dissabte, 9 de setembre de 2006

Riu(re)s que se separen

Dijous per la nit vaig anar a casa de la Noe i de la Laia, que feien un passe de diapositives del seu recent viatge per Grècia i Turquia. També hi havia el Raül, na Susanna i la Judit. Tots (menys la Judit) havíem estudiat plegats a la universitat, i he tornat a constatar que cada cop s’aguditza més el despenjament entre les seves vides i la meva. Les diferències són gairebé imperceptibles externament, però afecten sobretot els gustos, les intencions i les expectatives. M'atreviria a dir que ja comencen a no fer-nos riure (ni somriure) les mateixes coses. Ells segueixen lligats encara amb la universitat, ja sigui directament com a becaris o bé indirectament a través dels llocs de treball que els pertoca als filòlegs. És clar que la seva és la situació normal, i no la meva. El meu error va ser cursar estudis universitaris (dubto fins i tot si ja vaig errar amb el batxillerat). Bé, no el fet de passar uns anys a la universitat, en els que vaig poder observar in situ molts dels defectes i misèries del nostre sistema, sinó de creure-m’ho i projectar-m’hi. Fins i tot aquest darrer curs, tot i haver-m’hi tornat a matricular per a no engrandir la decepció que suposo per als meus pares, el fet de tornar a anar a classe va fer renèixer també el desig de ser professor i amant del llatí com a llengua viva, amb la consegüent recremor moral de tornar a encaminar uns senderols que sabia que només podria realitzar per les vies acadèmiques i que tenen un horitzó gairebé nul d’incidir en la nostra societat (és més, els fòrums de llatinistes sovint són uns focus de conservadurisme i dretor que espanta). Tanmateix, amb tot plegat veig que la meva situació no és d’estancament absolut, i que el fet d’haver renunciat a la universitat i a la projecció laboral m’ha abocat a un corrent que m’arrossega, molt lentament però de manera inexorable, cap a l’estranyor amb el món social que m’ha vist crèixer, amb el que a poc a poc ja no aniré mantenint aquesta relació d’afinitat, de participació i d’impotència que em recrema, sinó una més coherent (però molt més dura i difícil per a algú tan tranquil com jo!) d’oposició i de conflicte. Incapaç de fer mai la passa decisiva, veig que la decisió de deixar-me caure a mans d’aquesta inèrcia castrant i destructiva donarà els seus fruits. No tinc gens clara, però, la meva capacitat de saber reverdir quan arribi el moment. Sigui com sigui, el ritme propi del meu temps m’anirà separant (i no sense dolor ni dubtes, que per això no he gosat fer-ho personalment) d’aquests sopars on la gent comenta que li han concedit tal beca, o que s’està preparant tal oposició, o que necessita tal títol, mentre es visualitzen les diapositives d’un viatge de 25 dies per Grècia, ben lluny de l’horitzó que m’obre el meu sou de 650€ al mes.