El Francesc Puigpelat ha publicat a l'Avui un article on celebra la victòria del cinema estil Bruce Willis sobre el cinema estil Antonioni. La rèplica li ha vingut molt ràpidament (tot i que havia estat escrita abans!) des del bloc Vilaweb de Club 7 Cinema, on s'accepta el predomini d'aquell cinema però es considera que aquest fet exemplifica el triomf de la barbàrie. Aviam, no trobo que la victòria del cinema de video-clips explosius de Hollywood sigui digne de celebració (més aviat al contrari), però em repategen els posicionaments elitistes que denigren les manifestacions culturals més senzilles i planeres, aquelles que no tenen gaires pretensions i busquen només d'entretenir. És com amb la música: és evident que una balada pop és incomparablement menys complexa que una simfonia de Haydn, però trobo pedant i fastigós el pas que va més enllà i considera que només aquest segon cas mereix les etiquetes de creació cultural i artística, i lo altre és cutreria, ignorància o barbàrie. Perquè a més... què és la cultura? Si entenem que és allò cultivat i compartit per una comunitat, ja per definició és molt més cultural un fet popular (per molt patètic que sigui) que un fet elitista. Si entenem, en canvi, que fa referència no a la comunitat, sinó al cultiu de la sensibilitat i esperit de cadascú, és evident que són molt més riques i fèrtils les pel·lícules d'Antonioni. Ara bé, aprofitant que a l'article del Club 7 Cinema es parla d'impostura, i se'ns recorda també que “cultura ve de conreu i no d'emmagatzemamenta de coneixements”, no me'n puc estar de dir que una de les coses que més em desesperen del cinema Antonioni és que no acabo d'entendre què en fan amb tanta “reflexió de la condició humana”, amb tant “treballar l'esperit, obrir-se a la bellesa i a la complexitat d'aquest món”, amb tanta “musculació de la sensibilitat i capacitat de comprendre el món”. De fet, penso que ells són els veritables impostors ; ells, els que haurien de cultivar al carrer tots aquests tresors apresos amb el cinema estil Antonioni. El món no va gens bé, els principis il·lustrats (la veritable base cultural que ens hauria de salvar de la barbàrie) són trepitjats i agredits arreu, i tampoc veig que tots aquests acòlits de Bergman o Antonioni vagin predicant gaire amb exemples de llibertat o igualtat, ni s'esforcin gaire a il·luminar-lo amb el saber i la bellesa que han adquirit. El que vull dir és que, a l'hora de la veritat, no es diferencia gens l'espectador que surt de veure una pel·lícula del Bruce Willis que un que surt de la Filmoteca. Tots dos s'hi han entretingut un parell d'horetes, mentre el dolor, la fam i la pobresa segueixen fent estralls. Tots dos són ciutadans exemplars i cultivadors de la nostra cultura de la barbàrie.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada