diumenge, 13 de juliol de 2008

Síndrome de diumenge a la tarda

La sensació (i neguit) de tenir moltes coses per fer. La sensació (i angoixa) de veure que cap d'aquestes coses-per-fer sigui realment important. La sensació (i apatia) d'adonar-se que encara hi ha menys ganes de posar-se a fer alguna d'aquestes coses-per-fer-poc-importants. I acabes no fent res, però et segueixen pesant el neguit, l'angoixa i l'apatia. I comences a fer alguna coseta (en el meu cas, la traducció de la darrera entrevista al Santiago Alba), i encara va i unes gotes de mala consciència m'espesseixen una mica més la maleïda tarda de diumenge. Sortir-se de la rutinària òrbita laboral, més que un alliberament, hi ha dies que és un veritable suplici: sures enmig de l'espai sideral, i et veus petit, minúscul i insignificant, mentre que els planetes i estels imposen la seva presència mil·lenària, les seves forces perpètues (la gravetat, l'atracció, l'esclavatge). No vols tornar-hi, però tampoc no vols seguir surant sense sentit ni desig entre la buidor més freda i anihilant. I a la buidor només pots oferir-li neguit, angoixa, apatia i mala consciència. Però hem tornat a sortir a córrer per Montjuïc, i l'esgotament físic m'ha distret d'aquesta dicotomia desquiciant de diumenge a la tarda. Tortura i esclavatge. Tortura o esclavatge. Fa segles que hi som, en això. Volíem llibertat per a poder escapar-nos-en, però encara ens hi enfonsem més. Senyal ben clara que encara no som prou lliures. I mentre no ho siguem del tot, de lliures, les mitges llibertats, les llibertats parcials, encara ens fan més esclaus. I em pregunto què passarà, quan siguem ja un 99% lliures. Llavors, serem molt i molt lliures, però tan o més esclaus encara. I el combat serà terrible. I caurem enrere novament fins a una llibertat gairebé inexistent, o farem tot just un passet i assolirem la llibertat absoluta. De fet, sempre estem només a un passet de la llibertat absoluta. I això ho saps (però no ho raones) una tarda avorrida de diumenge. Veus la passeta, veus els lligams, veus els planetes, veus la teva insignificància. I et sents impotent. I la impotència s'afegeix al neguit, l'angoixa, l'apatia i la mala consciència. Sort que demà a les 06:45h sonarà el despertador i la quotidianitat laboral em redreçarà l'existència.