dimecres, 18 de juliol de 2007

Ha començat el curs

Aquest vespre he començat el curs de lampisteria, la part d'electricitat. A l'agost pararem i hi tornarem al setembre, quan començarà també la part de fontaneria. Tot està anant massa ràpid, però ho porto bé. Dissabte vaig parlar amb mons pares i vaig acabar per decidir que el faria, diumenge vaig dir-los als companys de pis que marxava, ahir vaig anar a inscriure-m'hi i pagar, i avui he començat les classes. Tinc la impressió que són coses que vull fer, però hi ha massa fils sueltos que em fa por d'estirar massa i que se'm desfaci tota la pilota. És veritat que m'interessa? Realment puc compaginar-ho amb el gasto del pis? No m'he gastat massa diners (1850€) per un curs que he triat massa ràpid sense saber-ne totes les característiques? A més, a classe he tingut la impressió que sóc l'únic que no té la més mínima idea del que s'hi explica, tot i que sé que en el fons això em motiva, perquè prefereixo que el curs m'exigeixi esforç constant i m'ofereixi realment nous coneixements. A jutjar pel dossier i el llibre que m'han entregat, hauré de fer també una bona repassadeta a les meves mates (començant per les operacions més bàsiques de l'EGB, que ja ni recordo). En qualsevol cas, estic aconseguint fer prevaler els costats positius de tot plegat (tampoc és que estigui content, però com a mínim sí una mica emocionat), malgrat que hi ha un seguit de petites (o no tant petites) cosetes que m'amenacen des de les profunditats de la consciència. (1) ¿És el motiu econòmic l'únic pel que deixo el pis? M'ha sorprès que la Montse de la llibreria m'hagi comentat avui que m'anirà bé, a banda de començar el curs, marxar del pis ; perquè no recordo haver dit mai res que pogués fer pensar ningú que al pis no m'hi trobo bé. (2) A més, ahir van saber-se els resultats de les opos de Grec i de Llatí. Si las coses haguessin anat com se suposa que havien d'anar, ahir hauria posat punt i final a més de vint anys d'educació ; ahir hauria assolit el colofó a tantes hores invertides, a tants diners i sacrificis malgastats per mons pares. I quan hi penso em sobrevé la sensació de ser engolit per la immensa bola que conformen tots aquests milers de dies perduts al llargs de tots aquests anys. Tot i això, sé que si no els hagués viscut com els he viscut avui no podria sentir ni pensar el mateix i, en aquest sentit, no els he perdut. Avui hi pensava quan em mirava els companys del curs d'electricitat: què n'esperen, ells? algo semblant al que pensava jo quan vaig entrar a la universitat? o (millor) quan vaig entrar a l'institut? s'ho prenen com una feina, com un hobby o ni tan sols s'ho plantegen i estan dissolts en la inèrcia de la seva classe social? preferirien cursar els estudis universitaris que jo m'he impedit d'acabar? (3) Amb tot plegat no sé si estic fent una passa més (i significativa) lluny del món que m'ha vist créixer i sota el que he vingut desplegant els meus referents i bastint les meves relacions personals. Cada cop més sovint (sobretot aquests darrers dies), quan rasco una miqueta la capa de tantsemenfotisme que em cobreix, hi descobreixo certa voluntat de trencar vincles amb aquest meu passat. I després, és clar, passen a fer-me una visita pel pis i jo prefereixo quedar-m'hi fent la migdiada que marxar a fer una volta. No fos cas, també en part, que m'estiressin de cap fil suelto. Me n'he adonat que no tinc ganes de parlar-ne amb ningú. En certa manera, que no puc parlar-ne amb ningú: massa explicacions, massa interconnexions entre els més diversos aspectes de l'existència, massa (sobretot) allunyat de les perspectives habituals. Tinc el convenciment de què, si comentés en veu alta alguna de les possibilitats que veig en aquest gir vital que estic emprenent, provocaria una d'aquelles reaccions de paternalisme ofensiu que tan em dessagnen. Traspassar determinats límits (fins i tot en ambients ideològicament propers), té certs riscos en l'acceptació i reputació social, i ara mateix no estic disposat a assumir-los. De moment, millor no precipitar-se i seguir amb el curs desangelat i poc apassionat de la meva vida. A poc a poc i bones maneres.