Aeronàutiques

Avui he tingut una conversa surrealista per telèfon. Com que encara estava fent la migdiada, el procés de racionalització del que s'esdevenia ha estat llarg i costós. Però és que la meva interlocutora ha entrat a sac: "t'interessa un curs d'aeronàutica?". "Un curs de què?", és el que he encertat a respondre, i malgrat que no era que no sapigués que és l'aeronàutica, em sembla que la sensació que he transmès ha estat aquesta. Tanmateix, això no m'ha eliminat de la seva llista de candidats (mal senyal?), perquè (després d'un lacònic "avions") ha seguit demanant-me l'edat, l'alçada, estudis i tot un seguit de dades més. Però el meu caparró, a mesura que sortia de la letargia, s'anava obsessionant pel motiu de què el meu nom i telèfon hagués anat a parar a algú que oferia cursos d'aeronàutica. Jo!? Algú de lletres interessat en submergir-se en l'alta enginyeria i en les obscures aigües de la matemàtica més complexa? El més sensat que se m'acudia era que tinguessin accés als usos i consultes dels usuaris del Google, i que haguessin vist que darrerament he estat buscant coses de matemàtiques. Però res més lluny del disseny d'avions! Senzillament que a electricitat hauré de fer algun càlcul i tinc les mates més rovellades que unes manilles a Guantánamo. Finalment, doncs, he decidit interrompre el seu qüestionari (que en aquells moments ja m'hauria hagut de fer sospitar: m'estava demanant l'alçada i si tenia bona presència física) i li he demanat pel contingut del curs, i ha resultat ser per a una mena d'assistent de vol, algo semblant a un assafato o hostès d'avions ("però a cabina", no parava de matisar-me). No he pogut evitar que se m'escapés una rialla, tot i que realment no he pogut trobar cap objecció inapel·lable per a aquest ús del terme "aeronàutica", i no li he dit res. De fet, vist d'aquesta altra manera, la cosa m'ha començat a fer un mínim de gràcia, i quan al final m'ha demanat si hi estava interessat i em podia posar a la llista de preseleccionats, m'ha vingut un rampell de nihilisme catxondo i hi he donat el meu assentiment. Ha dit que llavors ja me'n donaria més informació, i que sempre estaré a temps de dir que no. I d'ençà d'això que porto tota la tarda imaginant-me vestit de blanc mentre assenyalo obscenament les sortides d'emergència d'un avió carregat de gent estranya entre Honolulu i Damasc. I, realment, té la seva gràcia. Allunyat del tot d'un mínim d'enfocament seriós de la vida (i no són poques les vegades que m'hi trobo), no m'importaria passar uns anys sotmès a les absurdes disciplines de la jerarquia i de l'uniforme. La meva curiositat antropològica n'estaria agraïda, i no seria algo tan moralment avorrible com el servei militar (tot i que el turisme de masses i tot allò que comporta em repugnen d'allò més). Potser és que part del meu pensament va massa pressionat pels nous viaranys de la lampisteria que començava a enfilar, i aquest oferiment a l'aeronàutica popular és un contrapunt d'allò més inesperat... i necessari. Me n'adono que estic posant massa càrrega vital al curs de lampisteria, com si fos una mena de redempció tardana a una vida enfocada sota uns paràmetres que detesto ; com si fos una mena d'entrada d'emergència a la realització personal per la via d'una feina necessària i manual. En definitiva, com si encara em pogués prendre la vida en sèrio i provar de trencar amb la inèrcia destructiva del capitalisme ; com si encara pogués viure dignament en una relació material i solidària (és a dir, marxista) amb el món que m'envolta. Però anècdotes com les d'avui potser em demostren que ja és massa tard, que ja sóc incapaç de prendre'm la vida seriosament. El cúmul de decepcions que m'ha deparat la realitat des de que vaig fer 8è d'EGB és tan gran que a aquesta meva realitat només puc odiar-la o prendre-me-la a broma. Un futur "aeronàutic" és indubtablement una opció catxonda. ; un futur de lampista, en canvi, és la opció pel ressentiment disfressada de seriositat. La dignitat, però, només la podria aconseguir, i no les tinc totes, amb aquesta segona opció. Per a riure. PS: avui o un dia d'aquests se celebren els 15 anys de la inauguració dels Jocs Olímpics. Com l'assassinat del Kennedy pels americans, és un bon referent per a saber què fèiem llavors. Jo estava a l'estiu entre setè i vuitè, i és l'època en la que puc establir la meva entrada racional al món dels adults, que s'aniria consolidant al llarg de l'últim curs de l'EGB. El problema va ser que vaig absorbir com una esponja una sèrie d'idealitzacions que, per a un bon estudiant de classe mitjana, semblaven certes i confiables. Com a mínim, jo vaig decidir creure-me-les i confiar-hi. Vaig arribar a creure en la nostra societat i les seves aspiracions nobles i principis de moralitat inqüestionable. Els patiments i injustícies que pogués veure els veia com a petites rugositat que tard o d'hora serien arreglades per l'avança imparable del progrés. Evidentment, a partir de llavors tot van ser les decepcions a què abans em referia. Ni la poma era tan fresca ni el seu pinyol tan noble. I si a un costat del pomer hi fa tant de sol és perquè a l'altre hi regnen les ombres.