dijous, 2 d’agost de 2007

L'arrel quadrada d'un servidor, o l'avorriment al quadrat

Se m'ha esconyat el portàtil, i aprofito avui que he vingut a dinar a casa mons pares per a escriure quatre xominades [si el corrector automàtic m'ho permet, ja que em vol censurar l'ús de paraules d'origen sexual: ¿les considera simplement sota un criteri de barbarisme lingüístic o potser també moral? Això últim no m'estranyaria gens en el cas de l'apassionant món del normativisme català, sempre tan donat a venerar el concepte de Puresa]. M'atreviria a dir que va tenir relació amb la famosa apagada que va afectar bona part de Barcelona la setmana passada, perquè llavors no el tenia encès però sí connectat al corrent elèctric, i d'alguna manera li deuria afectar el canvi sobtat de tensió. Però aviam qui és el guapo que demostra ara res! Hi desisteixo ja d'entrada, i m'espero a què el Carlos m'ho arregli (tot i que serà d'aquí a uns dies, perquè ho acaba de deixar amb la Carmina i està fotut). A causa d'aquesta avaria estic dedicant bona part de les tardes a llegir manuals introductoris d'electricitat i llibres de matemàtica bàsica. [En aquest sentit, he d'estar agraït a Endesa, perquè és algo que m'havia planificat de fer al llarg de l'agost, però que veig molt clarament que no estaria fent en cas de tenir el portàtil disponible!]. I amb la lectura de les mates estic tenint una dolça sensació, com si estigués repassant (revivint?) unes lliçons que hagués rebut fa un parell d'anys, però sent plenament conscient que realment en fa gairebé vint! Els conceptes, el llenguatge utilitzat, la manera d'afrontar la lògica que ho sustenta em resulten totalment familiars, com si fos algo que no només vaig aprendre, sinó que vaig arribar a assimilar. La llei associativa, les simplificacions, la suma de quebrats amb denominador diferent... no recordava res de tot això! O, millor dit, he descobert que el que no recordava és que sí que ho recordava! El cas més clar l'he tingut amb el càlcul d'una arrel quadrada, que té un desenvolupament d'allò més surrealista però que, a mesura que el llegia, l'he trobat com la cosa més normal del món, com si fos una veritat irrefutable inscrita en el més profund de la nostra ment! Ha estat, senzillament, que ara fa 15 anys l'havia après de tal manera que m'havia quedat gravat a foc, i tants anys després em segueix resultant d'allò més natural i espontani. D'altra banda, m'han trucat del Holmes Place, un gimnàs d'allò més pijo al que m'hi havia apuntat ara farà un parell d'anys (o ja en fa tres?) perquè el tenia al costat de la feina. La difuminació temporal encara se m'ha fet més palesa que amb el meu retrobament amb les mates, i quan hi he entrat per a preguntar quina era l'oferta que tenien per als ex-socis he tingut una sensació de total familiaritat amb l'entorn, com si hagués estat ahir mateix l'últim dia en què hi vaig entrar. És clar que aquest salt temporal anava associat al fet que llavors m'hi vaig apuntar amb l'Eva, i en tot aquest temps entre ella i jo sí que s'ha obert una distància força més essencial i insalvable, i se m'ha fet estrany. Però ben mirat no té res d'estrany, i que algú com ella acabi ignorant a algú com jo sí que és algo ben natural i espontani, i no l'operació de l'arrel quadrada.