Catalunya i les seleccions espanyoles

Aquest migdia la selecció espanyola de bàsquet ha guanyat de forma brillant i merescuda el Mundial que s'ha celebrat al Japó. Trenquen així amb una ratxa històrica de derrotes, ja que mai havien estat capaços de guanyar res important en cap esport col·lectiu i de masses (tret de la medalla d'or als Jocs Olímpics de Barcelona, que jo recordi). Significarà tot plegat un punt d'inflexió? Espero que sí, però en benefici de les reivindicacions catalanes a favor d'unes seleccions nacionals pròpies. Fins ara aquestes reivindicacions han estat tímides i amb la boca petita, entre d'altres motius (vull pensar) perquè no hi ha hagut gaire la necessitat d'implicar-se emocionalment en favor de l'una (la catalana) i en contra de l'altra (l'espanyola). Vull dir que com fins ara l'única selecció permesa no guanyava res, molta gent (entre els que m'hi incloc) seguíem les seves evolucions amb l'interès (com a mínim) i la proximitat que pot presentar un equip amb força jugadors catalans o del Barça, però sense cap risc greu: si es classificava ja ens estava bé (més retransmissions per la tele, i més notícies i converses l'endemà), però sabíem que tard o d'hora cauria eliminada i podríem aprofitar per a recordar la injustícia que pateix la selecció catalana, i que es fotin i que ja els està ben merescut. Però tot plegat era un mer entreteniment, sense aquella fervorositat o dedicació que desperta "el teu equip", que et deixa trist (o abatut) si perd i content (o eufòric) si guanya. Però ara la selecció espanyola ha guanyat el Campionat del Món, i molts dels catalans que hem seguit aquest Mundial amb interès hem confirmat en la pràctica allò que ja sabíem en la teoría: que realment la selecció espanyola no és la nostra (ens hem pogut alegrar més o menys per la victòria, però no l'hem viscuda), i que no tenim cap equip que ens faci saltar de la cadira en les competicions oficials. Tots els que encara en dubtaven, ara ja saben també que els cal reivindicar una selecció nacional pròpia. PS: bé, aquesta és la lectura que en faig de l'ambient que em rodeja. Evidentment, també hi haurà molta altra gent que haurà descobert que sí que són entusiastes de la selecció espanyola, malgrat haver-se omplert sempre la boca amb drets nacionals catalans. PS2: molt diferent hauria estat si el Campionat hagués estat de futbol i no de bàsquet. Entre d'altres qüestions, perquè desperta més passions i està més arrelat entre la població, però ja m'ho preguntava divendres un company de feina basc: per què la majoria dels catalans sou tan hostils contra la selecció espanyola de futbol i més permisius amb la de bàsquet? Doncs sí, és cert. Hi té a veure també la imatge mental que un es fa dels conceptes, i el del futbol va més associat amb un grup d'exaltats en un estadi que insulten i onegen banderes franquistes, i els jugadors de futbol de la selecció espanyola acostumen a ser models repulsius (el típic quillo o txulo engominat), mentre que els de bàsquet semblen més bons jans.