Crisi de redacció

La falta de connexió a internet i la mandra m'han impedit d'escriure res aquests dies. Pròpiament, ha estat només la mandra, ja que ho podria haver fet des de la feina o durant alguna de les estonetes que he passat per ca'ls pares. Però no només mandra, sinó també avorriment. I tedi, ves a saber, que el cromatisme de l'ànima es difumina els dies de defalliment. I encara cal afegir-hi la pressió d'haver esbrinat que hi ha amics que em llegeixen, quan pensava que ningú s'havia quedat amb l'estrena del bloc. Perquè ho vaig anunciar, tret d'algun correutrònic concret, amb la boca petita i mirant cap a una altra banda. I com que van passar els dies i no em van fer cap comentari, vaig pensar que ningú se n'havia enterat, lo qual em va tranquil·litzar, perquè estava content de tenir novament ganes d'escriure un diari personal. I ja se sap: com menys persones sàpiguen allò personal, millor. Podria llavors haver aprofitat la primera empenta i tornar a redactar les meves parides en un arxiu Word, lluny de mirades externes, però em motivava el fet de penjar-les a la xarxa. No era morbo, sinó el resultat d'un equilibri interessant: tenia el convenciment que ningú em llegia realment (tret ullades esporàdiques de ma germana), però sempre hi havia la possibilitat de què algú s'hi arribés, ni que fos per error. I la possibilitat de ser llegit exigeix unes maneres (molt menys formals que de contingut) que em fan reincidir de tal manera en els esdeveniments viscuts que surto de les convencions narratives amb què penso habitualment, i se m'obren noves perspectives de reflexió. En èpoques anteriors de redacció de diaris havia acabat per gargotejar alguna entrada inintel·ligible: no només ortogràficament (de vegades l'escriptura i el pensament van del bracet, i la primera esdevé mera transcripció fonètica) sinó també conceptualment. Però no em volia referir ara a la intel·ligibilitat, sinó a l'interès que em pogués aportar la seva redacció, que en aquells casos era ben escàs perquè acabava caient en uns esquemes expositius amb els que el meu pensament no avançava: si escrivia era per a pensar críticament el que estava fent amb la meva vida, però el resultat de les meves redaccions sovint eren poc més que fotografies dels meus processos mentals. Ja m'estic embolicant. Total, que un se n'adona molt més de les coses quan les explica a algú altre que quan se les diu per si mateix. El problema ve quan hi ha coses que no m'he pogut treure del cap aquests dies i no puc arriscar-me a esplaiar obertament. Sort que sempre podré parlar de llibres que avorreixen i recitals de micropoesia al CCCB. Però haurà de ser en un altre moment, que ara em distreuen.