Sobre la llibertat d'expressió

Un parell d'articles sobre la llibertat d'expressió: (1) En el primer article, Carlos Fernández Liria critica la situació actual dels mitjans de comunicació. Principalment, perquè malgrat que han esdevingut un "quart poder" molt influent, no compten amb un contrapès que els controli (com sí passa, ni que només sigui en teoria, amb els duets patronal-sindicats i govern-oposició, i amb el trio de poders judicial-executiu-legistlatiu, que s'equilibren mútuament), fet que provocaque moltes notícies no es difonguin com caldria perquè perjudiquen els interessos de les grans corporacions. Ho exemplifica amb el famós cas de les "bombes de destrucció massiva" que van justificar la invasió de l'Iraq, una mentida que ja fins i tot ha reconegut Scott McClellan, l'ex-secretari de premsa de la Casa Blanca (¡¿i a aquest no l'haurien de jutjar també, com al Karadzic, per la responsabilitat pels milers de morts que va provocar?!). Fernández Liria proposa, per contra, l'existència, al costat de la premsa privada ja existent, d'una premsa sota control estatal. I per a no despertar fantasmes estalinistes i totalitaris, matisa que cal diferenciar entre 'estatal' i 'governamental', i ho exemplifica amb l'actual sistema educatiu, que està controlat per l'estat però no adoctrina segons les tesis del govern de torn (bé, això que li ho preguntin al Jiménez Losantos i la seva tropa, aviam què en pensen sobre 'Educació per a la ciutadania'...). (2) En el segon, Vicenç Navarro entrevista llargament Chomsky. N'extrec algunes perles: --L'any 1968, el govern dels EEUU tenia pensat d'enviar encara 200 mil soldats més al Vietnam, però en part no ho va fer davant de la possibilitat que esclatés el descontentament de la població nordamericana (recordem que estem parlant de l'any 1968, ple de revoltes populars). És a dir, era preferible que atonyinessin co-ciutadans queixosos que 'Charlies' comunistes al Vietnam. --El Wall Street Journal va dedicar la seva portada del famós "superdimarts" electoral entre Clinton i Obama amb aquest titular: "els temes polítics retrocedeixen, ja que els votants se centren en el caràcter dels candidats". Poc després es va publicar una gran enquesta (de la que, evidentmentment, se'n va fer poc ressó) que mostrava tot just el contrari: 2/3 parts de l'electorat volia que els candidats opinessin més sobre els temes importants. I és que, segons Chomsky, des dels anys 1920 el món empresarial ha reconegut que si no s'atomitza la gent, si no se'ls condueix cap a "les coses superficials de la vida, com el consum de moda", la població se'ls pot girar en contra. --Els votants no estan enganyats, simplement no veuen que se'ls ofereixi cap opció política real (dels candidats, com dels cotxes dels anuncis, no en saps les característiques, només en tens una imatge desitjable i consumible). --L'administració Kennedy va entendre el poder de la televisió i va crear la imatge idílica de Camelot, un lloc meravellós amb un gran president. Però la realitat és que va ser amb Kennedy que es va envair Vietnam, es va llançar un atac terrorista contra Cuba i es va ajudar i finançar l'establiment d'una dictadura neonazi al Brasil. Però la gent segueix veient Camelot. --Els nazis van adoptar de manera explícita, conscient i obertament, les tècniques publicitàries americanes dels anys 20, i així ho van manifestar. --Probablement els EEUU destinen 1/6 part del PIB al màrketing i a la publicitat. És evident que representen un element clau. --El primer intent de justificació legal per a la invasió de l'Iraq va consistir en apel·lar a la Resolució de Seguretat de l'ONU 687 de 1991, ja que segons aquesta havia d'eliminar les seves armes de destrucció massiva. Això és cert, però mai es comenta l'altra part de la mateixa Resolució, que comprometia els firmants a establir una zona lliure d'armes nuclears a l'Orient Mitjà (article 14), és a dir, que també Israel i els EEUU havien d'eliminar les seves armes de destrucció massiva de la zona. --La denominació "antiglobalització" és ridícula, i caldria substituir-la per la de "moviment de justícia global". --Després de la II Guerra Mundial, la primera tasca dels EEUU i la Gran Bretanya, els conqueridors, va ser ofegar els intents de democràcia radical, resistència i mobilització obrera que havien sorgit en oposició al feixisme, i reinstaurar l'ordre tradicional. A Itàlia, la CIA va controlar la democràcia italiana i va debilitar el moviment obrer fins com a mínim els anys 70. En cas contrari, l'ordre econòmic que dominaven podria ensorrar-se. --Els liberals proclamen que tenim un mercat lliure, però a la pràctica el seu sistema econòmic encara es basa en l'estat quan els interessa. Per exemple, les dues grans companyies aeronàutiques, Airbus i Boeing, s'enfronten constantment dins l'Organització Mundial del Comerç per a veure quina aconsegueix més subsidis estatals. A sobre, totes dues són filials d'Air Force i d'Aerospace, que són empreses del govern federal, i no podrien existir sense els seus diners. --A Xile, les condicions dels miners eren duríssimes, i l'any 1907 famílies senceres es van desplaçar a la ciutat d'Iquique per a demanar un augment dels salaris. Els propietaris britànics de les mines els van rebre, els van fer entrar al pati d'una escola i els van permetre de començar la reunió. Poc després, també van fer entrar els soldats, que van disparar a tothom: els miners, les seves dones i nens. És la massacre de Santa Maria de Iquique, que va provocar més de 2000 morts.