dilluns, 2 de juny de 2008

Democràcia i socialisme (Espai Marx)

Com havia promès, dissabte vaig anar a les conferències que Espai Marx organitzava sobre socialisme i democràcia. La lectura que n'he de fer és molt positiva, ja que les intervencions (i el debat subsegüent) van ser molt interessants, i també perquè entre els ponents i els assistents hi havia destacats representants del moviment anticapitalista barceloní, dels qui en coneixia el nom i algun article (principalment a través de Rebelión) però no l'expressió (ni de la veu ni de la cara). Un d'ells, en Salvador López Arnal, avui mateix en publica un article entusiasta titulat "Un encuentro para la felicidad y la libertad" [article acompanyat per una fotografia en què, per si algú es vol fer una petita imatge de la meva persona, apareixo assegut al mig de la tercera fila, amb camisa fosca ;-) ] I m'agrada que algú bregat i experimentat com el López Arnal també n'hagi extret una lectura positiva, perquè temia que el meu optimisme fos més aviat fruit de la meva nul·la experiència en reunions i actes d'aquest tipus i hagués vist espurnes revolucionàries on només hi hauria hagut foc d'encenalls. La reunió va palesar que hi ha un seguit de corrents marxistes (gent de Kaos en la Red, d'Espai Marx, de Rebelión, etc.) que conflueixen en la reivindicació d'una postura tan i tan radical que allò que es demana són senzillament "els principis de la tradició il·lustrada, l'Estat de Dret, el republicanisme i la democràcia" (Joaquín Miras) i no pas "la reinvenció de la pólvora ni la creació de cap home nou més enllà del Dret" (Carlos Fernández Liria), conceptes i enfocaments que ens hem deixat arrabassar i apropiar per la dreta i que caldria recuperar i reubicar allà on correspon, aprofitant també l'avinentesa que avui mateix a Veneçuela s'està provant de dur a terme aquest antic projecte il·lustrat (tesi que ja defensava Carlos Fernández Liria en el seu llibre Comprendrer Venezuela, Pensar la Democracia, que ja vaig ressenyar en aquest bloc). Tot plegat, i el fet que la conjuntura de crisi econòmica mundial fa que cada cop més gent desconfiï de les bondats i promeses del sistema imperant, conviden a somiar en una època interessant de reivindicacions i lluites socials que ens trauria d'aquesta "llarga travessia pel desert" pel que fa massa anys que transita l'esquerra. Però com que de la necessitat cal fer-ne virtut, d'aquests deserts també n'ha sortit una nova manera de fer política, que deixant enrere les diferents purgues i baralles per la puresa ideològica que malauradament han caracteritzat l'esquerra, ha format "diferents grups de nòmades" (com els ja citats Espai Marx, Kaos, Rebelión, etc.) que quan convé uneixen forces i horitzons. En aquest sentit s'havia pronunciat la nit abans Pascual Serrano durant la presentació del seu darrer llibre (que ressenyaré aquesta mateixa setmana, si puc), tant a propòsit de Rebelión ("tenim la virtut que fa quinze anys que funcionem i només ens hem hagut de reunir unes 6 vegades") com de la possibilitat de fusionar-se amb d'altres grups, opció que Pascual Serrano considera innecessària perquè "resulta tan o més eficient (i molt més controlable) mantenir-se separats, i poder unir esforços sempre que convingui o interessi, com ara mateix en aquesta xerrada". I tots tan amics. La primera intervenció va ser la del Santiago Alba Rico (a qui no vaig poder conèixer personalment, a primera hora perquè m'ho va impedir la meva timidesa, crescuda entre tanta gent que ja es coneixien entre ells, i al final perquè el debat es va estendre més enllà de les 14:30h, i jo vaig haver de marxar corrents perquè havia de ser a les 15h pencant a la llibreria), que va fer un breu però molt ben cohesionat passeig per algunes de les seves principals teories, principalment la de la pedagogia del milió de morts ("cada quaranta anys cal matar gairebé tothom i deixar votar els supervivents") i la del capitalisme caníbal amb el seu principi de la fam destituent (és a dir, la destrucció per part del capitalisme de la diferenciació antropològica bàsica entre les coses de menjar, les coses d'usar i les coses de mirar, esdevenint totes coses comestibles). També va incidir en el fet de què l'esquerra ha d'acceptar, enfront d'un capitalisme que estén tota mena de drets i llibertats (fins i tot la llibertat total per a fer qualsevol cosa, que invalida la resta de llibertats assolides), la idea d'haver de ser repressiva. En aquest sentit, podeu llegir dos dels seus últims articles que he traduït al català: En favor de la censura i els primers paràgrafs de Variacions sobre el tema del socialisme. La conjunció entre aquella idea de la fam i aquesta de la repressió l'exemplifica amb l'assemblea d'Atenes votant si cal assassinar els habitants de Mitilene, violar les seves dones i esclavitzar els seus fills (és a dir, menjar-se'ls a tots), ja que "el socialisme ha d'oposar-se a aquest plebiscit constant de la fam i censurar aquests actes de canibalisme, incompatibles amb la veritable democràcia", ja que "allà on domina la fam és impossible organitzar-se". També va recordar-nos que tampoc no és possible la ciutadania sense llibertat, i que per tant (seguint la diferenciació de Diderot) sota el capitalisme la gran