Punxades i fantasmes

El dia no ha començat gens bé: m'he despertat amb l'ull esquerra com una patata, encrostat de lleganyes i font de coïssors inaprehensibles. Ara ja en fa més de 16 hores i encara el tinc provocador i ben assaonat en sang. A la dutxa he agafat fred, i de poc que no acabo traient el fetge pel nas quan he arribat a l'estornut número cinquanta. Però l'apoteosi ha arribat camí de la feina, quan precisament en un dels trams ràpids del carril bici (just travessant Enric Granados) algo se m'ha enganxat a la roda del darrere i després (o durant, o poc abans) de rebentar-me-la m'ha inclinat la bicicleta uns 35 graus cap a la dreta i m'ha fet lliscar durant gairebé 10 metres en una posició més habitual d'un derrapatge de rally. El més normal (no, l'únic normal) hauria estat que tan bon punt l'objecte m'ha torçat la roda del darrere jo m'hagués empassat l'asfalt amb ceba i patates. Però no, miraculosament he acabat la maniobra dempeus i amb la bici entre les cames (i només la bici, perquè els collons els tenia per corbata). Si jo hi he col·laborat d'alguna manera, he d'admetre que els meus gestos han estat completament involuntaris, perquè tot ha anat molt ràpid (malgrat que alhora tota la successió d'imatges se m'ha representat molt lentament, com passa sempre que perds l'equilibri i la teva percepció sensorial sembla voler delectar-se amb l'hòstia que s'anuncia). És més, afortunadament que no he fet cas del meu caparró, perquè l'única neurona que s'ha atrevit a alçar la veu ha estat una que, embriagada de curses de Fórmula 1 i partides a la XBox, ha suggerit "un cop de volant, un cop de volant!". A sobre, i malgrat que el carrer era força ple de gent, ningú no m'ha parat més atenció que la que es dispensa a algú a qui li han caigut cinc cèntims a terra. Ni preocupació per un accident ni celebració entusiasta per una pirueta de circ. Collons, si duia posada l'armilla antirreflectant! En fi, que la resta del trajecte ha estat a peu, amb les cames que encara em feien figa i el neumàtic de la roda del darrere emetent un molest "nyigui-nyago" cada cop que completava la volta, enmig d'una massa de gent totalment despreocupada de les meves desgràcies. I l'ull que em picava horrors. A la feina he decidit posar-me les piles i despistar el malestar creixent obrint paquets com un possés. Quan ja no hi havia albarans per a entrar, m'he posat a ordenar el fotimer de caixes que tenim al magatzem. Però més d'un company m'ha fet notar que no feia bona cara. Però per a evitar no pensar-hi, tenia avui l'excusa perfecta: "L'ull, el puto ull". Però no era l'ull només. Ni l'ignorat doble mortal amb tirabuixó de la bici. Hi ha fantasmes. Tinc fantasmes. Aquests dies, alguns dels meus fantasmes em visiten, i m'espanto. Principalment, el de la meva incapacitació per a les relacions amoroses. Aquest llarg cap de setmana he tingut una marató de quedades amb noies, i m'ha quedat reforçada aquesta sensació de què no hi sé jugar, de què el dia en què es repartien les meves cadenes d'ADN es va perdre la que controla l'habilitat social per a aparellar-se. Dijous vaig tornar a quedar amb L, i vam acabar novament a la seva habitació, parlant (bé, només parlava jo, em temo que massa compulsivament pels nervis que em recremaven) fins les 6 de la matinada, i després, au, cap a casa. En principi, i més després del que va dir a propòsit de la vegada anterior, no hi hauria d'haver res d'estrany. Però és algo que expliques i la resposta és unànime: "però tu ets tonto o t'hi has tornat??!!" Segons he deduït, en els apunts que el meu ADN no es va fotocopiar hi diu que si una noia et convida a casa seva (encara més, a la seva habitació), el pas següent correspon impepinablement al noi. Però jo em poso més tibat que una secallona (només pel que fa als nervis, malauradament) i la meva col·lecció de pors em proveeixen amb tot un arsenal d'excuses per a la inacció i per a la no assumpció de la més mínima responsabilitat en unes decisions les conseqüències de les quals se'm fan massa grosses. I només uns minuts després, només cinc minuts després, de camí cap a casa mons pares, em feia creus de com no havia estat capaç, si ja ens tenim prou confiança, si ja vam parlar precisament de la llibertat de poder dir "això ara no ho vull", si aquest cop sí que era conscient que tenia ganes de quedar-me a dormir allà amb ella, com és que amb tot plegat vaig ser incapaç de fer una sola passa endavant. I aquesta distància entre el que penso i el que puc fer (terriblement reforçada per la por als petards), el retorn a casa mons pares, els records de la universitat (per la tarda hi he passat, després de força temps, per a estudiar fontaneria a la biblioteca amb la X, en un gest d'encomiable masoquisme), el record del pis compartit (ahir nit hi vaig passar a fer unes partides), tot plegat se m'està fent una bola. I em vol sortir per l'ull esquerre.