dimecres, 28 de maig del 2008

El llatí i els estudis clàssics

Durant molt de temps, el llatí va ser la meva gran passió, i dedicava la major part de les meves hores a llegir o escriure textos llatins (preferentment actuals), a confeccionar un diccionari català-llatí i a perfeccionar la meva competència oral. Sempre el vaig considerar, i encara el considero, una llengua viva (amb el gran avantatge de què el seu esquelet, és a dir, la seva sintaxi, sí que està ja morta, codificada i solidificada in tempus aeternum). Mai vaig assolir-hi tanta fluència com la que tinc amb el català i el castellà (perquè són les meves llengües maternes), però tenia molta més facilitat per escriure i parlar en llatí que en anglès. Vam arribar a fundar una associació per a practicar-lo i promoure'l com a llengua viva, el Circulus Latinus Barcinonensis, que després d'una vida força precària va acabar morint, per un seguit de causes que ara mateix no vull comentar perquè implicaria haver de remenar entre els meus records (i també amb els lligams amb aquells altres records i motius que em van fer deixar la carrera, Filologia Clàssica, sense llicenciar-me). I no en tinc ganes, ara mateix. No me'n vull fer sang i prefereixo mantenir-me en aquest estat d'stand-by en què m'he reclòs des de fa ja un lustre. Tanmateix, sé que la passió segueix covant-se ben endins del meu jo, i que qualsevol dia podria reprendre la meva dedicació al llatí, si no fos perquè ara mateix el seny pot més que el cor i sé massa bé que amb les inèrcies i persones que el rodegen el llatí està condemnat a ser un martiri per als estudiants, una medalla de distinció per als seus estudiosos i una llengua morta per a la resta de gent. Segueixo somiant en una llengua comuna, auxiliar i universal per a agermanar tots els pobles, però la simbiosi entre llatí i elitisme sembla impossible de trencar. Els meus petits tasts amb l'Esperanto em van mostrar un món totalment diferent, molt millor organitzat i defensat, amb gent que feia les coses per amor a l'art i no per a fer currículum, però com que no m'hi acompanyava tanta passió l'he deixat de cultivar (tot i que qui sap si mai...). Amb el temps, i ja que la idea d'una llengua auxiliar comuna no se m'ha esborrat el més mínim del meu caparró, m'he de resignar a l'anglès i a tots els seus desavantatges. Però prou d'aquest rotllo. Per què en parlo avui? Per dos motius: (1) Publiquen a Rebelión un article titulat "Lenguas clásicas y educación libertaria", escrit per Carlos Martínez Aguirre, un professor de secundària que enfoca els estudis de llatí i de grec d'una manera similar a la meva en alguns aspectes. És a dir, condemnat al fracàs, al descrèdit i a la frustració. Li desitjo tota la sort del món. (2) La Fundació Bernat Metge ha decidit modernitzar-se (home, ja tocava, senyors!). I ho fa de tres maneres diferents: a través de la pàgina de l'Institut Cambó, amb una col·lecció per als quioscos i amb una col·lecció de butxaca per a les llibreries. És una bona notícia, perquè sempre s'ha trobat a faltar una edició assequible en català de textos clàssics. La dolenta, però, és que només l'edició dels quioscos serà tal i com són característics els llibres de la Bernat Metge, és a dir, bilingües i amb anotacions crítiques. Als qui ens agraden les llengües clàssiques haurem de seguir posant-nos-hi fulles, i gastar-nos una pasta ben llarga. Com sempre, aquell mal regust d'haver avançat mig passet quan se'n podrien haver fet un parell...

7 comentaris:

aurora ha dit...

Saps? La meua assignatura favorita a l'institut era el llatí. Potser siga perquè tenia la millor profe de tot l'institut en eixa assignatura (no tots són infumables). Era una bona mestra i millor persona, de fet, vaig estudiar dret per ella, i per cert, els coneixements que em va transmetre de llatí al llarg de tres anys em van ajudar molt en els meus estudis després.
Però fixa't que amb el grec ja no em va passar el mateix... la profe em donava fàstic i això em va fer odiar l'assignatura. El que canvien les coses! I pensar que si haguera tingut bons professors de mates i de física potser ara seria enginyera! Caguendéu!

Jesús M. Tibau ha dit...

Les llengües clàssiques i les humanitats en general passen peu un mal moment. Desitjo de tot cor que nomñes es tracti d'una fase i que en un futur recuperin el seu prestigi i influència en l'ensenyament, però en aquest sentit no sóc gaire optimista.
No crec que sigui bo per a la societat del furur la deshumanització de l'ensenyament, imprescindible per a crear un món amb valors sòlids.

Joan Vecord ha dit...