majoria de la població no som ciutadans que mantenim relacions públiques i lliures, sinó súbdits del mercat que només podem mantenir relacions privades. En poc més de mitja hora, doncs, el Santiago Alba ens va il·luminar amb les seves paraules de la mateixa manera que ja ens tenia acostumats amb els seus textos, i no puc estar més d'acord amb les paraules que li va dedicar el Martín Rodrigo (d'Espai Marx) quan va presentar la seva intervenció: "té el do de confirmar moltes de les nostres intuïcions, de posar-li les paraules adequades". Tot seguit va seguir en Joaquín Miras, que va fer un petit repàs històric pels conceptes de democràcia i república, els dos horitzons que ha de tenir qualsevol moviment d'esquerres, ja que "democràcia és estendre els drets republicans a tots els habitants, i no només als ciutadans". Allò ideal seria també estendre la ciutadania a tothom, però això és impossible amb el capitalisme, que necessita de treballadors, i els assalariats per definició no són persones lliures. També ens va dir que "la democràcia no és una institució sinó un moviment", i va citar la figura del Manuel Sacristán per a recordar que "el republicanisme és un pensament praxeològic", és a dir, "un pensament producte de la pràctica, de les lluites ; un saber col·lectiu i deliberat que sorgeix d'aquesta praxi". En tercer lloc va parlar en Carlos Fernández Liria, que va dir que hauria d'improvisar perquè els dos conferenciants precedents ja havien dit (i massa ben dit) el que ell volia explicar. Va insistir amb la idea que els marxistes hem de recuperar els conceptes de ciutadania, democràcia i estat de dret, ja que algunes esquerres "han volgut reinventar la pòlvora i han fet un ridícul massa sagnant", perquè "s'ha volgut anar més enllà del Dret", "crear una consistència moral a la que no calgués el Dret, un superhome moral que no respongués sinó a si mateix", i es va caure en un "puritanisme voluntarista i militant" quan no directament en un "culte cec a l'autoritat" mentre es tacava la terra amb sang i dolor. Dit això, va retirar el micròfon del seu suport, va abandonar la taula i es va dirigir a una pissarra (es nota que és professor!) per a delectar-nos a tots amb un parell de gràfiques mentre deixava escapar el showman que porta dins. Amb la primera gràfica ens va mostrar que "la política ha d'arrossegar la realitat cap a l'assoliment total de l'Estat de Dret", i que si bé l'esquerra algun cop s'hagués pogut equivocar amb els mitjans per a aconseguir-ho (va parlar de la guillotina i va aprofitar per a comentar la tesi de Saint-Just segons la qual els reis han de ser guillotinats sense judici, ja que ocupen el lloc de la ciutadania de tal manera que la impossibiliten de facto), això era directament impossible amb el capitalisme, que cada vegada fa més grans les diferències entre els privilegiats i els pobres. Amb una segona gràfica (que podeu veure en el seu famós article publicat al diari Público: ¿Quién cabe en el mundo? ) ens va parlar de la inviabilitat del que molts liberals (siguin de dretes o "d'esquerres") anomenen el "desenvolupament sostenible", ja que posa de manifest que per a què tot els habitants del món poguessin viure amb el mateix Índex de Desenvolupament Humà (IDH) que els EEUU caldrien més de 5 planetes Terra per a fer-ho possible. Va aprofitar per a recalcar que Cuba és l'únic país que aprova aquest IDH i que alhora és sostenible ("tot i que alguns ho justifiquen pel bloqueig que pateix per part dels EEUU"). Com a curiositat, i fruit de la seva vocació d'historiador de la filosofia, va comentar que allò que Hegel considerava "l'astúcia de la Raó", Kant ho havia considerat "la taca pútrida", "el pecat original", que és quan les persones que no necessiten de fer el mal es consideren bones. L'esperit dels nostres temps, vaja. Finalment, va parlar l'economista ("i com que sóc funcionari, ben pagat") Joaquín Arriola, que va començar atacant el plantejament dominant segons el qual la democràcia només és possible amb el capitalisme, per a centrar-se tot seguit en el concepte de planificació econòmica, que va afegir en el sac d'elements que ens havíem deixat robar per la dreta i que calia recuperar. Ens va recordar que ja David Ricardo, fundador de l'economia política, reivindicava la intervenció sobre la realitat, i que per molt que els liberals diguin abominar la planificació, l'han seguit practicant sota noms diferents (p.ex. regulació o intervenció), fins al punt de què als anys 70 el major sistema de planificació no era la URSS sinó el Pentàgon (i que les grans empreses, per exemple General Motors, planifiquen cada 5 o 10 anys els productes que oferiran però només cada 2 o 3 anys els llocs on invertir la seva liquiditat, actualment la principal font de beneficis). També va comentar que l'argument més important que es va donar als anys 30 en contra de la planificació (Hayek?), és a dir, que era tècnicament impossible de resoldre l'immens flux d'informació, ara ha quedat invalidat amb internet i les noves tecnologies. Sortint-se d'allò estrictament econòmic, va declamar en favor de la repolitització dels espais de socialització capitalistes (p.ex. les escoles). PS: a Kaos en la Red hi han penjat aquesta ressenya amb fotografies i alguns àudios.