La màgia de les paraules

La majoria dels meus companys de classe de lampisteria són immigrants de Sud-Amèrica, i el seu "aquí" actual és, sense cap mena de dubte, Espanya. Sempre diuen "aquí en España" (algun cop "aquí en Barcelona") o "ustedes los españoles", però mai els he sentit dir "Catalunya" o "catalans" (tret del primer dia que em van sentir dirigir-me al professor en català, i després van voler resoldre el seu astorament confirmant si les extravagàncies d'aquell paio mig calb i de pell més pàl·lida que compartia classe amb ells corresponien, efectivament, al que podria anomenar-se com català). Fins i tot els dies que hem corregit exàmens tipus test, la paraula per a confirmar fonèticament l'opció 'e' ha estat indefectiblement 'Espanya' (i la 'b' més de 'Bolívia' que de Barcelona), mentre que la 'c' se l'han repartida entre 'Cáceres', 'casa' i 'Colòmbia', mai (ni de casualitat) he sentit "c de Catalunya". Però resulta que ahir m'arriben els ecos d'una conversa en una altra taula, i sento nosequè dels catalans i nosequè de Catalunya. Afino l'oïda. Un d'ells és equatorià i parlen de la famosa agressió racista d'un quillo d'extraradi a una immigrant equatoriana, i que van quedar enregistrades per la càmera de seguretat d'un vagó de tren. Ah, collons! Resulta que només els ve al cap el concepte de Catalunya quan es tracta de coses dolentes? És que potser Espanya simbolitza el món d'esperances per les que han emigrat, mentre que Catalunya és la imatge de tot allò que els ho pot impedir i complicar la vida? I que consti que són bons nois, i que no tinc cap dubte que ho diuen sense malícia ni amb la més mínima voluntat d'atacar Catalunya, ja que en cap moment van justificar o relacionar l'agressió amb la "catalanitat" (entre dues-centes mil cometes, perquè si aquest ninyato era algo, era el típic quillo espanyolista "anti-catalufos") de l'agressor ni van extrapolar l'acció al caràcter o tarannà de la gent d'aquí. Però és un fet que, en la seva imatgeria mental, l'espontaneïtat del concepte "Catalunya" s'ha sobreposat al d' "Espanya" només en un context d'agressió. ¿Fins a tal punt ha permeabilitzat l'associació perversa entre Catalunya i nacionalisme, i entre nacionalisme i violència? Hi té alguna cosa a veure que, en tres dies, a la llibreria haguem quedat inundats per les noves publicacions del Pío Moa, el Boadella, l'Espada i l'Aznar, tots ells encapçalant els llibres amb més exemplars servits (forçadament?) amb l'excepció gairebé única del darrer Monzó? PS: una altra extravagància que va provocar que un parell d'ells em miressin com si jo fos un extraterrestre va ser un dia que estàvem tots asseguts al voltant d'una mateixa taula i jo vaig llegir una frase d'un catàleg que hi havia al mig, però mirant cap a l'altra banda (és a dir, que vaig haver de llegir del revés). Em van mirar com si hagués convertit el coure en or ; com si mai haguessin concebut com a possible la gesta que acabava de fer. No es tractava de si llegir una paraula que està de cap per avall fos algo més o menys difícil i jo me n'hagués sortit força bé, sinó de què mai se'ls hagués acudit la possibilitat de fer-ho i que ja els acabava de trencar alguns esquemes existencials i els obria els camins insospitats de la màgia. Als seus ulls, dec fer coses molt rares. I a sobre m'expresso en la llengua d'uns oprimits que, també màgicament, hem esdevingut paradigma i metàfora mental de l'opressió.