Aurora:

és ben cert que hi ha casos en què resulta impossible desempallegar-se de l'empremta que un professor ens ha deixat sobre la matèria que impartia. I m'esfereeixo de pensar quants errors deu haver provocat això a l'hora de triar els estudis! ;-) El problema d'agafar una carrera amb el cor és la decepció que et poc arribar a provocar (com en el meu cas), i pot resultar massa dur substituir la passió perduda per enfocaments més pràctics i pragmàtics. Poder els primers estudis s'haurien de triar amb el cap i els segons ja amb el cor. En la meva defensa, he de dir que creia haver triat una opció tant de cap com de cor, perquè a la meva passió s'hi afegia un projecte de llengua internacional... projecte que va quedar ensorrat i aniquilat tot just amb les primeres converses amb professors i companys (situació que no vaig saber valorar prou i que m'hauria d'haver fet sortir corrents cames ajudeu-me de la universitat). A més, a mi el grec tampoc no m'agradava gaire, i això era tot un problema estudiant Clàssiques!

Joan Vecord ha dit...

Jesús M. Tibau,

no puc compartir amb tu el desig de què les clàssiques recuperin el prestigi perdut. No parlo de llençar-les pel forat de la història, però penso que hi ha coses molt més importants que ensenyar las instituts. Bé, millor dit: el que hi ha són altres maneres i altres referents més interessants a l'hora d'ensenyar als joves aquelles mateixes coses tan importants (importantíssimes!) que ja deien alguns dels clàssics. És molt necessari re-humanitzar la societat i crear un món amb valors, però no veig quina necessitat hi ha de fer-ho a través dels autors llatins i grecs, quan la tradició que els ha seguit és tan o més rica, els seus autors i reflexions són molt més propers i actuals, i no cal invertir tantes hores en l'estudi de dues llengües que no serviran per a gaire res més a la vida. A sobre, tinc els meus dubtes sobre quins són els valors que es poden extreure dels clàssics de Grècia i Roma, societats en què 4 privilegiats ciutadans s'erigien damunt d'uns pilars racistes, masclistes, opressores i esclavistes (i val a dir que, des d'aquest punt de vista, la nostra societat és ben fidel i respectuosa amb aquell model clàssic, malauradament). Ni gaire més optimista és la visió que ens ofereix la universitat (baluard i font d'aquests tan preuats tresors, se suposa), on els valors que hi triomfen són l'elitisme i la competitivitat. El món corre desbocat cap al desastre, però no crec que la solució sigui obligar els nanos a llegir Virgili, Ovidi o Xenofont als instituts quan el que necessiten són eines per a saber per què hi ha conflicte a Palestina, o per què es demonitza la Revolució Bolivariana o per què un any més tornaran a morir milions (milions!) de persones a causa de la fam i de les guerres.

aurora ha dit...

Doncs sí, Ivan, tens raó, l'empremta de la meua mestra de llatí va ser profunda en mi i vaig cometre l'error (entre cometes) d'estudiar Dret, que em va agradar els dos primers anys però que al tercer odiava amb totes les meues forces. Val a dir, no obstant, que jo tenia ben clar què volia fer: ciències polítiques. Una carrera que no vaig poder triar com a primera opció perquè a València estava només a la privada i els meus pares no em podien pagar els estudi fóra. Però, per fortuna, en acabar dret implantaren polítiques a la UV i per fi vaig poder estudiar el que sempre havia volgut. Així que, d'alguna manera, he fet allò que tu deies: la primera llicenciatura la vaig fer amb el cap i la segona amb el cor. Per sort, dret m'ha ajudat molt a l'hora d'estudiar polítiques també, i al cap i a la fi, pot dir-se que m'ha anat prou bé. Ara bé, d'ací uns anys sí tinc la intenció d'estudiar un parell de llicenciatures més amb el cor: sociologia i filosofia (si Bolonya em deixa, és clar).

Anònim ha dit...

Hola!

Moltes gràcies. Avui has estat tu qui ha "posat les paraules adequades" als meus pensaments. Em fa sentir-me menys sola. Tot i que he de confessar que m'ha sorprès estar tan d'acord amb tot el que dius... no creia que compartissim postura ideologica en aquest sentit.

Aixo si, a mi l'angles m'ha salvat la vida i es una llengua que venero. Crec que te un potencial brau, fins i tot perillos.

Una abracada!

Joan Vecord ha dit...

Doncs sí, ja veus. Suposo que no n'havíem parlat mai, perquè és una postura que ja tenia de l'institut però que se'm va reforçar els primers anys de carrera. I em sembla que molts companys nostres també pensen una mica igual, però com que és el pa que els ha d'alimentar les boques...

Pel que fa a l'anglès, a mi és una llengua que m'agrada i que em captiva (i com més l'aprenc i la llegeixo, més m'agrada). La meva oposició és només en una perspectiva de llengua universal, ja que no la trobo gaire apropiada (dit breument) pel caos ortogràfic i per la prepotència de molts anglòfons, que llavors encara seguirien sent monolingües.