Tortura, normalitat i democràcia

(1) A la Contra d'avui de La Vanguardia (Espanyola), entrevisten en Murat Kurnaz, un alemany d'ascendència turca que va ser detingut amb 19 anys al Pakistan i venut als EEUU per 3.000 dòlars. Sense cap prova i sabent que era innocent, l'han tingut retingut i torturat durant 6 anys a Guantánamo, amb la complicitat del govern alemany, que sabia la situació del seu ciutadà però que no va moure cap dit per a ajudar-lo. Aquest són alguns fragments de l'entrevista: --Vaig aprendre dues coses: que és molt fàcil enganyar la gent manipulant les aparences (volien que jo signés una confessió escrita segons la qual pertanyia a Al Qaeda) i que la gent d'aspecte normal, de la qual te'n refiaries, pot cometre els actes més atroços. --Els països democràtics i més avançats tenen llocs on es tortura la gent fins a la mort. --Primer em van dur a la presó secreta nordamericana de Kandahar, on vaig passar 3 mesos de contínues tortures, pallisses, electroxocs, ofegaments en cubells d'aigua i penjaments pels canells. Un metge ho supervisava tot, et duïen al límit de la mort. Tanmateix, hi he vist morir molts homes. --Entre els soldats que torturaven n'hi havia de 18 anys i també dones. No paraven de cridar: "¡som americans, sou terroristes, ho pagareu!" i es liaven a patades amb algú de nosaltres fins a matar-lo. --A Guantánamo vivíem en gàbies petites, havíem d'estar asseguts i, quan es feia fosc, panxa enlaire ; si parlàvem ens pegaven ; ens torturaven cada dia i de forma arbitrària. Un cop em van tenir tres mesos seguits en aïllament, en un forat totalment fosc i amb un fred espantós. No és una presó, és un camp de tortures. --El pres més jove tenia 9 anys, i el més vell 105. Sóc testimoni de com obligaven els pares a veure la tortura dels seus fills, i viceversa. El meu company de cel·la, un home de 85 anys, era paralític des de en feia 27. A ell també el torturaven. --Un cop van portar un noi de 19 anys, no tenia cames sinó dos monyons ensangonats i purul·lents. Venia de la presó de Bagram, on feia tant de fred que se li havien gelat els peus i a l'hospital militar li havien tallat les cames. No era l'únic a qui li havien tallat una part del cos, ho he vist diverses vegades. Molts tenien les cames, braços o peus trencats a causa dels cops, però allí no tractaven les fractures. "Es curen soles", deien els guàrdies. (2) El passat dilluns dia 7 va morir Juan Antonio Gil Rubiales. Era el Comissari en Cap del Cos Nacional de Policia a Santa Cruz de Tenerife. Però també havia estat condemnat pel Tribunal Suprem per torturar fins a la mort el camioner basc José Arregui l'any 1981. I havia format part de la temuda Brigada Central d'Informació comanda pel sempre franquista i avui president de Sogecable, Rodolfo Martín Villa, coneguda per tenir els policies més sanguinaris i brutals. Però en el seu enterrament va rebre grans ofrenes i gairebé uns funerals d'Estat, amb la presència de molts càrrecs i cossos democràtics (llegiu-ne una notícia més extensa aquí). Perquè sí, democràcia i tortura sovint van del bracet, i tan amples. (3) Amb aquesta institucionalizació i reconeixement de la tortura, no ens han d'estranyar tant els casos com el de Centelles de l'altre dia, o aquest altre que he llegit avui en què uns mossos, quan han entrat en un pis de Manresa per a detenir uns traficants de drogues, s'han trobat que aquests havien omplert fins dalt la banyera i hi anaven a ofegar un deutor. Ara bé, la culpa és només dels videojocs.