Al cor de la nació

Avui he entès algunes coses, gràcies al famós documental emès a Telemadrid segons el qual aquí ho tenim tot retolat en català, els nens no saben castellà i s'amenaça dia sí i dia també als benintencionats castellanoparlants monolingües. He de dir que en algun moment he estat a punt d'emprenyar-me, però veig que avança imparable la meva barreja de tantsemenfotisme i desimplicació amb el món que m'envolta, a resultes de lo qual la meva innata fredor emocional surt enormement beneficiada. I la tensió sanguínia de la vena que em travessa el front, és clar. Al documental hi apareixen l'institut on vaig anar (bé, pròpiament l'escola, però com que formen part del mateix engendre arquitectònic és fàcil associar-los) i l'orxateria de la que he gaudit amb els pares, nòvia, amics i companys de la universitat. ¡He viscut tota la meva vida al bell mig del temporal nacionalista! Si arribo a iaio, podré fardar davant la quitxalla. Vindria a ser com haver estat un client habitual de la cerveseria aquella de Munic quan s'hi reunien els nazis. Ademés, al sortir de la feina m'he permès la xuleria de comentar, en passar per davant de la caixa, que anava a apallissar algun castellanoparlant camí de casa mons pares, ja que m'havia semblat veure una càmera de Telemadrid a Plaça Catalunya i tampoc era qüestió de què se'n tornessin a casa sense cap exclusiva. Llavors un dels clients que feia cua s'ha girat i, aixecant el dit, ha afegit: “m'hi apunto”. I quan me l'he mirat m'han caigut els collons a terra. No sabia exactament qui era, però recordava haver-lo vist a la tele en temes relacionats amb Ciutadans. M'ha tornat la mirada i ha rigut perversament. M'he quedat allí clavat, sense saber què fer ni dir, en una situació molt incòmoda. Llavors, de cop, me n'he adonat que no era ningú de Ciutadans, sinó l'actor que fa al Polònia del líder de Ciutadans. He intentat recuperar la situació (i l'orgull) provant de dir alguna gracieta, però no me n'he sortit gaire més enllà d'uns mormols força inconnexes i patètics. Quin ridícul! Com enyoro la vena del front inflada... això de tenir les galtes calentetes de rubor em fa sentir molt estrany...