense l'ou de les gallines d'or.