dilluns, 25 de setembre de 2006

A la barra del bar

Com el mal de cap, l'associabilitat també em va creixent a mesura que avança el dia, i ahir per la tarda vaig tornar a preferir de no quedar amb la gent de la universitat, que anaven a veure els Antònia Font. Reclòs en rutines alienants i profilàctiques, vaig aguantar pel pis com vaig poder fins les 21h, quan començava el Barça-València. Com a mostra de la meva desesperació, he de dir que vaig arribar a rescatar l'harmònica de sota un parell de centímetres de pols. No caldria afegir que al cap de vint minuts ja tornava a reposar dins del seu taüt... Els partits de futbol sovint salven molta gent de situacions desesperades, i aquest cop esperava que aportès per a mi una sensació de normalitat per a un cap de setmana que estava resultant nefast, que em permetés de refugiar-me en la seva atemporalitat (tots els partits de futbol són un únic partit de futbol), que se'm mostrés la potencialitat regeneradora d'un ritual que segueixo pietosament de fa més de 20 anys davant de les rutines nocives d'un maleït cap de setmana i dels símptomes malastrucs que m'hi havien abocat. Però quan vam arribar, el bar ja era ple a vessar, i vam haver d'estar-nos drets a la barra. Hi havia una taula buida gairebé sota mateix del televisor, però el propietari va dir que no hi seiéssim, que nosaltres no veuríem bé el partit i que ells no podrien passar còmodament al magatzem. Li vam dir que no es preocupés pels nostres clatells, però va resultar evident que això no li havia preocupat en cap moment i va servir-nos les canyes a la barra, sense cap més comentari. El bar va seguir omplint-se i la taula aquella va acabar sent ocupada, sense que lis diguessin res. El Guillermo va mostrar la seva indignació, i el propietari ens va respondre amb un arronsament de les espatlles a mig camí del "i què voleu que hi faci" i del "ara no m'emprenyeu que tinc molta feina". Per a acabar-ho d'adobar, ens vam veure envoltats per una d'aquestes colles de joves guais i alternatius de Barcelona que tan detesto, i dels que havia provat de protegir-me tot el cap de setmana. Però no, jo havia d'acabar envoltat de samarretes verdes i grogues, barbes a mig afaitar, pírcings i ulleres de pasta, amb posats de no he sabut mai ben bé què (seriositat i trascendència?) només trencats per comentaris escuets i pretesament aguts, tot plegat amanit amb els inevitables "com mola" i "què guai". I dos d'ells, a sobre, tenien aquell gest que em remou els budells i que consisteix a mostrar exageradíssimament que t'estàs escoltant l'altre i que t'interessa molt moltíssim el que t'estigui dient, tot obrint els ulls com plats, apujant les celles, mossegant-se els llavis i fent ostensíblement que sí amb el cap. S'ha demostrat que, mecànicament, aquest gest ve seguit d'una xucladeta al cigar o d'un glop a la cervesa. El Guillermo va acabar marxant, però jo vaig decidir aguantar fins al final. Al Guillem, mentrestant, semblava no importar-li el fet d'haver d'estar drets, lluny del televisor i envoltats d'aquella gentussa. Així, em vaig trobar inevitablement enmig d'aquella situació resabuda que havia volgut evitar a tota costa aquest cap de setmana: sentir-me incòmode allà on tothom sembla passar-s'ho bé. I visca la Mercè.