dilluns, 2 d’octubre de 2006

De nens, passejos i abraçades

Avui he tingut el privilegi de poder parlar tranquil·lament amb una noieta de 9 anys. Amb els nens, quan tenen un mínim d'intel·ligència i mantenen certa independència als bombardejos estil SuperTres a què són sotmesos, es poden tenir converses molt interessants. Envejo la senzillesa dels seus plantejaments, perquè amb els anys ens anem carregant de tonteries i de conceptes innecessaris. Sovint són un exemple a tenir molt més en compte que el discurs teòric i ben raonat d'algun adult, ja adulterat per les diverses pressions socials. En certa manera, són un referent per la meva pretensió de deslliurar-me de moltes de les coses (materials i conceptuals) que he adquirit en aquesta societat que detesto, perquè els nens vindrien a demostrar que hem bastit innecessàriament un edifici social massa complex. Moltes de les injustícies d'aquesta societat es perpetuen per aquesta mateixa complexitat, que impedeix afrontar els problemes de manera clara i predisposen la gent a inserir-se en el corrent establert, en una postura molt menys desgastadora que la d'assumir la responsabilitat d'aclarir resoltament els conflictes que cada dia afrontem. La qüestió és que aquesta noia m'ha dit, amb un somriure encisador, que només volia dues coses en aquesta vida: tenir algú per abraçar i llocs per on passejar. Ostres, no he pogut sinó somriure-li càlidament en resposta! Ben pensat, també és l'únic que jo voldria. I, ben mirat, són la font essencial de la meva frustració: no tinc l'empenta social necessària per a aconseguir abraçades, ni els diners suficients per a viatjar. O potser és que ja complico massa les coses, i estic parlant de personalitat i diners quan volia dir passejos i abraçades.